PENSAR ÉS CANVIAR?

Un antic refrany diu que parlant la gent s'entén però, en general, aquesta és una afirmació poc realista. Parlar fa falta, és clar, però més que no pas entenent-nos acabem consensuant, quan resulta imprescindible, algun pacte de compromís en el qual no sempre estem d'acord. El diàleg està molt magnificat i mitificat. En general, a través de les converses més o menys serioses, poques vegades les parts enfrontades canvien d'opinió. Si canviem d'opinió és a través de l'experiència, dels anys i de l'observació de com van les coses en realitat, més enllà dels nostres dogmes, que tots en tenim, encara que evolucionin amb el temps i les patacades. 

Fa poc llegia en un llibre una frase de Dionisio Ridruejo, un personatge que cada vegada em resulta més admirable per la seva capacitat d'evolucionar, intentar entendre el món i aconseguir acords i solucions possibles, pensar es canviar. Hi ha una certa devoció per a la gent que, en aparença, no canvia, cosa inquietant ja que la vida ens porta per camins complexos i madurar és canviar i evolucionar. Avui, a les xarxes socials, s'estableixen sovint diàlegs poc fonamentats sobre tota mena de coses i són abundosos els prejudicis i les desqualificacions, sovint anecdòtiques però que llegides seriosament fan esgarrifar en més d'una ocasió. 

Tenim la percepció de què la sang no pot arribar al riu i la manera d'evitar mals humors és fer broma sobre els temes d'actualitat que més ens poden neguitejar però al llarg de la història s'ha fet broma sobre fets i personatges que després han esdevingut molt perillosos. Milan Kundera té un llibre sobre la qüestió que es diu, precisament, La broma i un llibret sobre els acudits franquistes, de Gabriel Cardona, porta per títol Cuando nos reíamos de miedo al qual, en alguns llocs, mencionen de forma errònia canviant una lletra que en canvia tot el sentit, cuando nos reíamos del miedo.

Fa uns dies comentava la jornada de Palafrugell sobre blogs literaris i la intervenció d'una experta sobre la forma de promocionar els espais virtuals. Pensant sobre el tema m'adono que en cap moment es va fer cap mena de valoració sobre la qualitat dels continguts i la seva necessària qualitat. La forma, més que mai, o potser sempre ha estat així, preval sobre el fons, el qual no s'acostuma a llegir a fons ja que tots anem amb pressa i per això existeix això dels percentatges de rebot, que cal considerar si tens ambicions literàries. Llegeixo en l'actualitat comentaris sobre llibres de gruix que em fan pensar en què no s'han llegit a fons però, és clar, això no és demostrable i jo també llegeixo en diagonal de tant en tant. Un exemple d'aquesta forma que preval sobre el fons és el tema de la publicitat, tant és el que venguis, el cas és que venguis.

Ahir vaig compartir a facebook un article sobre això que es diu el burka d'occident, la imposició a la dona de determinades modes en el vestir, en el calçar, en l'aparença, un dels elements més inquietants és el que es relaciona amb les talles. Pilar Aguilar, l'autora, no es l'única que ha escrit sobre el tema, aquí teniu un altre article a l'entorn d'aquesta mena de dictadures ben acceptades. He tingut la percepció de què l'article era molt mal entès pels comentaristes, em temo que el que hi manca en tot plegat és una falta de reflexió seriosa però hi ha qui s'inquieta quan es comparen les imposicions subtils amb les dictatorials. Aquest és un tema entre molts i, per desgràcia, vivim temps de pocs matisos en res, o aquesta és la meva percepció, potser equivocada.

Aquests darrers dies, a l'entorn de tot el que s'esdevé, es poden llegir opinions fonamentalistes que no admeten cap tipus de rèplica, un dels casos ha estat el del monument de Tortosa però aquesta mena de debat de sords passa un dia sí i un altra també sobre tota mena de coses. De vegades em sorprèn molt més el que funciona que no pas allò que no rutlla, la veritat, i recordo un professor de la Normal que jo admirava de forma incondicional però el qual era tingut per carca pels modernillos, el senyor Llopis, qui quan es criticava l'escola -un tema recurrent- i el malament que funcionava l'educació manifestava, no crean, a pesar de todo los niños aprenden...

L'excés de valoració del diàleg ha portat a un món de reunions excessives en tots els àmbits, amb xerrameca que mai s'acaba i que es resolen amb compromisos que es podien haver pres des del principi. De vegades la qüestió es tanca per cansament o, encara pitjor, gràcies a l'eloqüència del darrer que ha intervingut. Coses que es podrien fer de forma pràctica i ràpida, si es diposités la confiança col·lectiva en algú assenyat, s'allargassen i deterioren i compliquen. Aquest és un dels perills del tema assembleari, que em sembla poc eficaç i poc democràtic, si s'analitza a fons, però, vaja, algo tiene el agua cuando la bendicen, tot i que l'aigua beneita, que no beneïda, com ara diuen alguns, ja no és pas un element de consum habitual. Potser el problema real és que hi ha poca feina i tenim moltes estones per divagar.