ACTITUDS, VALORS, IDEES I D'ALTRES FANTASIES

Aguns fragments del text comentat, sencer aquí:

Los valores vividos con autenticidad y espíritu de compromiso se convierten en hábito. No en el sentido peyorativo de acostumbramiento sino en normas de vida. De vida personal y de vida colectiva...

(...) De ahí la necesidad de actitudes estimulantes, constructivas, esforzadas. Actitudes de autoestima. Con toda la dosis que se precise de autocrítica, pero impregnadas de vitalismo. Y abiertas a la esperanza. Esto no es un sermón moral. Es un discurso político. Es decir, un discurso sobre cómo con libertad, justicia y eficacia, y con equilibrio entre la persona individual y el bien común, puede funcionar una sociedad. Es un discurso sobre el conjunto de ideas, valores y actitudes –es decir, del IVA– que dan coherencia, convicción y energía a la acción de un país.

(Jordi Pujol)

Estic dedicada a la tasca, potser inútil però distreta, de passar les entrades del blog a word i desar-les, hi ha qui diu que això del blogger té data de caducitat i que tot plegat el que hem anat penjant per aquí quedarà perdut en un fràgil núvol. Potser és que qui no té feina el gat pentina, però em diverteix això d'anar endreçant una mica els armaris eteris de la virtualitat. En broma, en broma, porto ja milers de pàgines dedicades a això dels blogs, les del blocat les dono més o menys per perdudes però, com cantava Espinàs, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. No crec que tot plegat tingui cap interès per a ningú que no sigui jo mateixa o algun meu descendent encuriosit i lletraferit, encara hipotètic.

Avui he arribat a l'agost de 2009, en una entrada faig referència a un article de Jordi Pujol que va ser molt comentat, publicat a La Vanguardia i al qual també es feia referència en l'editorial del diari, aquella època el seu director era Alfred Abián. Molta gent avui pot dir el que li sembli però la figura del senyor Pujol, per més rebuig que desvetllés generava molt respecte, fins i tot entre els qui deien que l'odiaven. Em consta que molts vots ocults de persones que afirmaven haver votat opcions més esquerranoses anaven a parar a aquella convergència, sobretot pel carisma del líder, el mateix que Felipe González, un altre ídol amb peus de fang, arrossegava multituds sociates.

En una ocasió, fa molts anys, en un programa de la tele van entrevistar tots dos personatges. Malgrat que ara ens puguin provocar repelús l'endemà, a l'escola, comentàvem les intervencions dels polítics, el seu diàleg, i els reconeixíem un nivell que feia que gairebé ens sentíssim orgullosos de com anava el país, i em refereixo a Espanya, que encara els aires independentistes no eren evidents. Tots dos estaven ja retirats o enretirats. Em va fer certa angúnia que quan, finalment i després d'allò del tripartit, Mas va accedir a la presidència, el senyor Pujol xumés càmera sense complexos, prenent-li protagonisme. Aquesta fotografia, que he trobat per la xarxa és ben evident, fins i tot vaig tenir la impressió que el senyor Mas se sentia alleujat en deixar enrere l'ombra pujoliana, fos com fos. Va assolir seguretat i això que en diuen taules. I fins i tot es va passar una mica en la escenografia, cosa que el va perjudicar. Tot plegat són percepcions subjectives i psicologia barata, ep.

Del 2009 fa, com qui diu, quatre dies, ha plogut molt i no hi ha prou hemeroteques per recollir el testimoni del poble anònim, al qual davant d'aquells líders sovint els queia la bava, a un costat i l'altre de l'espectre polític. Aquell final d'agost de 2009 Pujol es despatxava amb un article molt ben lligat sobre una mena d'IVA moral, centrat en Idees, Valors i Actituds, em pregunto si escrit per ell o pels assessors adients, aneu a saber. S'hi criticava el relativisme negatiu i unes quantes coses més. Molt ben conjuminat, vaja. Al blog vaig ser una mica cantelluda amb tanta faramalla, ja aleshores l'excessiva transcendència m'anguniejava. El tema pujolià, més enllà de l'import global del que es pugui haver embutxacat la descendència, va ser lamentable pel fet que era un predicador moralista molt convincent. Ja a l'Evangeli Déu Nostre Senyor diu, sobre els fariseus, que s'ha de fer el que diuen però no el que fan, més o menys, que cito de memòria. Hi ha qui atribueix el fariseisme a la dreta però he conegut molta esquerra farisea, per desgràcia.

El poder té molts perills, fins i tot el poder innocent d'una direcció escolar, ho he comprovat científicament, dit sigui de forma irònica. Però qui té gust pel poder no el pot defugir, cadascú és com és i per tal que funcioni el sistema cal que hi hagi gent amb afició al poder i a la política i si pot ser una mica honrada, millor. Tenim una tendència perillosa a sacralitzar lideratges diversos, polítics, culturals, esportius. El pitjor de tants personatges públics és que obliden aviat allò que recordaven als herois bèl·lics romans, que són homes. O dones, que avui les dones també manen i no tan sols a l'ombra. Al capdavall tot és maquillatge i oportunisme. 

Potser fins i tot ells també s'ho creien, en agun moment, el que deien i escrivien, que això passa sovint en el món literari, amb tants lletraferits de vida impresentable escrivint meravelles. Rousseau escrivia sobre educació i infantesa feliç i avui sabem que enviava tots els fills a l'hospici, sense manies. De tota manera, no ens enganyem, conèixer a fons els nostres liders o ídols, amb les seves humanes misèries, no ens agrada, i defugim allò que no respon al discurs que ens abelleix, al menys de forma general. El mateix passa a nivell casolà, familiar. Som com som i no pas com ens agradaria ser o com expliquem que som, vet-ho aquí. Fins i tota és possible que algú ens torni a endegar, avui, aquell mateix discurs, canviant-ne quatre coses i adaptant-ne quatre més al present que ens acomboia. I amb una altra firma, és clar. Jesucrist també va dir allò de no jutgeu i no sereu jutjats i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i és que no puc defugir la tradició educativa cristiana, què hi farem. Llàstima que l'aplicació a la pràctica dels ensenyaments evangèlics sigui tan deficient.