FESTES PATRIÒTIQUES ENVERINADES

Le jour du quatorze-Juillet, 
Je reste dans mon lit douillet ; 
La musique qui marche au pas, 
Cela ne me regarde pas. 

Je ne fais pourtant de tort à personne, 
En n'écoutant pas le clairon qui sonne ; 
Mais les braves gens n'aiment pas que 
L'on suive une autre route qu'eux… 

Non les braves gens n'aiment pas que 
L'on suive une autre route qu'eux… 
Tout le monde me montre du doigt, 
Sauf les manchots, ça va de soi. 


(La mauvaise reputation, Georges Brassens, fragment)

Després d'un atemptat terrible es fa difícil parlar o escriure sobre res més, malgrat això llegeixo per les xarxes del nostre temps tota mena d'estranyes opinions, sembla que moltes persones tenen solucions diverses per a tots els mals del món, aquestes van des de la mà dura amb tota mena d'idees religioses, prohibint-les directament, o la recuperació de la pena de mort  fins al bonisme de pensar que l'educació i la democràcia són les eines infalibles per a evitar disbarats. També he llegit al·lusions a coses com ara els jocs virtuals violents, hereus dels penjaments que fa anys s'escoltaven sobre la televisió i les seves sèries de sang i fetge. Ningú no acostuma avui a culpar el cinema o els llibres dels nostres mals, són també productes culturals en els quals es troba violència a dojo, l'allau de gènere negre del nostre temps podria ser un símptoma preocupant, posats a cercar culpes. Però el llibre té encara un estrany prestigi i el cinema, gairebé. Quan una cosa i l'altra eren novetats també se'ls van cercar responsabilitats criminals però ara ja són productes clàssics, aquests.

Un director d'escola molt savi que vaig conèixer fa anys ens comentava en una ocasió, decebut amb l'escola, l'educació i potser amb l'espècie humana, que de jove, en aquells anys entusiastes, republicans i pre-republicans en els quals era dogma de fe allò de que quan s'obria una escola es tancava una presó, com l'havia trasbalsat que en un poble que ell admirava pel seu gran nivell cultural, l'alemany, s'hagués generat una barbàrie més o menys col·lectiva de dimensions repugnants. I suposo que en aquella època evitava parlar-nos a fons de la nostra pròpia tragèdia, la guerra civil, en la qual ell havia viscut i sobreviscut entomant aneu a saber quines misèries i humiliacions.

Amb el tema de l'atemptat s'ha mencionat la festa nacional francesa com un dia en el qual es festeja, gairebé, la pau. La revolució francesa, com tantes altres revolucions que en el seu moment van, més o menys, reeixir, porta al damunt tones de mitologia però si s'estudia la història amb cura es veu que en realitat va ser un gran bany de sang indiscriminat i que després d'ella en aquell país van tenir Napoleó, un altre mite, gràcies al qual Europa es va omplir de sang jove per totes bandes, la Comuna de París, tan frivolitzada en la versió musical dels Miserables, el Segon Imperi i el col·laboracionisme amb els nazis i encara, pel mig, trobaríem d'altres aspectes a considerar. 

Els llibres d'Ernaux sobre els seus pares, que he comentat aquests dies, expliquen a fons com era encara aquella França republicana, rural, endarrerida, pobra i injusta, fins que els aires dels seixanta no van ventilar a fons moltes coses. Hi ha qui pensa de bona fe que tot allò va ser necessari i, a la llarga, bo pel col·lectiu humà, però també hi ha opinions diferents sobre el fet que, potser de forma més lenta, s'hauria arribat al mateix lloc, si és que se'n va arribar a algun, sense la necessitat de tanta matança. Les opinions crítiques amb el tema, al país veí, han restat marginades, això es va evidenciar amb motiu de les celebracions del segon centenari, per exemple. Sobre la revolució russa i la seva mitologia encara hi ha més llegenda, per no entrar a fons en la Xina de Mao, avui es fa més difícil que t'enredin però, vaja, tots som enredables si l'enredador és hàbil i eloqüent.

Els qui havien viscut els fets revolucionaris francesos i eren capaços d'analitzar-los amb lucidesa eren molt crítics i, com sol passar després d'aquesta mena de coses, es preguntaven com es podia haver arribat a aquelles cotes de violència i angoixa. Fins i tot s'anguniejaven davant de l'afició humana a coses estranyes, com ara col·leccionar objectes diversos d'aquells temps, encara propers, o visitar indrets on s'havien esdevingut crims d'allò més inquietants. El mateix passa aquí amb el tema de la república i la guerra civil -evito posar tots aquests noms amb majúscula a posta- plana per damunt de tot plegat el mite i la poètica, no cal guanyar una revolució per escriure manuals poc objectius, fa uns dies copiava un fragment d'una novel·la de Julian Barnes en la qual se cita un historiador inexistent: 

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.

-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...

Doncs sí, els autoenganys dels perdedors són tot un risc historiogràfic, la veritat.

Fa molts anys, en una xerrada en una escola d'estiu, un historiador que aspirava a manaire, ens va amollar una defensa dels mites històrics i de les llegendes patriòtiques catalanes, pel fet que tots els països en tenien i els fomentaven, era aquell senyor, de fet, un convers, i ja se sap que els conversos són més dogmàtics que els creients de tota la vida, en general. En aquella època es parlava de que les ciències socials, en els primes nivells escolars, havien de ser molt generals i aplicades a aspectes pràctics, defugint això que en diem la història i que acaba esdevenint història oficial, mani qui mani. No cal dir que la seva opció va prevaldre i els nous llibrets escolars van incorporar coses molt estranyes, a l'estil hispànic però amb uns altres herois, vaja, només cal pensar quantes coses s'ha escrit i dit sobre coses com ara l'11 de setembre, més properes a un cuento xino que a una anàlisi seriosa de l'època i dels esdeveniments.

Encara fa poc intentava jo rebatre a algú, en un sopar informal, alguns detalls dels fets del 1714 i aquella persona em va insistir, ho deia en un llibre escrit per un historiador, com si els llibres i els historiadors fossin infalibles com se suposava que era el Sant Pare, sobretot en segons quins temes sagrats. Per sort l'escola serveix per a poca cosa tot i que se li atribueixi màgia educativa i també hi ha qui diu que l'important és l'educació a la llar com si les llars familiars fossin basses d'oli i els pares i mares, perfectes o amb tendència a la perfecció.

Costa admetre l'existència del mal per ell mateix, els grans assassins escapen a totes les parrafades que intenten explicar-ne el tarannà i les seves motivacions. Les religions, tan bescantades aquests dies, són l'excusa per fer disbarats, en realitat, però l'excusa pot ser també una idea política laica qualsevol, no sempre negativa d'origen. I una altra excusa és la pàtria, ai, la pàtria, la pàtria oprimida, la pàtria lloada, la pàtria enyorada, la pàtria personal i intransferible, tan diferent d'aquell idela de pàtria universal, avui en hores baixes.

Madame Roland ja va dir allò de què en nom de la llibertat es cometien molts crims, ella mateixa n'era víctima, li van tallar el cap en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat i també van tallar el cap a gent com Lavoisier, cosa que va fer dir a algú que costava molt que sorgís un cap com aquell i que resultava molt fàcil malmetre'l. En aquests temps llegeixo gent que fa crides a les guillotines o als afusellaments, en aparença ho fan en broma però resulten força inquietants. És clar que algú pot escriure bestieses per la xarxa i després ser una personeta absolutament pacífica, incapaç de matar una mosca. I també es dóna el cas contrari, gent bonista, aparentment pacifista, educada, raonable però que si les circumstàncies li són propícies es pot convertir en carnissera, delatora i sàdica. 

L'espècie humana no es presta a encotillaments de cap mena, això és el que ens trasbalsa i ens fa conscients, a desgrat, de què el risc viu amb nosaltres, fins i tot en el nostre interior a voltes i com diu el poema de Maragall, ens cal anar a les festes amb el cor esforçat, com a la guerra. Tot i que avui la menció a la guerra resulti políticament espinosa ja que per altra banda hi ha qui no vol ni exèrcits ni polícia ni res de tot això però que quan veu el llop a la vora demana vigilància a tot arreu i eficàcia comprovada, és clar. 

Un altre tema recurrent és criticar que quan passen les coses a prop se'n parli molt i quan passen una mica lluny, poc o gens. Això s'esdevé a tot arreu, de forma inevitable, per injust que sigui hem d'admetre que som més propers en cultura i tarannà a la gent de Madrid o Niça o Londres que no pas a la d'indrets llunyans. La gent que es queixa de tot això no veig que tampoc hi faci res per posar-hi remei, la veritat. Rusiñol, que va ser moltes coses, també un savi pràctic i lúcid, té  una frase cínica però que no deixa de mostrar el seu fons de realitat, cito de memoria i malament, però el sentit crec que queda clar, diu que per a salvar un amic o parent acceptaríem que moríssin milers de xinesos desconeguts. 

Això és dur d'admetre però és que, a més a més, som ben impotents a l'hora d'evitar els mals col·lectius de tanta gent com sofreix, quan hem sofert nosaltres també els d'indrets llunyans actuaven de la mateixa manera. Davant de qualsevol esdeveniment lamentable les xarxes s'esquitxen amb planys i protestes que no van enlloc ni serveixen per a res, més enllà de què els autors s'esbravin en públic. Avui tot ens hauria de ser més proper ja que a les nostres escoles hi tenim xinesos, colombians, paquistanesos... Però una cosa són els de la botiga de sota casa i l'altre els milers de milers que viuen en indrets als quals ningú acostuma a viatjar per fer el turista. Hi viuen o en fugen, és clar. El temps passa i tot s'oblida i sembla que el present és pitjor que el passat quan de vegades no és ben bé així, al menys en el nostre entorn, què hi farem.

Fa anys, jo era joveneta i tonta, més tonta que no pas ara, vaja, i davant dels planys d'una persona gran sobre uns atemptats d'ETA i la seva insistència en què coses com aquelles no havien passat mai, vaig gosar dir que ells havien viscut la guerra i que allò devia haver estat molt pitjor, em va mirar empipada i em va dir que la guerra era la guerra, que a la guerra ja se sap  i que ara no hi havia guerra.