LES VIDES DELS ALTRES I AQUELLS QUE ENS LES EXPLIQUEN

M'agrada molt el gènere biogràfic, tinc molt respecte i admiració per als qui l'entomen amb coratge i ganes. Si avui ja no és gens senzill publicar el que sigui, no cal dir que escriure una biografia sobre un personatge més o menys contemporani és una aventura a la qual cal donar suport, fins i tot en el cas de què els resultats ens grinyolin en algun moment. És clar que això de grinyolar un text, en llegir-lo, tan sols s'esdevé quan sabem una mica de què va el tema, jo m'empipo quan llegeixo o escolto afirmacions sobre educació que no tenen ni suc ni bruc ni fonament. Però en temes científics, mèdics, futbolístics, en els quals sóc molt més ignorant, em poden fer passar bou per bèstia grossa amb una gran facilitat, 

A l'Institut Verdaguer, on ens anàvem a examinar lliures en uns temps que ja no sé ni si han existit mai, hi havia una professora de ciències molt bona però amb un caràcter difícil i cantellut, es deia Fustagueres. En el transcurs d'un examen va començar a comentar-nos com s'empipava quan escoltava per ràdio o televisió errors de gruix que feien referència a aspectes científics, fins i tot insultava el comentarista des de casa, una pràctica aquesta força freqüent, sobretot en temes com ara la política o el futbol, aquestes ciències sobre les quals tothom hi entén, vaja. Crec recordar que el comentari venia a tomb pel fet que es va empipar quan va veure que a l'escola ens havien fet utilitzar els llibres de l'editorial SM, uns llibres amb dibuixos i coloraines, cosa que ens els feia molt agradables però que, segons ella, i crec que tenia raó, presentaven moltes errades de contingut, fins i tot en aquells dibuixets que tant ens abellien.

Tot això ve a tomb  a causa de dos tombs per la vida de famosos nostrats que estic fent aquests dies. Estic llegint la voluminosa i documentada biografia de Perucho, obra de Guillamon, que demana lentitud i paciència, i, des de fa menys temps, car acaba de sortir del forn, la menys exhaustiva de Montserrat Roig, escrita per Betsabé Garcia. En aquesta segona hi trobo alguna objecció a fer, poques i de detall,  potser perquè l'època de la Roig va ser, més o menys, la meva, i molts fets que s'hi expliquen els vaig viure, no pas en directe, car jo no estava ficada en política de forma activa ni formava part d'aquell món literari i intel·lectual, absolutament minoritari i en ebullició. 

El jovent d'avui pot pensar que el món de la Roig era l'habitual però no era així, encara trigaria l'educació en massificar-se i ser accessible a la majoria, fins i tot la primària, no cal dir, doncs, com n'era d'elitista, la universitat, o de privilegiat el context de families com la seva. És car que persones de la meva edat que les van passar molt més magres que jo em podrien dir que el meu món era privilegiat en comparació amb d'altres, tot és relatiu. Perucho pertany a una altra època, encara més elitista i ombrívola, i a un context cultural i polític diferent  tot i que al capdavall alguns aspectes acabin convergint.

Per fer una bona biografia caldn moltes hores i dedicació a temps complet i, per tant, ajudes econòmiques que no siguin gasives. Això és un miratge a casa nostra, a no ser que alguna institució concreta promocioni la biografia d'algú dels seus de la mateixa manera que les ordes religioses promocionaven la canonització dels de la seva colla. Montserrat Roig es va trobar sovint amb aquest tipus de problemes econòmics, que li demanaven multiplicar esforçs per anar bufant cullera. Per altra banda, escriure sobre personatges contemporanis és espinós. Hi ha la família, els amics, gent de l'entorn que encara cueja i fins i tot una certa història oficial intocable lligada al mite. En el cas de Montserrat Roig el mite va acompanyat d'una mort prematura i del fet de ser un personatge molt conegut, una de les pioneres en això del lletraferit mediàtic, més aviat a causa de la seva tasca periodística que no pas de la narrativa, segons la meva opinió.

Pels qui vivíem en un món modest, treballant i estudiant als vespres, o treballant i prou molts fets de l'època ens van passar per alt en el seu moment. Aquests dos llibres, cadascun a la seva manera, ens expliquen allò que passava mentre vivíem com ens deixaven i podíem,  en el nostre entorn senzillet. Perucho ens sonava del Destino, el meu avi, això sí, el comprava sempre, cada dissabte. Més endavant en vaig llegir alguns llibres. Com en el cas de molts de la Roig, de qui ho he llegit gairebé tot i en recordo poca cosa, no em van  acabar de convèncer per motius diversos, llargs de comentar. 

Els qui no érem d'un entorn lletraferit i amb carrera teníem el món literari mitificat o sacralitzat però aquestes biografies apleguen grandeses i misèries i mostren que. al capdavall, tothom és humà, els escriptors i escriptores, també. A més a més dels personatges biografiats, que són l'eix central dels llibres, el que resulta impagable és aquest passeig per l'entorn social, polític, literari, polític. Les mesquineses del moment, els absurds de les polítiques culturals oficials, les crueltats i els abusos d'un règim que obria una finestreta i et tancava una porta als morros, tot plegat fa que agraïm a l'atzar haver pogut viure temps més lliures, al menys pel que fa a les possibilitats de capteniment personal i social.

Però, ai, trobem també en aquestes biografies les mesquineses del país, les quals avui encara patim. Grans projectes que acaben com el rosari de l'autora, travetes dels uns als altres, discussions bizantines sobre premis literaris, desqualificacions i mandarinatges acadèmics, enveges i mentides o mitges veritats, capelletes, clientelismes, divisions i divisions, us sona? De vegades tinc la impressió de què som un país amb grans iniciatives que després s'aigualeixen, això quan no acaben de mala manera i no sempre, no ens enganyem, per culpa dels de més enllà de l'Ebre, sinó per lluites internes, subtils i dissimulades, per afanys de guany quan el guany és complex, mal repartit i molt cobejat, fatxenderies diverses i vanitats personals evidents. 

Perucho inventava personatges ficticis que intentava fer passar per reals i es reiventava ell mateix una vegada i una altra. Roig, enmig d'algunes frivolitats, endegaria un cert camí de lucidesa crítica, malauradament no sabem com hauria evolucionat de viure molts anys i pensar en què hauria o no hauria fet és absurd. Totes dues biografies són plenes de bones intencions i de respecte pels biografiats, una mica excessiva en gruix la de Perucho, una mica repetitiva i tòpica la de Roig, en la qual l'època en ocasions es menja el personatge. Però totes dues són un luxe considerant el país i com va el tema editorial. Encara avui, pel que fa a biografies de personatges nostrats, considero la millor la de la Capmany, escrita per Agustí Pons, en la qual el respecte per la persona no fa que se n'amaguin els defectes, cosa que va provocar en el moment de la publicació alguna protesta puntual. Una altra biografia que recordo com a molt bona, més antiga, és la que Juan Arbó va escriure sobre Verdaguer, Les vides privades dels contemporanis, en concret dels contemporanis catalans,  acostumen a ser entomades de puntetes, per si un cas, quan en moltes ocasions resulten imprescindibles per a entendre moltes coses, també literàries. Fer que aquesta privadesa apassionada sembli un bolet ocasional treu gràcia al conjunt però entenc les dificultats per entrar-hi a fons. 

En tot cas, dos llibres molt diferents que cal tenir en compte a l'hora d'anar completant el puzle sobre el nostre passat recent, amb l'ajuda d'altres llibres com els de Jordi Amat, qui també ha col·laborat en alguna ocasió amb l'autora de la biografia de Montserrat Roig. No són aquestes les biografies creatives i agosarades de Zweig o de Marañón però ells podien escriure de forma lliure i econòmicament sanejada sobre un passat més remot i interpretable, tampoc no existia l'exigència actual sobre justificacions documentals que avui existeix i que te virtut si defectes. He de dir que fins i tot les d'aquests autors, quan les he rellegit, tot i la seva amenitat, m'han grinyolat en algun moment, són les servituds d'envellir i conrear, de vegades a desgrat, un cinisme indefugible. En el tema de les biografies, una variant del llibre històric al capdavall, és aplicable el que fa uns dies citava i que remarcava un personatge de Barnes, canviant això de la història de l'historiador per la biografia del biografiador:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)