AQUELLS SENYORS DE QUARANTA ANYS, AMB CORBATA

Estic acabant de llegir l'exhaustiu llibre que Julià Guillamón va publicar sobre Joan Perucho i la seva generació. El llibre ve subtitolat com a Biografia d'una generació tot i que parla d'un sector molt concret d'aquesta generació, un sector benestant i elitista que va tenir un gran pes en uns anys aparentment grisos, però que avui resulta que no ho eren tant. Això de les cendres i els diamants és tot un altre tema a considerar. 

No és ben bé aquest llibre una biografia de l'escriptor. Passa de puntetes per la seva vida personal i professional, professional en referència a la professió de jutge, gràcies a la qual vivia i sembla que vivia prou bé. El llibre és més aviat un fresc impagable sobre un determinat món intel·lectual, que va crear tendències, amb picabaralles internes i relacions diverses, complexes i sovint poc conegudes pel gran públic. Inclou anàlisis molt interessants sobre l'obra de Perucho, fragments dels seus llibres, referències a les seves influències, dades sobre el seu tarannà, comentaris sobre l'art del moment i moltes coses més. És un llibre imprescindible per als qui tenim interès per saber què passava quan tu vivies, llegies tebeos, ballaves a les festetes i no et movies gaire del Poble-sec, ni en una direcció ni en l'altra, o sigui, ni per anar al Somorrostro ni per pujar cap a la Diagonal. 

Aquest llibre, amb els que ha anat publicant Jordi Amat, uns quants d'Agustí Pons i d'altres, com ara la magnífica biografia d'Ignasi Agustí, escrita per Sergi Doria, ens van precisant i concretant paisatges i figures, desmitifiquen i justifiquen, expliquen i recorden i el que no sé és si les noves generacions, més enllà dels estudiosos encuriosits i amb afany d'accedir al món acadèmic del futur, hi tindran un gran interès. De tota manera és curiós adonar-te de les coses que s'esdevenien mentre tu eres jove, ambiciosa i ignorant, dels seus rerefons i les seves servituds i de com no t'assabentes de gairebé res fins que no comences a envellir i encara.

Fa molts anys recordo que vaig anar a veure una versió en cine, no gaire reeixida, de El Marge, la famosa novel·la del senyor Mandiargues qui, com és sabut, havia fet alguna passejadeta pecaminosa pel nostre mitificat Xino, on li han dedicat fins i tot una plaça. En sortir del cinema ens preguntàvem quan treballava el protagonista de la novel·la, el qual, si no ho recordo malament, és representant de vins però no pega hebra. Doncs en llegir aquest llibre també et preguntes el mateix, no tan sols sobre el protagonista sinó sobre molts altres personatges que l'acompanyen en un moment o un altre, homes en el noranta nou per cent i escaig dels casos, això sí, que es dediquen a fer un munt de visites, viatges i tertúlies, a escriure llibres que no crec que donessin un gran rendiment econòmic i a endrapar un dia sí i un altre també àpats pantagruèlics que avui farien esgarrifar els actuals dietistes, partidaris de l'austeritat i la salut a qualsevol preu.

Fa pocs dies l'autor d'aquest llibre, Guillamon, amb el qual no sempre combrego però al qual no puc deixar de reconèixer la volada intel·lectual, va dedicar un breu escrit al diari al tema del Sant Jordi del vuitanta-quatre, cosa que va doldre força, i amb raó, l'escriptora Olga Xirinacs ja que aquell va ser un tema molt mesquí, amanit pels tres finalistes del moment i els seus devots. Llegint aquest llibre i alguns altres sobre l'època i els personatges t'adones que allò del vuitanta-quatre va ser poca cosa, si ho comparem amb les misèries intel·lectuals de la mitja dotzena de gent vanitosa que es presentava als premis antics, i en com es ferien els uns als altres amb subliminalitat madriavèlica, com diu l'àvia de Gente bien. 

Segurament sempre ha estat així i continuarà sent així, aquí i arreu, tot i que avui als premis s'hi presenten centenars de persones, moltes de les quals amb títols universitaris i grapa narrativa interessant, però que no sortiran de l'anonimat ni del mig anonimat, ni tan sols en el cas de guanyar-ne algun de mitjanet. El debat, avui, s'ha esvaït enmig del consum cultural de basar de barri, dels itineraris turístics i dels clubs de lectura programats. I no ho voldria dir de forma pejorativa, car la cultura té moltes cares i aspectes i no hem pas de sortir d'un mandarinatge per caure en un altre.

En aquest llibre i en d'altres, com ara El llarg procés, de Jordi Amat, hi sura l'ombra del Destino, dels bons anys de la revista.  El meu avi el comprava cada dissabte, i això que en perspectiva al meu avi el puc situar tot just en una classe mitjana baixeta. Recordo haver llegit la revista de petita. Vaig aprendre a llegir molt aviat, abans d'anar a escola, la meva mare me n'ensenyava de manera informal i agraeixo haver accedit a la lectura tan aviat. És clar que jo no em llegia tot el Destino però sí alguns articles i em semblava tot plegat pertànyer a un mon idíl·lic i privilegiat, llunyà i inaccessible, fins i tot organitzaven viatges culturals en els quals sortejaven llibres!!!

Fins i tot puc recordar l'olor que feia la revista, diferent de l'olor que feien els diaris o els tebeos, semblava que fins i tot la tinta era d'una altra categoria. M'encantaven les evocacions habituals d'un passat romàntic, el d'abans de la guerra, és clar. Molta gent, entre la qual el mateix Perucho, em sonen des d'aleshores. Josep Pla, que sovint hi sortia em semblava un senyor bonhomiós i plàcid, un pagerol simpàtic i intel·ligent, incapaç de matar una mosca, ni tan sols una mosca empordanesa. Gasch va arribar a viure al meu barri i la seva dona comprava a l'adroguer on anava la mare, un establimet propietat dels pares del ballarí Josep Ferran, i sempre explicava un munt de coses interessants sobre coneguts i saludats.

Destino es va anar modernitzant i recordo que quan vaig començar a treballar en un despatx i estudiava als vespres, companyes joves amb una certa inquietud cultural, no-universitària, comentava els Encuentros del Porcel, o els escrits de denúncia de Bayo. Hi podíem llegir articles sobre religió modernitzada, era una època de modernització ideològica a tots nivells i es buscava més aviat reconvertir que no pas fer llenya, al menys per part de la gent normaleta que gaudíem de feina fixa i segura i que pertanyíem a llars on es començava tot just a bufar cullera. L'esclat modernitzador de la revista ja sabem com va acabar. I és que sembla que totes les bombolles, econòmiques o culturals, acabin de forma irreversible, per fer figa.

És clar que amb allò de la transició a Destino li va sortir molta competència,  a banda de què la premsa convencional es va espavilar i va oferir revistetes i diversificació temàtica. La gent no tenia diners per comprar-ho tot ni temps per a llegir-ho tot i Triunfo remenava les cireres. Triunfo va ser la bíblia, per a molts de nosaltres, durant uns anys. Avui gairebé fa angúnia rellegir alguns dels seus articles, absolutament doctrinaris però escrits amb grapa. És clar que al costat d'aquests n'hi havia de molt interessants però quan ets jove no tens un gran criteri, ni punts de referència, ni perspectiva. Jo no tenia ni idea d'on havien sortit totes aquelles revistes, aquells diaris, ho he anat sabent després i, com sol passar, acabes per constatar que la innocència no existeix, potser ni tan sols en la infantesa.

Amb el meu germà xalàvem amb els números extraordinaris del Destino, dedicats a temes històrics, endegats sobretot per Néstor Luján, els guardàvem amb cura. Alguns articles es van recuperar més endavant en la primera etapa de Historia y Vida. En canvi no ens feien tant de pes els números dedicats a la gastronomia al llarg de la història, que també n'hi va haver alguns. Avui hi ha qui insisteix en què aquella gent del Destino no era ben bé franquista, no caldria incidir en el tema si no fos que en aquests darrers anys es fa una lectura de la guerra, la postguerra i la transició absurda i monocromàtica i això és el que es ven al jovent. Tot és complex i tothom evoluciona, encara que no sigui sempre en la direcció adient, ep. Dogmatitzar ideologies és perillós però, en general, hi ha una tendència inquietant en llençar benzina al caliu de la història recent i no tant.

Fa alguns anys va sortir en algun lloc un comentari feminista a l'entorn del masclisme del gran Ramón y Cajal pel fet que en algun moment de la seva vida va escriure coses sobre les dones que avui no ens plauen gens i semblen reaccionàries. Però més endavant, ja vellet, va repensar les seves idees, el món estava canviant i ell, també. En aquest llibre es recullen unes respostes de Perucho a Porcel, sobre la dona i el seu paper subaltern ja que literalment diu, l'escriptor, que la dona viu en funció de l'home. Fa un temps vaig llegir en algun lloc coses més raretes i penoses sobre les dones, amollades per un altre destinero, Sebastià Juan Arbó, en el sentit de que la dona a casa i poca cosa més. La dona convencional, és clar, perquè molts d'aquells intel·lectuals i senyorassos eren aficionats a la gresca, a l'amor mercenari i a la contemplació de pit i cuixa en espectacles alternatius. Però coses així haurien dit molts homes, fins i tot dones, fa anys, si gent com Porcel hagués entrevistat a fons al poble. 

Algunes vinculacions de la cultureta oficial es van silenciar o maquillar, com ara el falangisme del germà d'Espriu o el franquisme i l'anticatalanisme temporal i evident de tants altres, persones intel·ligents i liberals que cal situar en el seu moment, és clar. En el llibre de Guillamon es menciona, de passada, com el germà metge d'Espriu no es va casar amb la seva parella, una ballarina del Paral·lel, fins que no va morir la seva mare i això m'ha obert una porteta de la memòria. A la meva escola va venir, durant un temps, una nena rossa molt maca i la meva mare em va comentar en una ocasió que la seva tieta s'havia casat amb un germà de l'Espriu que era metge, després d'haver-ne estat la fulana -perdoneu l'expressió, lamentable, però era com es deien les coses pel meu barri- després d'un temps. Un metge, en aquella època i en el meu entorn, era una persona d'una gran categoria. No era l'únic cas conegut en el qual un amistançament durable havia desembocat en matrimoni ortodox i avantatjós. S'ha de dir que aquella nena rossa i la seva família, finejaven, com es deia aleshores sobre la gent que tenia un aspecte més reeixit que la gran majoria de població suburbial. Tenien classe, vaja.

Treure els fets, les persones i les paraules, de context, és absurd, però intentar entendre gent del passat és molt difícil i avui la cultura és més aviat consum cultural ràpid. De tota manera, el que em sobta encara és que dones molt intel·ligents, espavilades, preparades fins i tot amb patrimoni propi, acceptessin amb pocs escarafalls aquell estat de coses sense dir la seva de forma pública, car penso que en privat potser sí que manifestaven una certa rebel·lia. O es conformaven en manar a casa seva, que no era poca cosa, ben mirat. Aquests senyors del passat també eren cults, llegits, inquiets, tenien fills i filles, com és que no reaccionaven a un estat de coses tan injust? El canvi de mentalitat pel que fa al tema de la dona ha estat una gran revolució, al menys en el món occidental, i encara crec que no ens fem ben bé el càrrec i en ocasions es cau en frivolitzacions feministes ximpletes, com amb això de l'Ikea i els canviadors de bolquers. 

Per servituds de l'època, alguns temes, com ara el sexual, es tocaven molt de passada o se silenciaven, en aquelles publicacions. També hi ha una mena de pes ranci a casa nostra que durant anys ha contribuït a mostrar-nos la nostra gent com si fos gairebé asexuada. Els nous corrents de modernitat van fer, però, que a aquells senyors de Barcelona se'ls acusés d'escapistes, culturalment parlant. D'aquí ve per exemple el fet de què la literatura que escrivia Perucho, amb tot aquell món fantàstic i misteriós, topés amb el realisme social. El que passa és que molts autors d'aquell realisme tenien poca cosa de pobres i treballadors i formaven part de les mateixes elits o intentaven acostar-s'hi, de la mateixa manera que la Teresa de Marsé és cobejada pel quillo. 

Ha fet falta una intensa massificació de la cultura, amb tots els seus condicionaments i renúncies, ja que de forma inevitable es perden llençols a totes les bugades, per tal que el poder, polític i cultural, anés més enllà dels coneguts de casa que esmentava Ainaud de Lasarte, o fins i tot més enllà dels fills de botiguers enriquits i amb aspiracions d'uns altres temps, no gaire allunyats del context de la gente bien rusiñoliana. 

El llibre de Guillamon sobre Perucho és exhaustiu i una mica irregular, però apassionant. És inevitable llegir-lo fent salts endavant i endarrera, fins i tot diria que no cal llegir-lo fil per randa. A mi, per exemple, els fragments relacionats amb l'art contemporani i les picabaralles entre artistes, semblants a les que es donaven entre escriptors, no em fan ni fu ni fa. Tot i que cal pensar que un pintor reconegut és fàcil que guanyi més diners que un bon escriptor, en general. En l'art contemporani hi veig molta presa de pèl, ho sento, i moltes consideracions sobre les seves virtuts em semblen parrafades etèries. 

En el llibre t'adones que en tot plegat hi pesava molt l'amistat personal, les relacions, i et preguntes per què uns pintors d'aquells avui són més famosos i cotitzats que no pas uns altres tant o més bons -o dolents- que els altres. Un altre tema que queda una mica diluït és el del catalanisme, que no va preocupar gaire gent fins que no se'n va començar a parlar a fons, una mica com allò de les bruixes de Zugarramurdi.

Perucho m'agradava en els articles breus, també m'agrada força la seva poesia, ara que l'he llegit una mica. En els llibres més extensos no m'ha convençut tant i això m'ha passat amb molts autors. Sembla que tothom ha d'escriure novel·les o alguna cosa que se li assembli, un gran error. No sóc l'única a qui passa això, fins i tot a nivells més mediàtics populars conec molts i moltes que s'han decebut amb llibres escrits per gent a la qual seguien amb interès a través de la ràdio, de la tele, d'articles breus al diari, sobre tota mena de temes. Però com que sembla que en el fons el que cal es vendre i que ven qui és mediàtic, ja sigui a un nivell més popular o més minoritari, doncs cal treure un llibre una mica llarguet de tant en tant i en molts d'aquests casos ja es té la promoció assegurada als mitjans.

I és que això de la qualitat, la cultura i la resta són conceptes manipulables, relatius, espinosos. Txékhov deia que no coneixia cap altre criteri, a l'entorn de les obres de l'art, i aquí hi podem incloure la literatura i moltes coses més, que dividir-les entre aquelles que li agradaven i les que no, crec que és un gran criteri i si l'acceptem haurem d'eliminar molta palla teòrica i molts experts de tot arreu. Allò que ens agrada i allò que no ens agrada tampoc no és immutable, nosaltres canvíem de gustos, fins i tot pel que fa al menjar. 

Tot és segons el cristall amb el qual es mira, com deia l'avui demodé Campoamor, amb molt de criteri. I aquest cristall pot ser així mateix el llibre que llegim o la revista que fullegem o la conferència que ens abelleix. I, sí, el gruixut i polièdric cristall d'aquest interessant estudi de Guillamon sobre un senyor i el seu temps, una mica com els miralls sense fons de l'espai de Perucho al Destino, m'ha fet veure moltes coses d'una altra manera. Un problema d'aquests llibres és que pesen molt, que no te'ls pots emportar a passeig i que en les versions digitals perden gràcia, tot i que no sóc tampoc una maniàtica del paper. Un paper que avui ja no fa ni olor, sobretot no fa, ni farà mai, l'olor d'aquell Destino dels dissabtes esvaïts en els records adolescents i de la primera joventut, tot pesa i nosaltres, els d'aleshores, ja no som els mateixos.

Fa pocs dies una regidora feminista del nostre temps va fer una referència, que és tan discriminadora com les discriminacions a l'entorn de les quals volia cridar l'atenció, als senyors de quaranta anys, amb corbata. Li manllevo la referència per posar títol a aquestes divagacions enyoradisses.

LES VIDES DELS ALTRES I AQUELLS QUE ENS LES EXPLIQUEN

M'agrada molt el gènere biogràfic, tinc molt respecte i admiració per als qui l'entomen amb coratge i ganes. Si avui ja no és gens senzill publicar el que sigui, no cal dir que escriure una biografia sobre un personatge més o menys contemporani és una aventura a la qual cal donar suport, fins i tot en el cas de què els resultats ens grinyolin en algun moment. És clar que això de grinyolar un text, en llegir-lo, tan sols s'esdevé quan sabem una mica de què va el tema, jo m'empipo quan llegeixo o escolto afirmacions sobre educació que no tenen ni suc ni bruc ni fonament. Però en temes científics, mèdics, futbolístics, en els quals sóc molt més ignorant, em poden fer passar bou per bèstia grossa amb una gran facilitat, 

A l'Institut Verdaguer, on ens anàvem a examinar lliures en uns temps que ja no sé ni si han existit mai, hi havia una professora de ciències molt bona però amb un caràcter difícil i cantellut, es deia Fustagueres. En el transcurs d'un examen va començar a comentar-nos com s'empipava quan escoltava per ràdio o televisió errors de gruix que feien referència a aspectes científics, fins i tot insultava el comentarista des de casa, una pràctica aquesta força freqüent, sobretot en temes com ara la política o el futbol, aquestes ciències sobre les quals tothom hi entén, vaja. Crec recordar que el comentari venia a tomb pel fet que es va empipar quan va veure que a l'escola ens havien fet utilitzar els llibres de l'editorial SM, uns llibres amb dibuixos i coloraines, cosa que ens els feia molt agradables però que, segons ella, i crec que tenia raó, presentaven moltes errades de contingut, fins i tot en aquells dibuixets que tant ens abellien.

Tot això ve a tomb  a causa de dos tombs per la vida de famosos nostrats que estic fent aquests dies. Estic llegint la voluminosa i documentada biografia de Perucho, obra de Guillamon, que demana lentitud i paciència, i, des de fa menys temps, car acaba de sortir del forn, la menys exhaustiva de Montserrat Roig, escrita per Betsabé Garcia. En aquesta segona hi trobo alguna objecció a fer, poques i de detall,  potser perquè l'època de la Roig va ser, més o menys, la meva, i molts fets que s'hi expliquen els vaig viure, no pas en directe, car jo no estava ficada en política de forma activa ni formava part d'aquell món literari i intel·lectual, absolutament minoritari i en ebullició. 

El jovent d'avui pot pensar que el món de la Roig era l'habitual però no era així, encara trigaria l'educació en massificar-se i ser accessible a la majoria, fins i tot la primària, no cal dir, doncs, com n'era d'elitista, la universitat, o de privilegiat el context de families com la seva. És car que persones de la meva edat que les van passar molt més magres que jo em podrien dir que el meu món era privilegiat en comparació amb d'altres, tot és relatiu. Perucho pertany a una altra època, encara més elitista i ombrívola, i a un context cultural i polític diferent  tot i que al capdavall alguns aspectes acabin convergint.

Per fer una bona biografia caldn moltes hores i dedicació a temps complet i, per tant, ajudes econòmiques que no siguin gasives. Això és un miratge a casa nostra, a no ser que alguna institució concreta promocioni la biografia d'algú dels seus de la mateixa manera que les ordes religioses promocionaven la canonització dels de la seva colla. Montserrat Roig es va trobar sovint amb aquest tipus de problemes econòmics, que li demanaven multiplicar esforçs per anar bufant cullera. Per altra banda, escriure sobre personatges contemporanis és espinós. Hi ha la família, els amics, gent de l'entorn que encara cueja i fins i tot una certa història oficial intocable lligada al mite. En el cas de Montserrat Roig el mite va acompanyat d'una mort prematura i del fet de ser un personatge molt conegut, una de les pioneres en això del lletraferit mediàtic, més aviat a causa de la seva tasca periodística que no pas de la narrativa, segons la meva opinió.

Pels qui vivíem en un món modest, treballant i estudiant als vespres, o treballant i prou molts fets de l'època ens van passar per alt en el seu moment. Aquests dos llibres, cadascun a la seva manera, ens expliquen allò que passava mentre vivíem com ens deixaven i podíem,  en el nostre entorn senzillet. Perucho ens sonava del Destino, el meu avi, això sí, el comprava sempre, cada dissabte. Més endavant en vaig llegir alguns llibres. Com en el cas de molts de la Roig, de qui ho he llegit gairebé tot i en recordo poca cosa, no em van  acabar de convèncer per motius diversos, llargs de comentar. 

Els qui no érem d'un entorn lletraferit i amb carrera teníem el món literari mitificat o sacralitzat però aquestes biografies apleguen grandeses i misèries i mostren que. al capdavall, tothom és humà, els escriptors i escriptores, també. A més a més dels personatges biografiats, que són l'eix central dels llibres, el que resulta impagable és aquest passeig per l'entorn social, polític, literari, polític. Les mesquineses del moment, els absurds de les polítiques culturals oficials, les crueltats i els abusos d'un règim que obria una finestreta i et tancava una porta als morros, tot plegat fa que agraïm a l'atzar haver pogut viure temps més lliures, al menys pel que fa a les possibilitats de capteniment personal i social.

Però, ai, trobem també en aquestes biografies les mesquineses del país, les quals avui encara patim. Grans projectes que acaben com el rosari de l'autora, travetes dels uns als altres, discussions bizantines sobre premis literaris, desqualificacions i mandarinatges acadèmics, enveges i mentides o mitges veritats, capelletes, clientelismes, divisions i divisions, us sona? De vegades tinc la impressió de què som un país amb grans iniciatives que després s'aigualeixen, això quan no acaben de mala manera i no sempre, no ens enganyem, per culpa dels de més enllà de l'Ebre, sinó per lluites internes, subtils i dissimulades, per afanys de guany quan el guany és complex, mal repartit i molt cobejat, fatxenderies diverses i vanitats personals evidents. 

Perucho inventava personatges ficticis que intentava fer passar per reals i es reiventava ell mateix una vegada i una altra. Roig, enmig d'algunes frivolitats, endegaria un cert camí de lucidesa crítica, malauradament no sabem com hauria evolucionat de viure molts anys i pensar en què hauria o no hauria fet és absurd. Totes dues biografies són plenes de bones intencions i de respecte pels biografiats, una mica excessiva en gruix la de Perucho, una mica repetitiva i tòpica la de Roig, en la qual l'època en ocasions es menja el personatge. Però totes dues són un luxe considerant el país i com va el tema editorial. Encara avui, pel que fa a biografies de personatges nostrats, considero la millor la de la Capmany, escrita per Agustí Pons, en la qual el respecte per la persona no fa que se n'amaguin els defectes, cosa que va provocar en el moment de la publicació alguna protesta puntual. Una altra biografia que recordo com a molt bona, més antiga, és la que Juan Arbó va escriure sobre Verdaguer, Les vides privades dels contemporanis, en concret dels contemporanis catalans,  acostumen a ser entomades de puntetes, per si un cas, quan en moltes ocasions resulten imprescindibles per a entendre moltes coses, també literàries. Fer que aquesta privadesa apassionada sembli un bolet ocasional treu gràcia al conjunt però entenc les dificultats per entrar-hi a fons. 

En tot cas, dos llibres molt diferents que cal tenir en compte a l'hora d'anar completant el puzle sobre el nostre passat recent, amb l'ajuda d'altres llibres com els de Jordi Amat, qui també ha col·laborat en alguna ocasió amb l'autora de la biografia de Montserrat Roig. No són aquestes les biografies creatives i agosarades de Zweig o de Marañón però ells podien escriure de forma lliure i econòmicament sanejada sobre un passat més remot i interpretable, tampoc no existia l'exigència actual sobre justificacions documentals que avui existeix i que te virtut si defectes. He de dir que fins i tot les d'aquests autors, quan les he rellegit, tot i la seva amenitat, m'han grinyolat en algun moment, són les servituds d'envellir i conrear, de vegades a desgrat, un cinisme indefugible. En el tema de les biografies, una variant del llibre històric al capdavall, és aplicable el que fa uns dies citava i que remarcava un personatge de Barnes, canviant això de la història de l'historiador per la biografia del biografiador:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)

LLIBRES, BLOGS, INTERNET I TERTÚLIES

Fotografies: Maria Carme Roca, facebook

La trobada de Palafrugell va ser intensa i interessant però amb poca assistència de blogaires, la veritat. Uns quants que havien confirmat la seva presència no van poder venir, però potser el que es va perdre en quantitat es va guanyar en qualitat, sobretot en l'evident qualitat que proporciona un debat en el qual es pot participar de forma oberta i activa. Em va saber greu per l'organitzador, Jordi Policarp, del blog Els llibres del Celler, que va fer un esforç molt  important per tal d'endegar l'acte i les activitats.

Els escriptors sí que vam complir i van venir per amor a l'art i a la literatura, cosa remarcable considerant que estan molt enfeinats, sobretot la Maria Carme Roca, en plena promoció encara del seu darrer llibre i amb qui sempre és un plaer xerrar una estona. També hi havia la llibretera de Torroella, bibliotecaris, editors, mestres i afeccionats i afeccionades a això d'escriure i llegir com sigui i on sigui. Sento no recordar els noms de les diferents persones que van participar, ep.

Em va agradar molt la intervenció de Txell Costa, una jove emprenedora que ens va explicar estratègies per promocionar blogs i llibres i secrets ocults de la guguelogia, tot i que a mi el tema ja m'agafa una mica abaltida pel que fa a les aspiracions de passar a la posteritat o de treure algun rendiment crematístic a la tasca virtual i creativa. La intervenció de la Txell em va recordar algunes xerrades catosfèriques d'altres temps. Sembla que el blogger té els dies comptats i hem d'anar mirant de fer mudança vers cases més actualitzades, com ara la del Word Press, cosa que em fa una mandra immensa, la veritat.

Vaig conèixer en viu la Cantireta, Montserrat Aloy, i vaig poder comprar-li el llibre de poemes i també vaig descobrir la tasca del jove bibliotecari Cesc Llaverias, que té una novel·la amb un títol tan excitant com Dies de Porno i Kleenex i un parell de blogs actius i actuals que no coneixia. Un matí diferent i interessantíssim i un dinar excel·lent i a preu de menú casolà  al centre de Palafrugell. 

Em van tornar a dir allò tan antic de què les entrades al blog no poden tenir més de tres paràgrafs però es veu que no tinc remei i menys ara, que ja sóc grandeta. Que el senyor Gúguel no m'ho tingui en compte. Una llàstima que tanta gent que conec no s'animés a venir a Palafrugell. Després de dinar, visita a la Fundació Josep Pla, el personatge més emblemàtic de la ciutat, molt ben aprofitat pel que fa a itineraris i promocions i encara un escriptor misteriós en molts aspectes, potser incòmodes per a les lectures una mica maniquees del present. 

Estic llegint ensems la biografia del Joan Perucho, del Julià Guillamon, i el llibre La primavera de Munich, del Jordi Amat, per això l'època planiana del setmanari Destino i aquella gent que s'hi relacionava em desvetllen una gran curiositat, no exempta de sal i pebre, com el que acompanyava les postres del dinar, aquestes pomes empordaneses que porten carn de botifarra de perol, a més a més d'altres components diversos i gairebé exòtics per al nostre paladar del present, ranci i poc dolç, en general, i que són tota una metàfora de la diversitat humana i de com fins i tot els elements més aparentment impossibles d'aplegar poden generar quelcom interessant i saborós quan treballen en equip.

(...) Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.

[ El carrer Estret –dins Els pagesos ]

JOAN PERUCHO, MÀGIA, MISTERI I POESIA

Amb hermetisme 

"He vist dolços amors 
com besades funestes. 

He vist rialles clares 
com odi macilent. 

He vist, de prop, la vida 
com secreta rialla. 

Us deixaré aquests versos: 
la sang em sobreviu." 

Sense hermetisme 

"He vist dolços amors 
i besades funestes. 

He vist rialles clares 
i un odi macilent. 

He vist, de prop, la vida, 
la naixença de l'home. 

Ara tan sols demano 
la pau per als meus fills." 

(Del llibre El Mèdium) 

He escrit fa poc un comentari sobre aquest llibre de la col·lecció Mitilene (Editorial Meteora) que recull els primers volums de poesia de Joan Perucho. El podeu trobar al blog Llegir en cas d'incendi.

Perucho és un autor inclassificable, que va excel·lir en català i castellà, que va conrear gèneres diversos entre els quals, el fantàstic. El que passa és que el gènere fantàstic de Perucho és ben diferent d'un gran nombre de literatura etiquetada amb aquest adjectiu, el seu és un gènere fantàstic ple de referències culturals, que demana relectures constants. Fa uns dies, en escriure sobre la biografia d'Ignasi Agustí, recordava l'època en la qual el meu avi comprava els dissabtes la revista Destino. Doncs ahir, en un sopar d'amics, va sorgir el nom de Perucho i em vaig adonar que no era jo sola qui, ja de petita, cercava en aquella revista irrepetible els escrits d'aquest autor, estranys i plens de misteris que potser no acabava de copsar però que desvetllaven la meva imaginació de forma immediata.

Perucho ha estat poc o mal llegit. També ha estat força incomprès, Jordi Cervera en la magnífica i llarga introducció que fa en el llibre editat per Meteora, incideix en alguns dels motius d'aquesta incomprensió: 

Hi ha qui encara no li perdona aquesta dicotomia considerada irreverent i perniciosa de combinar el català i el castellà en una mateixa vida i de ser un savi amb unes immenses ganes d'experimentar, de jugar, de construir un univers literari únic que sempre oferia aquella sensació peculiar i força dessassosegant de no saber mai quin terreny es trepitjava, si tot allò que explicava als seus escrits s'ho acabava d'inventar mentre escrivia o bé sortia realment d'una de les 30.000 meravelles bibliòfiles que ornaven les prestatgeries de les seves cases de Barcelona i Albinyana (...) Un altre dels estigmes que va arrossegar Perucho al llarg de la seva vida, i que ha anat sortint sovint de manera més o menys directa, és la seva condició de senyor benestant, un pèl allunyat de la realitat del país i més preocupat per temes com ara la gastronomia, l'art, l'alta cultura que no pas per la construcció del país des d'una òptica molt concreta de les esquerres, que era la que imperava a l'època (...)

Cervera insisteix en com n'és, de discutible, aquesta valoració i també en el fet que, més enllà de les consideracions sociològiques i polítiques, Perucho és un cas d'escriptor immens, fins al punt que forma part del cànon occidental que Harold Bloom va publicar amb el detall dels millors exponents de la literatura universal. 

Els autors i autores prolífics i polièdrics espanten. L'encotillament de la crítica no admet que determinats textos se'ls escapin, com aigua en un cistell. Hi ha autors en els quals les primeres lectures de la seva obra ens acosten a la totalitat, amb Perucho això no funciona o funciona a mitges. Llegir els seus primers i magnífics poemes no ens dóna cap idea de la totalitat de la seva obra, només ens fa ensopegar amb un autor que excel·leix en aquests poemes concrets i ens fa gaudir amb una poesia lligada al seu temps però intemporal alhora, com tota la bona literatura. No hi trobarem el gran univers fantàstic present a Les històries naturals o a d'altres llibres sinó un aspecte més d'aquest personatge singular, un escriptor que no respondrà mai a esquemes preconcebuts ni a classificacions estilístiques una mica ràncies.