5.8.16

PUNXES MUSEÏTZADES I TENDÈNCIES ARTÍSTIQUES





La Casa de les Punxes, rehabilitada, entra un d'aquests dies a formar part del mapa del parc temàtic del Modernisme turístic. Em torno repatània, segur, però m'agrada més que les cases, per monumentals que siguin, tinguin vida pròpia i estadants que no pas que es converteixin en museus intocables, la veritat. Això ho podria fer extensiu a les esglésies però aquí hi entren consideracions d'un altre caire. Un valor en alça, avui, és el dels terrats i campanars, les visions aèries dels indrets tenen molta grapa i algunes esglésies i edificis han obert aquests espais, car la resta, més o menys, ja la coneixiem.

L'entrada a Les Punxes tindrà un preu semblant al d'altres indrets emblemàtics, uns dotze euros, un preu alt però que no limita les visites, més aviat al contrari, els llocs més visitats de la ciutat acostumen a ser aquells en els quals l'entrada és més cara mentre que indrets interessants d'entrada gratuïta o gairebé badallen en la solitud malgrat alguns esforços promocionals.

No diré que no hi vagi, tinc la meva tafaneria i també aquesta estranya servitud humana de voler anar on va tothom. M'explicaran un munt de simbologies i coses sobre Puig i Cadafalch, no sé si entraran a fons en temes controvertits a l'entorn de la seva personalitat complexa, potser sí, tot ven. En un intent una mica innocent d'explicar les coses com convé al nostre temps en algunes referències a la xarxa mencionen que es va exiliar després de la guerra però el fet és que va marxar el 36, per raons òbvies, ja que era un home de la Lliga. Va tornar el 42 però no va poder exercir la seva professió, per raons polítiques, car era freqüent rebre per totes bandes, aleshores ja era una persona molt gran. Malgrat això va estar en actiu, va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans i va tenir cura d'algunes rehabilitacions arquitectòniques, en el context d'aquell exili interior del qual encara en sabem de la missa la meitat. Va morir el 1956, tenia vuitanta-nou anys. Els diaris de l'època no van parlar gaire de la seva mort però un any després se li va fer un homenatge a Terrassa.

Crec que l'obertura de l'espai serà un èxit. A més a més de la casa i la seva història familiar, la de la família Terrades, la figura de Puig i Cadafalch, el qual, amb Domènech i Montaner conforma, amb Gaudí, és clar, la triada capitolia de l'època, ofereixen uns audiovisuals molt vistosos i agosarats a l'entorn de la llegenda de Sant Jordi, la tecnologia permet avui molta faramalla. Cada dia es reivindica un nou arquitecte modernista oblidat o mig oblidat, a causa de l'èxit actual de l'oferta turística i de les possibilitats de fer calaix. 

Les botigues que hi havia hagut als baixos ja han desaparegut des de fa temps, entre les quals la famosa llibreria que va passar durant anys per un període agònic després d'haver estat una de les capdavanteres de la ciutat, recordo que havia anat expressament allà a cercar algun llibre en català. Algunes persones, poques, van escriure sobre el seu tancament, va morir en silenci, de consumpcio, gairebé. Portem uns anys en els quals les pèrdues s'acceleren i ja gairebé ens hi hem resignat, tot i que des que era petita escolto planys sobre la ciutat i la forma destralera amb la qual es tracten establiments i paisatges.

Quan torni a Barcelona alguns amics i coneguts m'explicaran que ja han anat a visitar les Punxes, hi ha gent que té una dèria estranya en ser la primera en tot, passa el mateix amb els llibres, s'han de llegir així que surten. Encara no hi has anat?, em comentaran uns quants. Hi haurà cues, no hi fa res, s'hi arribaran els de casa i els turistes, serà una font de fer diners, com tants altres edificis. He vist gent de la meva edat regatejar un euro en una entrada que en valia tres, fent referència al seu estat de jubilat vellet, però que després ha pagat coses absolutament desproporcionades per espectacles, exposicions o partits de futbol.

Avui explicaven per la tele que havien eliminat reformes fetes pels comerciants que hi tenien negocis, fins i tot he escoltat que s'havia fet neteja. S'oblida que els edificis vius sempre es troben amb reformes i canvis, és el que fem a casa nostra, no sempre de forma encertada, però que reflecteix que la vida real és transformació. La dèria museística del nostre temps té una tirada a deixar les coses com eren, tot i que mai res pot ser ben bé com havia estat i tan sols les mòmies no es belluguen, els afegitons i els pegots també són història i ens expliquen la història dels llocs molt millor que tantes recuperacions artístiques puritanes. Fa algun temps vaig llegir un interessant article sobre les bestieses que s'havien fet en reinventar el romànic, eliminant neoclàssic i barroc sense manies per deixar-ho com era, o més aviat com se suposava que havia d'haver estat per tal de respondre a la lectura mítica corresponent.

Recuperem unes coses i en perdem un munt més, passejar pel centre, si tens uns quants anys, és empipar-se de forma constant. Entrar al Pi o passejar pel claustre de la Catedral ja no és possible quan t'abelleix, per moltes coses has de passar per caixa i, a més a més, comptar amb els ramats de visitants adelerats que t'ensopegaràs per tot arreu. Sobre les explicacions que t'amollen en les visites comentades també es podria escriure un llibre, com que hi ha molta demanda et trobes de tot i en moltes ocasions si preguntes alguna cosa més enllà del discurs oficial ja has begut oli a banda de què et miren malament, mira la iaia set-ciències aquesta...

Quan una cosa dóna dinerons ja no hi ha debat possible sobre les seves virtuts o defectes, vegis el que ha passat amb la Sagrada Família, sembla ahir que fugíem de les recaptes per a l'acabament d'un temple que molts experts deien de forma contundent i convençuda que no s'havia d'acabar o que, en tot cas, s'havia de continuar en estils nous i innovadors, com passava amb les velles catedrals d'abans. Avui ja no hi ha debat possible. 

L'altre dia vaig comprar alguna cosa a la Llibreria Pompeia, del carrer Cardenal Casañas, un establiment dels pocs que queden per allà que té alguns anys i que no sé com aguanta tot i que potser l'exili de la Documenta l'hagi beneficiat ni que sigui una miqueta. No serveix per a res però m'agrada fer alguna despesa de tant en tant en els negocis barcelonins resistents, també al meu barri, cada dia en queden menys i em temo que tenen les hores comptades.

Quan es va fer aquell carnaval amb implicacions escolars de l'Any Gaudí van obrir al públic per primera vegada la Casa Batlló. Jo no hi vaig anar però sé de gent que va fer llargues hores de cua, es va dir i escriure que tan sols l'obririen amb motiu d'aquelles celebracions però la cosa va rajar i ara està oberta de forma indefinida i s'han anat obrint al públic les del voltant. Vaig caure en el parany d'anar-hi més endavant amb una colla, el preu de la visita em va semblar una estafa descarada, malgrat que entenc que la conservacio del patrimoni és cara, ep. Però en això del patrimoni hi ha dèries, modes, tendències i categories i hi hauria molts detalls per debatre a fons sobre tot plegat.

De joveneta encara havia pogut transitar, entre d'altres llocs, per les sales polsoses del Palau Güell, quan hi havia allà el Museu del Teatre, no hi trobaves gairebé ningú. Feia una mica de por veure aquelles màscares, aquells vestits de ves a saber quan, ara encara no sabem on ho posaran, tot plegat, i tampoc se sap on para ni on anirà el fons del Museu d'Història de la ciutat dels segles XIX i principis del XX, per més que ho he preguntat no n'he tret l'aigua clara. És clar que hi ha espais nous de més volada, com ara el Born, sobre el qual també plana una mena de discurs intocable.

L'única cosa que ha provocat polèmica borniana ara per ara és aquest invent municipal de posar el Franco al davant per fer pedagogia (sic) en uns temps en els quals aquest tipus de pedagogia ni toca ni ve a tomb, però així es parla d'altres coses i no d'aquelles que més incideixen en el present ciutadà. Els poders municipals tenen una mena de mania persecutòria, siguin del color que siguin, sobre dues coses: intentar bastir la seva piràmide i aconseguir que es parli d'ells, ni que sigui malament. La piràmide pot tenir molts aspectes, també pot consistir en atapeir els espais amb carrils bici, per exemple.

De jove vaig fer un viatge pel nord amb una amiga. A Santillana del Mar una pagesa et tallava trossos de pa de pessic casolà i et venia un gotet de llet de vaca munyida gairebé en directe. Hi vaig tornar amb la família, pels vuitanta, hi havia un munt de paredetes amb suposades pageses postmodernes,  la llet anava en tetrabrik i el pa de pèssic era industrial i envasat de forma higiènica i individual. Tot és així avui, no sé si m'explico. Desinfectat i embolicat amb plàstic.

2 comentaris:

Lectoracorrent ha dit...

A mi em fa pena el parc Güell. Era el parc que tenia més a prop de casa dels 4 als 14 anys i ens hi duien sovint. A la plaça damunt les columnes vaig fer la primera foto, als meus pares (una foto en què es veuen ells, a un costadet, i un senyor desconegut, al mig; us asseguro que he millorat com a fotògrafa). Amb els meus germans, jugava a fet i amagar entre les columnes de la sala hipòstila --que aleshores ningú anomenava així-- i moltes vegades ens havíem enfilat damunt del drac. De tant en tant també pujàvem fins a les tres creus que hi ha dalt del turó. I a la primavera hi feien un aplec de sardanes. Jo no era molt balladora, però, cap als dotze o tretze anys hi havia anat alguna vegada.

La darrera vegada que hi vaig anar va ser el 2004, quan hi vaig acompanyar una professora americana que va venir a fer unes conferències. Ja hi havia molta gent, però ni de bon tros el que sembla que hi ha ara. Tot i que sé que les persones que vivim a Barcelona podem anar-hi de franc, em sembla que és complicat; si no m'equivoco, crec que cal demanar-ho per endavant. No hi he tornat i no crec que hi torni. No vull enterbolir els records de la meva infància i adolescència.

Júlia ha dit...

Lectora, el Parc Güell és un dels exemples més lamentables, amb la mare hi anàvem un cop l'any a l'estiu, com si anéssim d'excursió, veníem de l'altre costat de la ciutat, sovint hi havíem trobat poca gent, també hi havia anat amb l'escola, aleshores ja començava a anar a mal borràs tot plegat però no calia demanar hora ni res d'això. Per entrar al recinte del Castell de Montjuïc ara també has de pagar, de vegades passejava per la ciutat i tot i que no sóc religiosa m'asseia una estona al Pi, m'agradava, ara és complicat i no ve de gust, tens la impressió que t'han fet fora de casa i, a sobre, han fet absurdes reformes destraleres a la casa, a molts llocs no hi torno i a d'altres no penso anar-hi, tot i que mai se sap, sobretot quan acompanyes gent de fora que vol veure això o allò, el que s'ha promocionat. Si he de demanar hora, malament. Una amiga de Granada m'explicava el mateix en referència a la ciutat i a l'Alhambra, no és cap consol, més aviat el contrari, però moltes ciutats europees han caigut en aquest parany de l'excés turístic dels nostres temps, al menys he tingut la sort de poder-ne gaudir en d'altres temps, aleshores de vegades recordo que ens queixàvem del poc promocionats que estaven determinats espais de la ciutat, per desgracia sembla que anem, en tot, d'un extrem a l'altre