CAMINS INCERTS I DOGMES CONTEMPORANIS

Avui en Francesc reprodueix un article de El Periódico que m'ha agradat força pel fet que diu exactament el que penso però ho escriu un metge, que sempre té més pes. Malauradament hi ha molt de metge dogmàtic pel món i també molta gent a qui agrada que els dogmatitzin, però al capdavall tots tenim les nostres pors i els dogmes donen seguretat. En general, tot i que no tingui raó, sempre ens inspira més fe un professional del que sigui que parli de forma segura i convincent que no pas un que dubti i ens digui que no hi ha res clar, en aquell tema, cosa, per altra banda, altament versemblant.

Fa anys els dogmes obligatoris anaven lligats a la moral i a la religió. Avui s'han estès a d'altres àmbits, un d'ells la medicina de consum, però també en el camp polític hi ha dogmes, quan més compartits són, més reals semblen. Quan una il·lusió es compartida per la gran majoria sembla una realitat, per això tenen èxit els entusiasmes col·lectius que transformen en miratge qualsevol realitat. 

Aquests dies les teles i ràdios incideixen en els dogmes educatius. He discrepat en moltes ocasions d'Irene Rigau però he de dir que em sembla una persona experimentada i brillant, no entenc que no hagi arribat a ser una candidata seriosa a coses com ara la presidència del seu partit quan aquest encara no s'havia fet l'harakiri. Al menys, en el tema educatiu sap de què parla, tot i que és prou hàbil per tal de no generar més enfrontaments del compte. Ahir en un debatet de la tele entomava tres dogmàtics joves que parlaven sobre el de sempre,  l'educacio del present, la innovació i la resta, i això de treballar per projectes que és més vell que l'anar a peu i sempre sembla que es descobreixi la sopa d'all. Un dels dogmàtics va citar fins i tot el sistema Montessori que quan jo era progre ja semblava obsolet. El debatet va acabar promocionant el Merlí aquest per enèsima vegada.

Hi ha molts dogmes en el camp de l'art, de l'estètica. Les visites comentades a museus o els itineraris culturals diversos ofereixen molt de dogmatisme, sovint sense cap mena de fonament. La pintura, l'escultura, són de dretes o d'esquerres segons la interpretació que ens en fan tants experts però tot fa forat i encara que molta gent no tingui cap tirada a això que en diuen avantguardes i que ja és del temps de la picor, s'accepten els discursos que toquen sense dubtes, fa poc vaig viure una anècdota molt sucosa però és llarga i ja la comentaré en una altra ocasió.

Hi ha una fe excessiva en això què en diuen experts i que sovint no se sap ben bé què són. És clar que per a tornar-te saludablement escèptic potser t'has de fer vell i avui la veu dels vells es menysté així com també es menysté el seu vot, que se suposa que és conservador tot i que és prudent i fruit de l'experiència, en molts casos, no pas en tots, és clar, que també hi ha vells i velles ximplets, només faltaria. A banda de què la vellesa dura poc i ja no tens ni temps de reivindicar-te. Però, en general, aquella antiga dita, de dos metges, el més vell, encara em sembla vàlida. Fins i tot el savi més savi, en el present, tan sols pot controlar una petita parcel·la de saviesa però hi ha una tendència dels savis especialistes en la seva parcel·leta en pontificar sobre tota mena de coses.

Aquests dies s'ha repetit molt allò tan bonic de Carbonell, que la prudència no ens faci traïdors, però com que no s'acaba de definir què és la prudència ni en què consisteix això de ser traïdor, que pot arribar al fet, per exemple, de quedar-te a casa quan toca festa multitudinària, ho repetim i ens quedem tan panxos, tot i que fins i tot el fill de l'autor de la frase ha hagut de protestar de com s'ha utilitzat. Crec que Carbonell també va dir alguna cosa com ara que no tot allò català era bo per se però aquesta és una frase menys èpica i no ha tingut el mateix ressò.

L'absència de dogmes crea inseguretat i la vida és insegura i no és fàcil sobreviure en la fragilitat constant, per això tampoc no estic d'acord amb aquest cientifisme una mica prepotent que rebutja allò que abans en deien supersticions i que pot incloure des de la devoció a Santa Rita com la medicina alternativa o la pedagogia etèria de tants il·luminats. 

Els humans no ens movem sempre en el camp del raciocini seriós, més aviat no ho fem gaire i tothom té dret a les seves pors i les seves il·lusions. Cada dia desconfio més dels qui ho tenen tot clar, política, medicina, ciència, educació, art. Amb els anys veus molts canvis de tendència i de camisa, no hi ha pitjor antifumador que l'antic fumador empedreït que no tenia cap mania a l'hora d'asfixiar-te a la feina i avui t'amolla discursos abrandats sobre els perills dels vicis. 

Una societat sense vicis acaba per caure en la hipocondria i fins i tot en algunes variants del feixisme, si no vigila. O així m'ho sembla, que a veure si acabaré per pontificar jo mateixa, també. Les gran tragèdies col·lectives en molts casos han vingut generades per un munt de ben intencionats que volien canviar el món sí o sí. Els conversos fan angúnia però que et vulguin convertir a la força encara en fa més. Ni que sigui en temes banals i sense conseqüències, ep.