COMÈDIA, TRAGÈDIA I DRAMA

He escrit en diferents ocasions sobre Buero Vallejo. La darrera, l'octubre de l'any passat, amb motiu del centenari del seu naixement. Fa uns dies es va emetre per televisió un d'aquests programes de la sèrie Imprescindibles, tots ells excel·lents i molt recomanables. El centenari no ha aconseguit pas, de moment, que a Catalunya, en un teatre convencional i gran, es recuperés alguna obra de l'autor, feta amb cara, ulls i recursos. Fa alguns anys es posaven moltes traves al teatre en castellà però ara ja no és així, fins i tot, en ocasions, més aviat sembla que passi el contrari. 

El programa incideix en la injustícia que es va fer amb Buero i la seva obra a partir de la Transició. Per aquí també vam perdre moltes coses en aquells canvis, entre les quals la Nova Cançó i el seu esperit. El fet és que la meva generació, si era una mica aficionada al teatre, va créixer amb Buero. Podíem veure les seves obres a la televisió i algunes fins i tot s'estrenaven abans a Barcelona que no pas a Madrid. Jo crec que amb el temps es recuperarà l'autor i el seu teatre, el seu teatre en bloc, més enllà de la Historia de una escalera, de la qual diuen que l'autor s'empipava quan li mencionaven en excés. Les darreres obres de Buero, molt bones, ja no les vam poder veure per la televisió, s'havia acabat el bon teatre televisat. I algunes ja ni tan sols las vam poder veure als escenaris professionals barcelonins, el nombre dels quals també s'ha anat reduint amb els anys.

La biografia de Buero ja seria digna d'una bona i acurada sèrie televisiva. Va ser un gran pintor i dibuixant, el seu retrat de Miguel Hernàndez, amb qui va compartir presó, és ja una icona però expliquen que a la presó en va fer centenars, dels companys de presidi. Així mateix té alguns autoretrats impressionants. Fill d'un militar liberal, afusellat injustament, tot just començada la guerra, a Paracuellos, ell era comunista i va estar condemnat a mort. Per sort i per atzar se'n va sortir amb sis anys de presó. Va presentar Historia de una escalera a un premi literari, el Lope de Vega, gracies a què un bon amic, Vicente Soto, també escriptor i que va haver de marxar a l'estranger per poder-se guanyar la vida, li va mecanografiar, Buero no tenia màquina d'escriure. No es van adonar de què era l'obra d'un comunista que havia sortit de la presó o, si algú se'n va adonar va tenir la suficient sensibilitat com per fer prevaldre la qualitat per damunt de la ideologia.

Soto volia que Buero marxés a l'estranger, com ell, però Buero es va voler quedar a Espanya. En els darrers anys la seva obra s'ha representat molt més a l'estranger que no pas a Espanya, per cert. 

Historia de una escalera es va estrenar a Madrid de forma una mica vergonyant, pocs dies abans de Tots Sants, ja que la idea del teatre era que quan es muntés l'inevitable Tenorio estacional l'obra desapareixia. Però va tenir tant d'èxit que no es va fer el Tenorio, aquell any. D'aqui ve un dels motius que es van donar a l'autor, el de Capitán Centellas, que és qui mata a Don Juan en l'obra de Zorrilla. Buero va tenir èxit i es va poder guanyar la vida amb el teatre de text, un teatre molt personal, ple de simbologia i referents, possibilista, cosa que li va criticar gent com Sastre, de qui tampoc és que veiem avui gaire teatre als escenaris i qui, malgrat la crítica, va ser així mateix possibilista a la seva manera. La gent com Buero va fer que la vida cultural d'aquells anys grisos no fos el desert que molts voldrien, quan contemplen el passat des del present. L'èxit de Buero va generar enveges diverses, moltes de les quals entre gent de la cultura i del teatre, com sol passar tot sovint. 

Buero no va tenir gaire èxit amb el cinema, poques obres seves es van dur a la gran pantalla. Ell mateix hi era reticent des que en una versió de En la ardiente oscuridad li canviessin el final. Això de canviar el final i, en ocasions, també el principi, passa sovint, quan l'autor ja no és viu es fan destrosses diverses sense manies. Estic pensant en Incerta glòria però podria posar molts altres exemples. Buñuel va destralejar l'obra de Galdós i la de Mirbeau, però els autors ja no podien cantar gall ni gallina i, a més a més, eren aquestes, aleshores, obres poc conegudes del públic. No és que estigui pas en contra d'aquests canvis, si es fan bé i aconsegueixen alguna cosa amb cara i ulls, sempre que es manifesti que la pel·lícula s'ha inspirat en l'obra original i poca cosa més. La millor versió en cinema de Buero va ser la que Josefina Molina va fer de Esquilache.

Fa uns dies van passar per la tele Madrugada, també va ser aquella una bona versió de l'obra teatral, molt acurada i respectuosa, dirigida per Antonio Román. Anys després el teatre televisat en va oferir una altra versió, molt bona, amb Mònica Randall de protagonista, que es pot recuperar online. Mònica Randall, que va viure al meu barri de petita i que es diu Aurora Julià, tampoc no ha tingut l'èxit merescut tot i ser guapíssima i molt bona actriu.

El que passa és que Madrugada potser no és pas una de les grans obres de l'autor, hi ha situacions forçades i aspectes diversos que es veuen venir massa de bell antuvi. Tot i amb això, com que l'autor domina els recursos escènics, és interessant contemplar-la sense complexos. Al cinema la protagonista era Mara Cruz, una bona actriu, avui potser oblidada. 

Tot passa i s'oblida, fa uns dies entrevistaven en un programa de ràdio a Núria Prims, amb motiu de la seva interpretació excel·lent a Incerta glòria i li van comentar que en un article molt elogiós Marcos Ordóñez la comparava a una mena de barreja entre Maria Félix i Mercedes McCambridge, una comparació que em va semblar una mica surrealista, tot s'ha de dir. L'actriu va admetre que  no sabia qui eren ni l'una ni l'altra. No em va estranyar amb la McCambridge però sí amb la Félix, que va ser una diva de llarga vida i molt cinema. Però encara recordo quan Puyal, en un programa del seu temps televisiu, va fer cara de póker quan un senyor gran, del públic, li va dir que l'actriu de la seva vida havia estat Mirna Loy.  El temps arrossega els èxits i les fames i poca cosa en va quedant, encara que de tant en tant noms i imatges surin de nou i sorprenguin els joves contemporanis. 

Tot sovint ens queixem de les injustícies que es fan amb gent que havia excel·lit en algun camp, escriptores, actors, cantants... De com se'ls margina i oblida, en ocasions quan encara són vius, cosa que encara és més trista i que va passar amb Buero o, per aquí, fins i tot amb gent com el gran Sagarra. Això potser s'esdevé a tot arreu però crec que a Catalunya i la resta de l'estat espanyol passa molt. El pes de les capelletes i dels qui remenen les cireres culturals és aclaparador. Els francesos tot ho promocionen, per exemple, fan política d'equip, per damunt de modes i d'ideologies. I ho continuen promocionant al llarg dels anys, malgrat els canvis en les tendències i les modes. O així m'ho sembla, vaja. Malgrat que, com penso que va dir Churchil sobre els gavatxos, són molts i no els conec pas tots. I és que això em passa, fins i tot, amb els catalans i catalanes.

ANTONIO BUERO VALLEJO, UN CENTENARI

Uns dels espais periodístics més seguits i que encara desvetllen algunes passions, a favor i en contra, són les sabatines del senyor Morán. Ahir el periodista evocava la figura de Buero Vallejo, aquest 29 de setembre hauria complert cent anys i Morán es queixa, amb raó, del poc ressò del centenari i de les reticències que desvetlla el seu record. Buero va ser una persona atípica sorgida d'una família atípica que durant la guerra va rebre per totes bandes. De pare militar, afusellat pels rojos de forma prematura, absurda i expeditiva, va lluitar en el bàndol republicà, va estar condemnar a mort i com és ben sabut va fer a la presó el famós i impressionant retrat de Miguel Hernández que sembla que avui no sé sap ben bé on es troba. Era molt bon dibuixant i pintor però quan va sortir de la presó va triar el teatre, en una època fosca, difícil i plena d'entrebancs i riscos.

Per casualitat, per error o perquè fins i tot aquell règim comptava amb algunes persones amb cultura que volien rumbejar de tolerants i moderns, va guanyar un premi i va començar a estrenar obres, amb èxit, prudència possibilista i problemes seriosos i ridículs amb la censura de tant en tant. Va rebre força, autors envejosos, crítics poc amables, fins i tot es va ensopegar amb coses que avui lligaríem amb tot això tan ranci de la correcció política. A alguns col·lectius d'invidents no els abellia la forma en la qual els tractava en algunes obres, ja que la ceguesa física va ser una de les temàtiques importants en uns quants seus títols d'èxit.  Una ceguesa física però també simbòlica, és clar, aspecte que potser no es va saber copsar del tot.

Quan jo estudiava el batxillerat, als vespres, a l'únic institut femení existent, el Maragall, aleshores traslladat per obres al carrer Sant Quintí, vaig tenir una molt bona professora de literatura a qui les alumnes, amb aquella crueltat adolescent que esdevé agosarada amb els adults poc perillosos, havien batejat amb el malnom de Gioconda en bruto. De fet el motiu tenia la seva lògica, era una dona que no s'immutava, ni es bellugava, ni s'aixecava de la cadira i el seu gest era semblant al del quadre famós. Recordo que ens va mencionar Buero en diferents ocasions, el considerava, amb raó, el millor autor d'aleshores en castellà, tot i que ens va comentar de forma confidencial que no se'n parlava prou per motius polítics.

Malgrat aquells motius polítics, ja que Buero era comunista, presoner indultat, i una persona que podia resultar molt incòmoda, el seu teatre va surar per damunt d'aquell univers i de totes les mediocritats. Va rebre premis i reconeixements i les seves obres es van representar de forma constant. De fet, vam créixer amb Buero. En vam escoltar obres per la ràdio, en vam veure moltes altres per la televisió i a Barcelona gairebé cada temporada se'n representava alguna, al Talia, al flamant Moratín, a tants altres teatres com hi havia aleshores pel centre de la ciutat. També les companyies d'aficionats l'afegien al repertori. Però les modes, ai, les modes, el van anar bandejant de forma subtil. 

Aquí, al nostre petit i sovint mesquí país, va haver-hi uns anys en els quals es van posar moltes traves a les companyies en castellà, però  en els quals, així mateix, es van malmetre iniciatives catalanistes que durant el franquisme havien nascut i crescut entre dificultats de tota mena, la Nova Cançó, el cicle Cavall Fort. Aixi que no tot devia ser patriotisme nostrat sinó també interessos diversos o ignorància suïcida.

Va ser Buero un home seriós, lúcid, elegant i que inspirava respecte a tothom. Es va casar, una mica grandet, amb una actriu molt maca, Victoria Rodríguez, que aquests dies ha estat entrevistada en més d'una ocasió. La vídua de Buero rumbeja una ironia saludable, fa broma sobre els canvis en el teatre, sobre l'oblit relatiu en el qual es troba l'autor i sobre el fet que siguin avui algunes obres seves de lectura obligatòria en els estudis. 

Ai, aquestes lectures obligatòries, s'haurien de revisar a fons! Pel que fa als centenaris, molts d'ells passen de puntetes per tot arreu i no fan canviar res, quatre actes commemoratius, una reedició gasiva d'algun llibret i mitja dotzena d'articles de qualitat diversa, en general. Això els que es relacionen amb les lletres, el centenari de Gaudí va inaugurar un munt de parcs temàtics pel fet que l'aixeta va rajar a doll de forma inesperada i encara raja avui. Pel que fa als treballs obligatoris,  resulta divertit l'èxit d'indrets virtuals com El rincón del vago, convertits gairebé en llocs de referència,  fins i tot per al públic en general. El nom ja ho diu tot.

Aquí, a Catalunya, fa anys que no veiem, que jo sàpiga, una obra de Buero. No és ja qüestió de tria lingüística. Al Romea, enguany, es programen obres en català i castellà, el mateix al Goya i a d'altres teatres. Vivim una bona època teatral, amb moltes iniciatives remarcables, tot i que sovint s'han de fer obretes minimalistes amb decorats econòmics i pots actors, un, dos o tres, quatre a tot estirar. 

La censura, avui, és econòmica i a sobre s'han deixat perdre moltes sales de teatre. A l'article que cito al principi Morán menciona Salvat, un altre oblidat, l'única persona que va saber copsar, després de la mort de Franco,  el pes específic d'una obra com La detonación, en la qual Buero evoca un personatge real, com va fer en d'altres ocasions, en aquest cas Larra, tota una declaració d'intencions.

El Romea mereixia esdevenir el temple del teatre català, Salvat ho recordava en moltes ocasions als seus cursos a la universitat. Ho va ser durant un breu temps i el resultat, negatiu, va ser que s'hi van representar algunes obres mediocres molt ben subvencionades i que aquella va ser l'excusa per bandejar el cicle Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí i que no va poder complir el quart de segle, que ja és gros. Després van construir l'horrible Nacional, fatxenda, incòmode, excessiu, una piràmide lamentable situada en un indret desavinent i amb una acústica deficient. Aquest any, al menys, programen un Sagarra, Sagarra ha estat tambe una víctima de l'elitisme interessat, durant molt de temps. En això de l'oblit injust, les modes i l'atrevida ignorància ens assemblem molt, els catalans i els castellans.

Algunes obres de teatre de Buero que em van entusiasmar avui, en llegir-les, ja que no les puc veure al teatre, no m'han trasbalsat de la mateixa manera però els anys pesen i nosaltres també canvíem. M'ha passat amb molts autors, d'aquí i d'allà. Les primeres obres de Benet i Jornet són una mica mals Bueros, o així m'ho sembla. De les que vaig arribar a veure a Barcelona en recordo dues, especialment, aquell doctor Valmy on es denunciava la tortura i que va haver d'esperar uns anys a estrenar-se, al Talia, i El tragaluz, al Moratín, precisament ara farà anys, era el dia de la Castanyada quan hi vaig anar, amb una colla. 

De les que vaig veure per la tele en recordo moltes, com ara El concierto de San Ovidio, emesa un  parell de mesos abans de casar-me i moltes altres que comentàvem a la feina, mentre perforàvem fitxes IBM, el dia després de l'emissió. En els darrers anys, que jo sàpiga, tan sols es va muntar, en un teatre, En la ardiente oscuridad, a l'enyorat Guasch del carrer Aragó.

Buero va morir l'any 2000, abans va patir la tràgica mort en accident d'un seu fill, un jove i brillant actor. Poc abans de morir Buero van emetre una llarga entrevista amb ell, pel segon canal i en un horari absurd i tardà. Recordo que em va agradar com parlava de la censura, de com s'havia de fer servir l'enginy per poder-se'n escapar, no defiendo la censura, defiendo al autor, puntualitzava. Buero, com recorda Morán, va abandonar allò del CLC quan va saber que pagava la CIA, va ser l'únic en no voler-se beneficiar amb el tema. També va votar NO a l'OTAN i ho va dir de forma pública, tot pesa. 

El cinema ha aprofitat molt poc l'obra de Buero, Josefina Molina va fer un remarcable Esquilache, no del tot rodó però molt interessant, fa poc vam poder veure aquesta pel·lícula, avui força oblidada, per la televisió. També la seva llarga vida hauria estat objecte d'una sèrie, d'un biopic cinematogràfic, en un altre país. Va tenir enemics viscerals, Sastre, Haro Tecglen, gent aleshores molt llegida i que el temps ha situat al seu lloc, o així ho vull pensar. Molta enveja, pecat capital temible i terrible, vaja. 

Amb això del centenari en alguns llocs es faran lectures dramatizades. Recordo, per cert, que la gent de la Secció Femenina era molt aficionada a muntar lectures d'aquest tipus. Però el teatre, com el cinema, s'ha de veure en sales adients i còmodes. El teatre de text precisa de bons actors, de bones actrius, de gent amb una dicció excel·lent, decorats generosos i directors que n'entenguin el rerefons i no ens mutilin els textos sense cap sentit ni es vegin empesos a fer-hi afegitons que no venen a tomb o relectures que en canvien l'argument i la intenció. 

D'actors bons, avui, n'hi ha molts, un gran nombre sense feina, com explicaven fa poc per la televisió, i això després, fins i tot, d'haver esdevingut molts d'ells personatges populars en alguna d'aquestes sèries que aconsegueixen fames efímeres i que els de la professió puguin fer bullir l'olla durant una temporada sense necessitat d'estar pluriempleats.

Potser no es pot demanar massa en un temps de precarietat laboral generalitzada. La feina de la gent de la faràndula sempre ho ha estat, de precària, amb molt poques excepcions, malgrat el suposat glamour. Doncs ara, encara més. Ens conformarem en rellegir Buero a fons i sense complexos. Que el centenari serveixi per a alguna cosa. Al menys, profeta  a la seva terra, la ciutat de Guadalajara, on va nèixer i on l'idolatren, ha preparat un munt d'actes diversos, molt interessants.

Aquí, diferents versions televisives d'obres de Buero,  entre les quals El Tragaluz, amb un munt d'actors catalans, entre els quals la gran Maife Gil. Ah, i Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus ídols.