12.10.16

CARMEN AMAYA I BARCELONA

Resultat d'imatges de carmen amaya biografia Francisco

A la Biblioteca del meu barri es pot veure aquests dies una petita exposició sobre Carmen Amaya, és una exposició itinerant, del MAE, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, de l'Institut del Teatre. Amb aquest motiu s'han programat un parell de xerrades, aquest dilluns ens va acostar al personatge Francisco Hidalgo Gómez, expert en el tema i autor d'una biografia de la ballarina. Carmen Amaya havia nascut i viscut al Somorrostro, el nom de l'indret s'ha recuperat, gràcies a la recent reivindicació de la memoria dels barris de barraques.

Resultat d'imatges de carmen amaya destino
Malgrat l'interès de la xerrada no hi havia un excés de públic, gairebé ningú del veïnat. Amaya és un d'aquells personatges que no respon a cap mena de tòpic, aquí fa anys que es vol viure com si el flamenc, abans també els toros, no fossin cosa nostra. Va sortir el tema de què s'havia estat injust amb Amaya, que tant va estimar Barcelona i, per extensió, Catalunya. Com he comentat en d'altres ocasions aquí i allà s'ha estat injust amb molta gent, l'oblit oficial és interessat però també hi ha un oblit popular. El franquisme va maldar per tal que tot allò que sonés a flamenc es considerés andalús i espanyol, que formés part d'una mena de mitologia rància. A casa nostra ha passat una cosa semblant, tirant a l'altra banda.


Resultat d'imatges de carmen amaya Clave
Quan jo era petita hi havia un grup d'intel·lectuals, la gent lligada a la revista Destino, que escrivien molt tot sovint sobre Amaya i d'altres artistes del gènere, el més brillant i heterodox va ser Sebastià Gasch. Hi ha qui pot objectar que eren gent conservadora però això de la gent del Destino dóna per a molts debats i Jordi Amat ho ha estudiat a fons. Ja molt abans de la guerra el nombre de llocs on s'oferia flamenc, a Catalunya en general però, sobretot, a Barcelona, era impressionant.
Resultat d'imatges de carmen amaya destino
Molta gent no es fa el càrrec, avui, del que va representar Carmen Amaya, una espanyola -o barcelonina, o catalana- universal, rebuda per presidents de govern i gent d'upa a tot el món, molt apreciada pels intel·lectuals de tot tipus. Durant la guerra ambdós bàndols compartien l'afició pel tema. Per sort per a ella, Carmen Amaya, que no tenia cap interès en temes polítics, va poder guillar a l'Argentina durant els anys tràgics.
Resultat d'imatges de carmen amaya destino
Molts bons cantants i ballarins del gènere han estat i són, catalans. Hidalgo ens va recordar que avui una de les millors cantants de garrotín és Maite Martín, veïna del Poble-sec, per cert. Un onze de setembre del passat recent la van convidar a cantar en aquells actes municipals del Parc de la Ciutadella i hi va haver protestes, una mica com això del pregó d'enguany, tot i que Martín no ha arribat a ficar la pota mai manifestant opinions excessivament heterodoxes com va fer, no ho oblidem, l'escriptor pregoner. Qui no vol pols, que no vaig a l'era, diuen.

Quan Amaya va morir fins i tot l'elitista i esquerranós Col·legi d'Arquitectes li va dedicar un homenatge del qual, pel que sembla, no se'n conserva documentació ni gairebé el record.
Resultat d'imatges de carmen amaya destino
A casa meva eren tots catalans des de generacions però els agradava força el flamenc, la cobla. En alguna ocasió, molt de tant en tant, els meus pares anaven a veure algun artista del gènere a l'Apolo, sobretot. En el temps de la transició alguns sectors progres catalans van donar suport a gent com Lole y Manuel o Meneses, però tot va passar de moda. Com es va comentar en el debat de la xerrada no hi va haver oblit tan sols amb el flamenc que es feia i escoltava per aquí, es va acabar amb la Nova Cançó i amb moltes iniciatives i es van potenciar d'altres manifestacions, els castellers, el rock català, les havaneres. No tot, però, ve imposat des de dalt, de vegades surt de no saps ben bé on i els de dalt se n'aprofiten, no tot és blanc o negre.
Resultat d'imatges de carmen amaya destino
En el debat algú va dir que els anys convergents van ser molt rancis per a la cultura però jo vaig objectar que si bé era cert, en part, també els ajuntaments socialistes es limitaven a contractar Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins al punt que en alguna revista van fer broma maliciosa sobre les dues patums i la patumeta que tenien el recital assegurat cada any. Tot és molt més complex del que sembla però el cert és que avui, de programes de música, ni tan sols de música jove i popular, no se'n fan de forma habitual, per les tele. Al Liceu fins i tot es van gairebé carregar el ballet, que havia estat emblemàtic, amb Magriña com a figura puntera i mestre d'artistes.

L'any 2013, en el qual es complien cinquanta anys de la mort de Carmen Amaya es van fer algunes cosetes a la ciutat, tot s'ha de dir. L'any 2018 en farà cent del seu naixement, també serà el centenari del naixement de Pedrolo, per cert.  Aquestes efemèrides, en general, passen sense fer gaire soroll i no se'n solen derivar iniciatives estables, pero, vaja, al menys s'endeguen exposicions, es publica algun llibre, se'n reedita algun altre i els periodistes culturals poc inspirats tenen temes per a la seva tasca habitual.

Resultat d'imatges de carmen amaya destino
Néstor Luján va escriure un llibre sobre l'època compresa entre 1934 i 1936, La Rambla fa baixada. La història central no és gran cosa, crec que Luján era molt més periodista que narrador, però en el llibre hi ha una recreació molt ben documentada de l'època. En un dels fragments un personatge, davant del catalanisme del seu interlocutor, li mostra la cartellera d'espectacles barcelonins, tot és flamenc populista, madrilenyisme ranci, Álvarez Quintero i revista castissa. Hi ha en el fragment una insinuació sobre una vedette castellana, Margarita Carvajal, i sobre els seus amors amb un polític catalanista, no se'n diu el nom però se sap que l'afectat era Joan Casanovas, d'esquerra republicana, i l'embolic amb la famosa va ser molt sonat, conegut i comentat en aquella època. Això de l'erotisme agermana cultures, com és ben sabut.
Resultat d'imatges de carmen amaya Clave
El conferenciant va insistir en la necessitat de considerar gent com Amaya patrimoni també català, però aquest és encara un tema una mica espinós, amarat de prejudicis i mal resolt, de moment. Aquí, un molt bon programa de Imprescindibles, sobre l'artista. I aquí, informació sobre la segona xerrada d'aquest petit cicle, en aquest cas amb actuació inclosa.

Amaya, que no sabia llegir ni escriure, com molta de la seva gent en aquella època, va haver d'aprendre'n de forma rudimentària per poder entrar als Estats Units. Pel que fa a la seva professió, a banda del do que tenia, portava al darrere llargues i feixugues hores d'assaig i pràctica, des de la infantesa. A la xerrada es va remarcar aquest fet ja que avui sembla que tot ve per inspiració divina i hi ha qui amb el do, però sense cap mena d'esforç intensiu posterior, ja es considera el novamás, i això en moltes feines i feinetes.

11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"...Pel que fa a la seva professió, a banda del do que tenia, portava al darrere llargues i feixugues hores d'assaig i pràctica, des de la infantesa..."

Vaig llegir que la seva tècnica era a força de moltes hores de pràctica. Moltes.
Crec que hi ha molt de debò en aquesta opinió. Les coses no són tan fàcils i si bé hi ha intuïció, sinó es practica és impossible que es pogués ballar de la manera que ho feia.

Jo crec que català és el que viu , cotitza i treballa a Catalunya, i que el nom del seu poble en la partida de naixement li doni igual.
La meva senyora és d'un poble abandonat d'Osca, del Pirineus, però ella sempre diu que és d'aquí, del barri del Carmel perquè va venir molt petita i perquè se sent d'aquí. A més parla el català, i al seu nét, el nostre nét, li parla en català .
El símptoma de pertinença és molt singular, i el Gato Pérez es considerava de Gràcia sens dubte, i ho era, fins i tot té la seva plaça.

Una abraçada
salut

Júlia ha dit...

Cert, Miquel, tot i que sentir-te d'un lloc no vol dir que quan van mal dades t'hi vulguin, cas de molts jueus que se sentien absolutament alemanys, per posar exemples extrems, depèn de qui mana. El millor seria poder superar el tema i sentir-nos tots iguals de veritat, més enllà de pàtries petites i grans, però això avui sembla que no toca, una professora que vaig tenia deia que totes les guerres són civils, de fet. Jo em sento del Poble-sec però quan treballava a L'Hospitalet també em sentia d'allà, pàtries més grans ja em venen balderes.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dona! es que neguen la major, a Can Puiggener tenim Duquende, els germans Cañizares, l'extorero Manolo Aguilera i dira QUE FINITO DE CÓRDOBA TAMÉ HO ERA, i més que se m'escapen. Recorda Joaquin Bernadó, Mario Cabré, Chamaco com a toreros. I la rumba del Pescailla, Peret o el Gato. Per cert la foto de Carmen Amaya amb Marlon Brando es bonissima, se está menjant amb la mirada.

Júlia ha dit...

El Brando era un peix que es duia l'oli i totes les morenetes una mica exòtiques li feien tilín.

La Chunga, Mayte Martín, Manolo Escobar, els Borrull, Poveda...

http://www.pureflamencobarcelona.com/es/flamenco-barcelona/flamencos-catalanes

Per no parlar de valencians, Gades, Concha Piquer...

Al Paral·lel hi havia penyes taurines i coses com l'Amaya, que durant un temps va tenir molta fama.

I ara també hi ha gent jove, interessada i en actiu.

Júlia ha dit...

Carmen Amaya es diu que és l'espanyola -o com en vulguem dir- més universal que hem tingut, va ser més popular que la Caballé o Pau Casals, i per part de sectors ben elitistes, també, aquí i a la resta del món.

Un altre cas com un cabàs és el de Raquel Méller, en un altre gènere musical.

Però fins i tot amb les coses nostres fem el mateix, Emili Vendrell hauria de ser gairebé 'el nostre Gardel' i la feina és teva per trobar-ne discos.

Unknown ha dit...

Als meus pares també els agradava la copla. Ni n'anaven a veure perquè vivien molt llum del Broadway barceloní.
Carmen Amaya no sabia ni llegir ni escriure però no perquè fos així en molta gent de la seva generació. La causa era pertànyer a una ètnia que, encara ara, segueix molt refractària a l'interès que té saber de lletra. I saben comptar perquè tal i com ha estat estudiat, fins i tot els pobles més primaris de la terra n'aprenen de seguida. Segurament que aquesta afirmació no és políticament correcte però m'és indiferent. Les dones grans de la meva família totes, més bé o més malament, sabien llegir i escriure.
Em recordo una nena quan Carmen va morir i tothom en deia meravelles. Un amic meu, molt més gran que jo, la va veure ballar diversos cops i s'havia de
controlar les mans de tantes ganes que tenia d'aplaudir-la.
Júlia, et cruel pel que dius dels periodistes culturals. N'hi ha que fan molt bona feina.
És cert que s'ha reivindicat el que pertany a la cultura catalana però jo crec que li tocava. No en và va estar tants anys perseguida i reprimida. Això no significa cap menyspreu per una altra cultura. S'ha inventat ja fa anys la rumba flamenca parida pel mestissatge catalano-andalús. Els castells triomfen però la sardana, tan estimada, tan popular, no va ni amb respiració assistida i, val a dir, que tenim una música per a cobla absolutament superba, ballable o simfònica.
A Badalona, cada anys fan la Processó del Rocío. Desfilen gentades pels carrers més cèntrics i no hi tinc res a dir però...podria jo fer el mateix a Andalusia dedicant-li una processó a la Moreneta?
La tertúlia és sana però el meu mnòleg esta essent abusiu.
Salut!

Unknown ha dit...

Insisteixo:

Amaya no va ser més popular que Casals i Caballé. En tot cas és equiparable i no sé si, fora d'aquí se'n pot dir popular d'una ballarina que com a Casals i a Caballé l'havien escollit les elits que podien pagar els lloguers dels grans teatres del món sostinguts per gent adinerada que no sempre vol dir elitista. Meller, que cantava molt bé, no em sembla de la talla dels altres tres. Caballé sempre ha fet professió d'espanyolitat encara que escatimi impostos a l'estimada pàtria. Amaya, encara que nascuda a Barcelona, catalana, és clarament espanyola i no és cap mal. Casals ja sabem que es va significar nacionalista català.
No conec de quin pal és Mayte Martín -tan bona- però l'endemà d'aquell festival que es va fer reivindicant el nacionalisme català, va declarar per ràdio, una mica plorosa, que es penedia de no haver-hi anat.
A veure si, al final, em faràs callar.

Júlia ha dit...

Glòria, no estic d'acord amb això de l'ètnia, les estadístiques de fa anys donaven xifres d'analfabetisme molt altes, encara més entre les dones, una àvia meva no en sabia, en va aprendre fent de minyona a Barcelona, la iaia del meu marit, murciana, tampoc no en sabia, i a l'Espanya profunda i a segons quins barris desafavorits de les zones urbanes hi havia analfabetisme entre gent que no era gitana, encara més entre les dones, fins ben entrats els seixanta, se sap per estadístiques i encara és més greu ja que de vegades no es donaven per analfabets els qui sabien firmar, l'escola va trigar en ser obligatòria i quan jo era petita tan sols ho era fins als deu anys però segons a quines escoles l'absentisme era freqüent. Cert que entre els gitanos, encara més els del Somorrostro, els números devien ser alts, de fet duien una mena de vida per a la qual no els feia falta saber-ne i la gent aprenem allò que necessitem.

Sobre els periodistes culturals, estan a sou de qui els paga i sovint no critiquen llibres o programes que son de la seva empresa, sé casos d'aquest tipus que no comentaré pel fet que tothom s'ha de guanyar la vida. Amaya no va estar perseguida ni reprimida, era una dona molt lliure, reprimida potser per la família, pel pare sobretot, a causa dels costums de la seva gent i també perquè ella era el suport d'una família molt nombrosa.

Crec que no hi hauria cap problema en què fessis una processó a la Moreneta per Sevilla, un altra tema seria fer-la a Maraqueix, de fet a Madrid hi ha un casal català que sempre ha organitzat moltes coses.

A mi m'agrada fer tertúlia, així que per mi pots escriure tant com vulguis, la llàstima és que som poca gent fent debat, en èpoques passades era tot més sucós i més polèmic ja que participava més gent en aquests espais.

Júlia ha dit...

Gloria, aquí no parlo de talla artística i reconec que es fa difícil comparar Casals amb Amaya, però això no m'ho he inventat jo, es diu en les biografies en base a la gent important que va rebre uns i altres i als espais que se'ls van dedicar en revistes culturals i també de tafaneries, durant uns anys que arriben ben bé fins a la seva mort, una cosa és la categoria que els vulguis reconèixer i l'altra, la popularitat, que està mesurada a través de la presència en revistes, llibres, actes diversos...

Mayte Martín crec que no és de cap pal en concret, la veritat, més enlla dels pals del flamenc.

Méller és d'un altre temps i no ens podem fer una idea de la fama que va tenir, va anar a Hollywood, a França era un idol i va viure un temps a la Costa Blava, la va rebre tothom i els intel·lectuals de l'època, tambe els catalans, Guimerà, Rusiñol, en deien meravelles, li dedicaven poemes, alguna cosa tenia encara que avui això costi d'entendre i la visió decadent dels seus darrers anys ens en mostri una imatge una mica lamentable.

Insisteixo, no entro en qualitats ni en categoria professional, no són comparables, sinó en el ressò que van tenir en el seu moment a nivell internacional.

Unknown ha dit...

Júlia,
Si no et fa res torna a llegir el meu primer comentari perquè en lloc dic que Amaya fos reprimida i perseguida i si ho dic de la nostra cultura quan tu argumentes que es fan castells etz. Ja veuràs que jo et comento que la nostra cultura necessita i necessita sempre, com totes les cultures,aliment constant. Tenim rumba catalana i es conrea molt i s'han apagat les estimades sardanes ni se sap perquè i, val a dir, que hi ha molt bona música de cobla per ballar i per escoltar. Més o menys et dic el que ja t'havia deixat escrit abans.

Algunes dones de la meva família eren més grans que Amaya i cap era analfabeta.Procedien de famílies treballadores però havien aprés a llegir, escriure, comptar i cosir.
Desconec l'estadística de l'anafabetisme actual a Espanya però he treballat en prou àrees com per saber l'interès que els gitanos tenen per aprendre. Nul. Aquesta manca d'atenció, òbviament no és exclusiva d'ells. Badalona és un mosaic d'indrets en molts dels quals la gent sap ben just firmar. I ja no et dic res de Santa Coloma on també hi he passat temporades.
Jo crec que la qualitat artística de Casals, Amaya i Caballé és equiparable. Casals no va ser mediàtic però era d'una època en que els "media" populars tenien menys volada i un senyor discret que tocava meravellosament el violoncel no ven. Caballé tampoc ha freqüentat el món mediàtic però ha estat molt simpàtica i ha cantant per a tothom, de franc a l'Arc de Triomf i amb les més altes cotitzacions als grans coliseus mundials més palaus papals i cases blanques. La televisió també l'ha fet més popular. Casals no sortia a la d'aquí, era un proscrit i Amaya no recordo que fos massa mimada per la tv malgrat el seu art inigualable.
Quan al llenguatge respecto i, comparteixo en part, la teva teoria. Saps Història i la Història no és la mateixa segons qui l'escriu, també ho saps. Saber que els idiomes evolucionen o involucionen i desapareixen per donar lloc a noves llengües no em fa indiferent a defensar el que trobo defensable de la llengua que ara parlo i que, un dia, no hi serà. Però mentre jo hi sigui n'haig de tenir cura com sé que canviaran els mapes perquè, al llarg dels anys, n'he vist de ben diferents sobre el mateix espai geogràfic...

Júlia ha dit...

D'acord, és que m'ho he llegit de pressa.

Sobre els gitanos, crec que hi pot haver uns trets determinats però que hi ha de tot, encara més avui.

Jo he conegut gent que sabia molt poc 'de lletra' i no era gitana, en els anys setanta, immigrants andalusos, extremenys, de seguida que van poder les dones, més perjudicades, s'apuntaven a cursos per adults i es treien el graduat, per això sé que l'analfabetisme era força important i més que això un nivell d'alfabetització molt precari. Per sort, en pocs anys, les coses van canviar força, diria que a partir de Llibre Blanc de Villar Palasí, sobretot, i de l'extensió i control de l'escola obligatòria, una cosa és Catalunya, sobretot Barcelona i les zones més urbanes i l'altre, la resta.

El tema de la sardana és un altre una mica estrany, se l'ha perjudicat en potenciar els castellers, també hi ha gent que l'ha menystingut pel fet que durant el franquisme era 'tolerada', hi ha moltes manies rearetes per aquests móns.

Pau Casals va ser popularíssim a l'estranger, precisament en la xerrada també va sortir el tema i el conferenciant, com t'explico, es basava en informacions als diaris i revistes.