De moment, i esperant que la cosa duri, hem reprès les xerrades presencials a la Biblioteca Francesc Boix. He hagut de canviar l'horari i començar abans a causa de la modificació del de la biblioteca que tanca a les vuit. Pel desembre, a més a més, sempre l'avancem la data a causa de les festes nadalenques.
En aquest cas parlarem sobre el passat, present, futur i mitologia, del Poble Espanyol, pot semblar un tema banal però té 'molta història'. Si dimarts no sabeu què fer i teniu interès en el tema, a la Biblioteca del Poble-sec ens trobarem!!! A dos quarts de set, ep.
Dilluns de la setmana que ve reprendrem les xerrades presencials de CERHISEC. Jordi Artigas ens acostarà a la mítica figura del gran Fregoli (1867-1936), transformista emblemàtic que va actuar en diferents ocasions a Barcelona. Aquesta xerrada ja l'havíem de fer fa molt de temps i va quedar anul·lada pel tema de la pandèmia. En aquesta ocasió també hem hagut d'avançar-la al dilluns, després d'haver-la anunciat per al dimarts, a causa de la prevista vaga de funcionaris interins.
Avui Fregoli és un desconegut per a molta gent jove i potser costa fer-se una idea de la transcendència dels seus espectacles i del seu art, tan original. El seu nom ha quedat lligat a frases fetes, dites populars i, fins i tot, a una malatia mental que comporta creure que la gent propera t'encalça i que, en realitat, no son els que semblen sinó persones disfressades.
Fregoli va utilizar també el cinema quan aquest es va convertir en un art popular. Viatjava pel mon amb més de vuit-cents vestits i més de mil perruques, segons expliquen. Va tenir sort, va fer diners, a base de treballar molt, això si, i es va poder retirar uns anys abans de morir, a una bonica propietat a Viareggio, on va ser enterrat, tot i que més endavant les seves restes es van traslladar al cementiri de Campo Verano, a Roma. L'epitafi de la seva tomba diu: Qui Fregoli compì la sua ultima trasformazione.
Jordi Artigas és un gran expert en la Història del Cinema i hem tingut la sort de què col·laborés en diferents ocasions amb CERHISEC. La primera vegada, amb motiu del centenari del barri, ja fa més de vint anys, ens va parlar del cine NIC, que havia tingut la seu de l'empresa que el fabricava al Poble-sec. Sobre aquest tema Artigas va recollir molts materials i informació. Finalment, i ja era hora, la documentació s'ha pogut aplegar en un llibre ben editat, que es va publicar per l'abril d'aquest any i que podeu trobar a molts indrets però, sobretot, i amb més seguretat, a la llibreria de la Filmoteca, un lloc que és ben a prop del barri del Poble-sec, per cert
Ahir vaig fer la presentació, més o menys protocolària, de la meva darrera novel·la, a la Biblioteca Francesc Boix. Vam omplir l'acollidora sala d'actes i vaig comptar amb l'amiga i també escriptora Sílvia Romero, amb la pianista Mònica Trueba, ànima de l'escola La Sala, d'ensenyament musical, i, és clar, amb l'editor, Jordi Castelló, de Stonberg Editorial.
La primera presentació la vaig fer fa un mes, si fa no fa, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, i va parlar del meu llibre una altra escriptora i amiga, Montserrat Galícia. A la Montserrat li dec, així mateix, haver arribat a veure aquesta novel·la en format convencional, car ja em fa mandra això d'intentar publicar, malgrat tenir moltes coses al calaix, i ella em va animar i em va donar el contacte amb l'editorial, la qual ha apostat pel llibre.
En el cas d'aquesta novel·la, potser perquè frega el gènere d'enjòlit, m'adono de què gent força diferent la llegeix aviat i d'una tirada i s'ho passa bé amb la lectura. Hi ha un crim del present, fets violents del passat, i una certa denúncia social. Malgrat les dificultats actuals per publicar i vendre, i l'allau de llibres que surten cada dia per desaparèixer ben aviat dels taulells, ja no has de dependre de què la llibreria el recomani o el posi a la vista, ni de què alguna publicació convencional te'n faci una ressenya. Internet facilitat tot això, el llibre es pot comprar online a l'editoria i a Amazon, i jo mateixa o els meus amics i saludats en poden fer promoció a les seves xarxes socials o blogs.
Aquesta possibilitat de promoció i difusió va fer que ahir, com també a la presentació anterior, retrobés amics i amigues que feia temps que no veia, a més d'aquells els quals veig sovint. Em va fer il·lusió, per exemple, que vingués a la presentació Vicenç Ambròs, jove i brillant escriptor, no tan conegut encara com mereix i que ha guanyat el darrer premi Sebastià Juan Arbó. Va venir gent aficionada a la literatura, escriptors i escriptores, companyes del meu temps de mestra en actiu, o de mare d'escola amb nens petits, de les meves aficions del present, veïnes i veïns, gent del barri i de més enllà, de CERHISEC i de TOT HISTÒRIA. No dic noms, ja que me'n deixaria.
Van venir persones de parentiu llunyà, de les quals havia perdut la pista, amb el pas del temps. Aquestes trobades tenen la virtut de poder-te retrobar amb gent diferent, lligada a diferents espais de la meva vida i que, també, en molts casos, es retroben entre elles, després d'anys de no veure's. Una mica com passa en els enterraments, però amb un motiu alegre, festiu i literari. I sense difunt protagonista, afortunadament. En aquest cas la protagonista era l'autora, o sigui, jo. I això de ser protagonista, ni que sigui un cop cada tants anys, sempre fa gràcia, car cadascú té la seva petita vanitat, per més que la dissimuli.
El llibre, a més a més de trobar-se a la web de l'editorial i Amazon es pot comprar a la llibreria-papereria Nitus, del meu barri, ja que la Núria, ànima de l'establiment, té cura de proveir dels meus llibres o dels de CERHISEC a aquells i aquelles que li demanen. També, a través de qualsevol llibreria, poden fer el tràmit de demanar-lo a l'editorial Stonberg. Si algú el llegeix i me'n vol fer comentaris, endavant, tot i que ben de gust, parafrasejant allò de la pel·lícula, estaria temptada de manifestar: digues que t'ha agradat, encara que sigui mentida. Crec, però, que està agradant força, de moment.
La tercera sessió del club de lectura sobre Mèxic versus Catalunya ens va situar en plena època colonial, a través de la figura de Sor Juana Inés de la Cruz. Aquesta monja em sembla un personatge cada dia més fascinant, durant anys vaig creure que era una mena de secundària de luxe del barroc hispànic, gràcies a intel·lectuals com Octavio Paz, i a la revalorització de dones amb pes específic en qualsevol camp, la seva figura no ha fet res més que créixer.
I això que, cal dir-ho, sabíem que existia. Fins i tot en el batxillerat superior dels meus temps se'n parlava, més o menys, i alguns poemes seus anaven inclosos en unes extraordinàries i enyorades antologies preceptives. Més enllà del camp académic sovint les dones rapsodes ens recitaven allò dels Hombres necios que acusáis...Era aquell un poema molt popular car en aquella època encara rumbejava la moralina a l'entorn de la castedat femenina i els pecats del sexe, tan asimètrics pel que feia a homes i dones.
Recordo fins i tot una companya de la meva primera feina, en un despatx, gens lletraferida ni amb aspiracions intel·lectuals, que se'n sabia molts fragments. Jo, aleshores, sabia poca cosa d'aquesta dama singular, que va surar en un mon d'homes, tot i que al capdavall no li van perdonar les aspiracions.
Sor Juana va ser una filla il·legítima però de bona casa. Molts detalls de la seva vida se saben pel seu testimoni i sobre el seu tarannà s'ha especulat sovint, però el fet és que la realitat no la podem copsar car l'època era molt diferent de la nostra. La seva poesia no té res a envejar als grans noms masculins del barroc. Tenia la protecció de gent d'upa, dones amigues i ben situades, amb les quals l'unia una profunda amistat que cal situar en l'època, sense fer especulacions que no venen a tomb.
Em venia al cap, tot i que sigui un exemple de ficcio, com a la protagonista de La Regenta la bescanten i botzinen quan de joveneta gosa fer poemes... dedicats a la Mare de Déu! I és que, amb totes les limitacions, i considerant que aquella Vetusta se situa en el segle XIX, sobta pensar en el poc que han evolucionat les coses per a les dones i com, més aviat, en ocasions, hem anat cap enrere. No és estrany que allò dels hombres necios fos plenament vigent i gairebé revolucionari fins fa quatre dies i, encara, al mon occidental.
El responsable del club de lectura va incidir en la qualitat del pròleg de l'antologia, que reprodueixo a dalt, però es va plànyer de què el llibre no inclogui poemes humorístics, en els quals el vocabulari indigena hi sura de tant en tant, així com algun fragment de les seves obres teatrals, en concret de Los empeños de una casa.
Tot plegat es pot arranjar amb facilitat, el portal virtual Cervantes recull l'obra d'aquesta dona singular, intel·ligent, encuriosida per tota mena de coses, fins al punt d'experimentar aspectes de física i química amb els elements que tenia a la cuina del convent. Va ser una monja amb certs privilegis, durant molt de temps. El tema dels convents és encara poc conegut, eren una sortida professional per a les dones, sobretot tenien el seu atractiu per a les dones de bona casa. Fins i tot Santa Teresa recorda a les seves monges que el convent els evita d'altres penes i riscos com els parts, fins fa quatre dies constants i inevitables i que sovint acabaven amb la vida de la mare, fos de la classe social que fos.
El poder masculí va voler incidir en el tema dels convents femenins, fins al punt d'aconseguir tancar-ne alguns. Recordo una visita de fa anys, el convent de Tulebras, a Navarra, on una monja extraordinària ens va explicar de forma molt fonamentada i interessant les pressions i limitacions que l'església oficial va anar estenent per damunt de les monges, fins a límits força cruels, en alguna ocasió.
Fa alguns anys, el 1990, es va estrenar una pel·lícula força digna sobre Sor Juana, Yo, la peor de todas. La protagonitzava Assumpta Serna i el seu rostre ha quedat, per a mi, lligat al personatge. La pel·lícula està inspirada en un assaig d'Octavio Paz, sobre la monja, Las trampas de la fe. La va dirigir una dona argentina, malauradament morta l'any 1995, de càncer, quan encara podia haver fet moltes coses, Maria Luisa Bemberg, una gran feminista militant.
Un dels factors més positius d'aquest club de lectura es que el seu conductor, Cristian Cortés, aconsegueix que et quedis amb ganes de continuar esbrinant sobre el llibre llegit, els seus autors i els seus personatges.
A la biblioteca del barri ha començat un interessant club de lectura al qual m'he apuntat per motius de curiositat i proximitat. La temàtica gira entorn de les relacions entre Mèxic i Barcelona i, en aquest primer cicle, els cinc llibres triats, un per mes, són Pedro Páramo, Paraules d'Opoton el Vell, Antologia poética de Sor Juana Inés de la Cruz, Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes i Rito de iniciación o Balún Canán, de Rosario Castellanos, l'única autora que no he llegit, de tot el conjunt, que jo recordi, ja que amb els anys em trobo amb oblits d'autories que després, en recuperar algun text, reconec.
De clubs de lectura n'hi ha de molt diferents. De la primera sessió d'aquest n'he sortit molt contenta i satisfeta. El conductor és un jove professor mexicà molt preparat i entès en la matèria, Cristián Cortés i el conjunt de participants, gran majoria de dones, com sol passar, eclèctic i divers. Al conductor l'acompanyava l'Albert Torras, coordinador de la Casa Mèxic. Com que el Cristián Cortés ha explicat un munt de coses sobre el seu país, els girs lingüístics, l'atmosfera i possibles interpretacions del llibre i la seva història i trajectòria literàries, ha quedat reduït el temps dedicat a les intervencions dels participants, cosa molt positiva ja que en determinades trobades d'aquest tipus hi sol haver el petit grupet de persones dedicades a això que vulgarment en diem enrotllar-se i que, no sé si per un defecte de percepció, acostumen a ser més aviat els homes, encara que es trobin en franca minoria.
Fa molt de temps vaig llegir Pedro Páramo, en aquellos años del boom, i em va semblar raret. En recordava poca cosa. L'he tornat a llegir amb una altra visió però continuo sense entrar-hi a fons tot i que en valoro l'alè poètic, el misteri, l'ambigüitat i el que va representar en el seu moment. Una noia hispanoamericana ha dit, amb molta grapa, que semblava un llibre cubista, en el sentit de com trosseja la realitat, si és que hi ha alguna realitat. Malgrat les dificultats òbvies del llibre, és un clàssic al seu país, que es fa llegir a la secundària, aspecte que ha provocat un comentari sobre l'assassinat literari que representen les lectures obligatòries quan no és el moment d'acostar-s'hi. S'han fet algunes pel·lícules sobre Pedro Páramo, totes maldestres, pel que sembla. Per la xarxa es pot veure sencera la de 1967, la primera, on Páramo era John Gavin, per cert. Més enllà de la relació amb el llibre, difícil d'entomar i reflectir, la pel·lícula té la seva gràcia folklòrica i pintoresca. Per la xarxa, avui, hi ha tones d'articles sobre Rulfo i la seva novel·la, amb aclariments, interpretacions i esquemes sobre les relacions dels personatges.
En alguns aspectes, els esperits vagarosos que es creuen per aquesta Comala mítica, em recordaven la presència dels difunts a Trinta lumes, la pel·lícula que comentava fa poc. M'he posat a pensar en com internet, aquest núvol eteri, és també una mena de mon mític per on vagaregen els difunts, als quals podem escriure records, comentaris i felicitacions, encara que ja no siguin vius. Molt sovint els blogs i indrets que pertanyien a persones vives no s'esborren, a mi això no em sembla pas de mal gust, tot al contrari. Esdevé una mena d'homenatge no comentat a aquestes persones que vam conèixer, en persona o de forma virtual. També comprem i llegim molts llibres que van escriure gent que ja no és viva i veiem pel·lícules on actors i actrius que avui ja no existeixen riuen, ploren, canten, estimen i ens emocionen.
Crec que això de la pervivència virtual pot ser un tema literari molt interessant en un futur que potser ja no coneixeré, però vaja, tot plegat és fer literatura-ficció.
Al meu barri hi ha una associació cultural que potencia també els llaços amb Mèxic, la Bibliocinemusiteca, de la qual ja he escrit en alguna ocasió.
Pel mes que ve recuperaré un altre llibre que vaig llegir fa anys i que recordo molt poc, les Paraules d'Opòton el Vell, de l'enyorat Tísner. No sé què en vaig fer, del meu volum. L'havia comprat en un Club del Llibre en català, un intent de conformar una mena de Círculo de Lectores nostrat. Com tantes bones iniciatives sense fonaments sòlids va estar molt mal organitzat, va acabar malament, deixant de pagar gent que hi treballava i ja ni us explico el malament que funcionaven les trameses. Pitjor, encara, que les trameses del Diari Avui quan n'era subscriptora. Però tinc uns quants bons llibres dels inicis, d'aquella època en la qual tot era més complicat però també més cobejat. Durant un temps, en anys difícils, participava en moltes iniciatives d'aquest tipus per fer país, però amb la bona voluntat i l'esperit muntanyenc no n'hi ha prou, per fer país, com s'ha anat veient. Fa falta fonament, solidesa i seriositat. Malauradament encara anem amarats de retòrica, jo diria que en lloc de perdre'ns l'estètica, en algunes ocasions, ens perd la retòrica i el cofoisme. Puix escriu i ven llibres en català, Déu li do glòria.
Els esperits de tantes iniciatives catalanes esvaïdes i oblidades suren avui pel meu imaginari i conformen una mena de xarxa de relacions complexes i difícils d'entendre, com si formessin part d'una mena de realisme màgic casolà i entranyable.
Recupero el tema de Carmen Amaya després d'haver assistit a la segona, i darrera per ara, sessió que li han dedicat a la Biblioteca del meu barri. Els professors de l'Institut del Teatre, Eva Navas, ballarina i professora de dansa espanyola i Jesús Sanz, professor de llengua castellana, ens van explicar el seu projecte de treball conjunt, a partir del garrotín. Els seus alumnes de 2n de secundària obligatòria (ESO) i 2n del Conservatori Professional de Dansa del mateix Institut ens van oferir una breu actuació, magnífica i entranyable, d'aquelles que et fan desitjar, ai, tenir quinze o setze anys i ser de la colla. Com que vivim enmig d'un excés de sigles i acrònims i el tema m'ha provocat una mena de rebuig instintintiu i miro de no fer-ne servir, tot i que de vegades resulta inevitable, així que passo per alt les moltes coses acronimades que conviuen a l'Institut.
El garrotín, ves per on, té origen asturià. Es va estendre per la península durant els segles XIX i XX, en els quals el flamenc es va popularitzar a tot arreu, gràcies a cantaores com Pastora Pavón, la Niña de los Peines i, sobretot, amb el ball de la gran Carmen Amaya. Hi ha qui explica que uns dels grans responsables en serien els gitanos de Lleida i, de fet, hi ha una modalitat lleidatana, amb textos fins i tot en català o barrejats. Avui que tot és català o podria ser-ho (Colom, Cervantes, la Celestina, Santa Teresa...) segons eteris estudis que no sé que vénen a compondre, reivindicar la catalanitat garrotina i flamenca, en general, resulta ben adient.
Les coses més senzilles poden continuar sent senzilles o complicar-se de forma magistral en mans -o en peus- de gent com Carmen Amaya o Mayte Martín. De fet el garrotín forma part de tot aquest conjunt de cants improvisats, corresponents en el seu origen a una època poc alfabetitzada i en la qual la memòria i l'enginy eren més espontanis i vius que no pas ara. A les illes, amb alts i baixos, s'ha mantingut i respectat la tasca dels glosadors i per aquests verals hi ha un retorn a les corrandes i a d'altres modalitats de cobla improvisada.
Com que en molts casos se n'ha perdut el costum, els resultats actuals no són sempre reeixits. Per la Mercè vaig veure una magnífica actuació d'Esbarts, al Palauet Albéniz, i entre actuació i actuació una parella intentava introduir el tema amb improvisacions d'aquest tipus, he de dir que en ocasions no se'n sortien del tot bé i feien patir. En la majoria de modalitats les improvisacions s'alternen amb tornades, corejades per tothom i que donen temps als poetes i cantants per a pensar en què diran després. En el cas del garrotín, no descobreixo res si n'escric la més habitual:
Al garrotín, al garrotán,
de la vera vera vera de San Juan;
al garrotín, al garrotán,
de la vera vera vera de San Juan.
Les estrofes tenen quatre versos de vuit síl·labes, la mètrica no sempre es respecta de forma ortodoxa, i rimen de forma variable el segon i el quart. A la xarxa em trobo fins i tot amb un exemple que no és res de l'altre món però que té referencies virtuals:
La vida és una passada
és com una gran comèdia
sobretot des que hi és
en català la Viquipèdia.
El garrotín l'han recuperat grups de folk catalans actuals, gent com ara Miquel del Roig o el grup de la Terrasseta de Preixens. Aquell prestatget literari que mencionava Pere Calders, fent referència a que quan un autor era magnificat la resta gairebé eren desconeguts, funciona i ha funcionat també pel que fa al folklore. Durant anys tot eren sardanes, avui el paradigma de les coses nostrades són els castellers i hem passat per un excés d'havaneres, les quals, si bé en el seu origen es cantaven en castellà, amb poques excepcions, s'han catalanitzat de forma generalitzada. Els Esbarts, que fan una feina extraordinària i encisadora, tenen poques ocasions de donar-se a conèixer de forma majoritària. També s'havia oblidat durant molt de temps que el nostre sud existia i avui sabem que tenim moltes jotes a la vora de l'Ebre, que resulta que és un riu que també passa per Catalunya, on viu, treballa i ve a morir, tot un símbol. Però del qual que no hem d'oblidar que passa per indrets diversos i que neix una mica lluny, ep.
Per sort tot va i ve, s'oblida i es recupera. Les modes tenen un pes, també en tenen les promocions. La gran popularitat, fins i tot entre els no entesos en flamenc, de Carmen Amaya, es va entelar durant uns anys per interessos dubtosos. Ara resulta que hi ha molts aspectes de la cultura general hispànica que també són catalanes. Encara més, hi ha aspectes de la nostra cultureta més popular que s'han mirat sempre de cua d'ull per part dels elitistes.
No fa gaires anys una amiga em comentava que envejava la tasca, per exemple, de Justo Molinero, pel fet que no tenia una correspondència amb les nostres coses catalanes, i fins i tot reblava, en broma: si jo vull menjar pa amb tomàquet, portar barretina i ballar sardanes, sempre hi ha qui se'n fot... Fer aquesta mena de coses, durant un temps, s'identificava, gairebé, amb ser convergent.
Avui, afortunadament, hi ha un eclecticisme saludable, no sempre visible, amanit amb aportacions de tanta gent de tot arreu com ens visita, molts dels quals per quedar-se aquí i morir-hi, com l'Ebre. Tothom té el seu públic i si no en té més és pel fet que se'n desconeix l'existència, les televisions hi tenen molt a veure. En general els programes musicals, com tants altres, han desaparegut de les pantalletes però és que tot canvia i no hi podem fer res.
A les escoles les modes es reflecteixen en les tendències a l'entorn de les activitats extraescolars, així mateix els centres socials són un bon mirall d'aquestes tendències: vam fer sardanes en el passat, avui hi ha moltes corals que canten en anglès això del gòdspel i coses més exòtiques, es va passar pel tai-xi, per les sevillanes, per les danses del ventre, pel country... El jovent té tirada més aviat als castells i als diables i les sardanes són residuals i resistents, el perfil del sardanista majoritari diria que és avui de dona, de classe mitjana-modesta, una mica melangiosa i entre cinquanta i setanta i tants anys. Hi ha excepcions, evidentment, com en tot, parlo pel que veig, que és poca cosa.
Això no vol dir que en gratar una miqueta no t'ensopeguis amb un gran ventall d'activitats, seguides pels seus devots. Als jubilats se'ns ofereixen, el mateix que als mestres en els cursets d'estiu, un gran nombre d'activitats relacionades amb la salut, amb l'estrès i tot això... Ja fa anys que un mestre amic, en repassar l'oferta de cursos dedicats a la professió em va comentar, amb ironia, gairebé amb sarcasme: sembla que siguem un col·lectiu de tarats.
La salut és avui la gran preocupació del moment, potser ho ha estat sempre però avui resulta aclaparador com ens piconen sovint, fins i tot en els telediaris, cada dia del món, amb notícies mèdiques. Els anuncis comercials apleguen un munt de ximpleries relacionades amb la salut i l'estètica i la resta. Ja que ens han solucionat, a les iaies, el problema de les pèrdues d'orina, cosa que sembla que no passi als senyors, quan no és ben bé així, potser ens podrien ofertar cursos en els quals escriure, cantar i ballar garrotins, taconejant a la mida de les nostres possibilitats. D'història, filosofia, art i geografia ja en sabem molt i, en tot cas, ho podem buscar a internet.
Quan l'Institut del Teatre es va instal·lar al Poble-sec, per allà l'any 2000, en un edifici excessiu, amb la porta gran d'esquena al barri i fent destraleries urbanístiques a tort i a dret, amb el vist-i-plau embadalit del veïnat, es van desvetllar moltes expectatives sobre el que podria representar per als poble-sequins la seva presència propera, però aquesta, fins ara, no ha significat res de res, sovint a causa de l'excés burocràtic que entorpeix qualsevol col·laboració o implicació. Constato que ara hi ha una mena de canvi, al menys en les bones intencions dels qui tenen cura de l'Institut, aquesta exposició i les xerrades n'han estat un símptoma més. A veure si dura. Podrien endegar alguna cosa per a gent gran, a l'estil dels cursos que munten la resta d'universitats, per cert.
I ara, per acabar, unes frases sobre Carmen Amaya pronunciades per famosos ben coneguts, tot i que em temo que gent com Cocteau avui és poc recordada, per desgràcia, potser a causa de la seva ambigüitat durant el nazisme. Ara podria comentar la perversa malícia amb la qual aquests dies, amb la xaronada del Born, s'ha fet referència a determinats escultors els quals, en temps grisos, van fer estàtues incòmodes en el present. En aquests temes sempre hi ha qui descobreix la sopa d'all i aquestes referències acostumen a ser parcials i oportunistes. No fa gaire temps una persona d'un centre d'estudis local barceloní em va comentar com era que al Paral·lel teníem a la Méller en un monumentet, quan era de dretes i amiga del rei. En fi, amb tantes susceptibilitats al final prendrem mal, que de tant mirar enrere ens ensopegarem amb el present i quedarem estabornits.
Pel que fa a les frases sobre Carmen Amaya, suposo que les van pronunciar en anglès però les copio en castellà, que és com les he trobat escrites:
“Carmen Amaya es el granizo sobre el vidrio de una ventana, el grito de la golondrina, un cigarro fumado por una mujer soñadora, una tempestad de aplausos…” (Jean Cocteau).
“De Carmen hay mucho que ver, mucho que admirar… y mucho que aprender” (Fred Astaire)
“Es un volcán alumbrado por soberbios resplandores de música española” (Charles Chaplin)
“Es una artista, y si parece poco, una artista única, porque es inimitable” (Greta Garbo)
“Es la más artista de las bailarinas, y la más genial de las artistas” (Orson Welles)
A la Biblioteca del meu barri es pot veure aquests dies una petita exposició sobre Carmen Amaya, és una exposició itinerant, del MAE, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, de l'Institut del Teatre. Amb aquest motiu s'han programat un parell de xerrades, aquest dilluns ens va acostar al personatge Francisco Hidalgo Gómez, expert en el tema i autor d'una biografia de la ballarina. Carmen Amaya havia nascut i viscut al Somorrostro, el nom de l'indret s'ha recuperat, gràcies a la recent reivindicació de la memoria dels barris de barraques.
Malgrat l'interès de la xerrada no hi havia un excés de públic, gairebé ningú del veïnat. Amaya és un d'aquells personatges que no respon a cap mena de tòpic, aquí fa anys que es vol viure com si el flamenc, abans també els toros, no fossin cosa nostra. Va sortir el tema de què s'havia estat injust amb Amaya, que tant va estimar Barcelona i, per extensió, Catalunya. Com he comentat en d'altres ocasions aquí i allà s'ha estat injust amb molta gent, l'oblit oficial és interessat però també hi ha un oblit popular. El franquisme va maldar per tal que tot allò que sonés a flamenc es considerés andalús i espanyol, que formés part d'una mena de mitologia rància. A casa nostra ha passat una cosa semblant, tirant a l'altra banda.
Quan jo era petita hi havia un grup d'intel·lectuals, la gent lligada a la revista Destino, que escrivien molt tot sovint sobre Amaya i d'altres artistes del gènere, el més brillant i heterodox va ser Sebastià Gasch. Hi ha qui pot objectar que eren gent conservadora però això de la gent del Destino dóna per a molts debats i Jordi Amat ho ha estudiat a fons. Ja molt abans de la guerra el nombre de llocs on s'oferia flamenc, a Catalunya en general però, sobretot, a Barcelona, era impressionant.
Molta gent no es fa el càrrec, avui, del que va representar Carmen Amaya, una espanyola -o barcelonina, o catalana- universal, rebuda per presidents de govern i gent d'upa a tot el món, molt apreciada pels intel·lectuals de tot tipus. Durant la guerra ambdós bàndols compartien l'afició pel tema. Per sort per a ella, Carmen Amaya, que no tenia cap interès en temes polítics, va poder guillar a l'Argentina durant els anys tràgics.
Molts bons cantants i ballarins del gènere han estat i són, catalans. Hidalgo ens va recordar que avui una de les millors cantants de garrotín és Maite Martín, veïna del Poble-sec, per cert. Un onze de setembre del passat recent la van convidar a cantar en aquells actes municipals del Parc de la Ciutadella i hi va haver protestes, una mica com això del pregó d'enguany, tot i que Martín no ha arribat a ficar la pota mai manifestant opinions excessivament heterodoxes com va fer, no ho oblidem, l'escriptor pregoner. Qui no vol pols, que no vaig a l'era, diuen. Quan Amaya va morir fins i tot l'elitista i esquerranós Col·legi d'Arquitectes li va dedicar un homenatge del qual, pel que sembla, no se'n conserva documentació ni gairebé el record.
A casa meva eren tots catalans des de generacions però els agradava força el flamenc, la cobla. En alguna ocasió, molt de tant en tant, els meus pares anaven a veure algun artista del gènere a l'Apolo, sobretot. En el temps de la transició alguns sectors progres catalans van donar suport a gent com Lole y Manuel o Meneses, però tot va passar de moda. Com es va comentar en el debat de la xerrada no hi va haver oblit tan sols amb el flamenc que es feia i escoltava per aquí, es va acabar amb la Nova Cançó i amb moltes iniciatives i es van potenciar d'altres manifestacions, els castellers, el rock català, les havaneres. No tot, però, ve imposat des de dalt, de vegades surt de no saps ben bé on i els de dalt se n'aprofiten, no tot és blanc o negre.
En el debat algú va dir que els anys convergents van ser molt rancis per a la cultura però jo vaig objectar que si bé era cert, en part, també els ajuntaments socialistes es limitaven a contractar Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins al punt que en alguna revista van fer broma maliciosa sobre les dues patums i la patumeta que tenien el recital assegurat cada any. Tot és molt més complex del que sembla però el cert és que avui, de programes de música, ni tan sols de música jove i popular, no se'n fan de forma habitual, per les tele. Al Liceu fins i tot es van gairebé carregar el ballet, que havia estat emblemàtic, amb Magriña com a figura puntera i mestre d'artistes. L'any 2013, en el qual es complien cinquanta anys de la mort de Carmen Amaya es van fer algunes cosetes a la ciutat, tot s'ha de dir. L'any 2018 en farà cent del seu naixement, també serà el centenari del naixement de Pedrolo, per cert. Aquestes efemèrides, en general, passen sense fer gaire soroll i no se'n solen derivar iniciatives estables, pero, vaja, al menys s'endeguen exposicions, es publica algun llibre, se'n reedita algun altre i els periodistes culturals poc inspirats tenen temes per a la seva tasca habitual.
Néstor Luján va escriure un llibre sobre l'època compresa entre 1934 i 1936, La Rambla fa baixada.La història central no és gran cosa, crec que Luján era molt més periodista que narrador, però en el llibre hi ha una recreació molt ben documentada de l'època. En un dels fragments un personatge, davant del catalanisme del seu interlocutor, li mostra la cartellera d'espectacles barcelonins, tot és flamenc populista, madrilenyisme ranci, Álvarez Quintero i revista castissa. Hi ha en el fragment una insinuació sobre una vedette castellana, Margarita Carvajal, i sobre els seus amors amb un polític catalanista, no se'n diu el nom però se sap que l'afectat era Joan Casanovas, d'esquerra republicana, i l'embolic amb la famosa va ser molt sonat, conegut i comentat en aquella època. Això de l'erotisme agermana cultures, com és ben sabut.
El conferenciant va insistir en la necessitat de considerar gent com Amaya patrimoni també català, però aquest és encara un tema una mica espinós, amarat de prejudicis i mal resolt, de moment. Aquí, un molt bon programa deImprescindibles, sobre l'artista. I aquí, informació sobre la segona xerrada d'aquest petit cicle, en aquest cas amb actuació inclosa. Amaya, que no sabia llegir ni escriure, com molta de la seva gent en aquella època, va haver d'aprendre'n de forma rudimentària per poder entrar als Estats Units. Pel que fa a la seva professió, a banda del do que tenia, portava al darrere llargues i feixugues hores d'assaig i pràctica, des de la infantesa. A la xerrada es va remarcar aquest fet ja que avui sembla que tot ve per inspiració divina i hi ha qui amb el do, però sense cap mena d'esforç intensiu posterior, ja es considera el novamás, i això en moltes feines i feinetes.
Avui faig una senzilla presentació d'aquest llibre de poemes, a la biblioteca del meu barri. És un llibre molt eclèctic on es pot trobar poesia per a tots els gustos: poemes rimats, sense rimar, sonets, poemes narratius, amb càrrega social i fins i tot d'abstractes i surrealistes. N'hi ha d'antics i n'ha de nous. La coberta també és meva, una aquarel·la.
Compto amb algú d'excepció per llegir algun poema, l'actor i historiador Jaume Comas, que forma part del grup d'història en el qual participo des de fa alguns anys. També hi haurà una mica de música de guitarra a càrrec de David Ballesté. No sóc capaç de valorar el que escric de forma objectiva, hi ha poemes, meus o d'altres, que em toquen la fibra sensible però els quals segurament els entesos no valorarien com cal i d'altres als quals els passa el contrari. En tot cas penso que un excés de laboratori i d'experimentació ha allunyat la gent normaleta de la poesia i d'altres coses com ara determinada pintura. Quan s'ha de recórrer als experts per tal que ens facin interpretacions a fons, malament rai. Tot i que admeto que hi ha experts que t'obren móns i finestres, no diré que no. Tota regla té excepcions.
Quan era joveneta vaig anar al teatre a veure una de les primeres versions de la Primera Història d'Esther i no vaig entendre res i em va semblar una presa de pèl, sort que la feien al Romea que és el meu teatre de referència. Poc després, a la universitat, el gran Ricard Salvat ens en va parlar a fons i quan la vaig tornar a veure em va semblar molt diferent i el text de l'obra, que tinc a casa, l'he llegit manta vegades i sempre hi he trobat detalls que m'havien passat per alt.
Els poemes es poden llegir en la intimitat però llegits bé en veu alta són tot un goig, també ho són quan s'ensopeguen amb algú que els posa música de forma adient, però això no passa sempre. Fa anys, uns quants, vaig guanyar un premi de poesia en el qual cada any conviden un actor o una actriu a llegir els versos guanyadors. No diré noms però a mi em va tocar un actor que és molt bon actor en determinats àmbits però que en això de llegir poemes... Crec que em va destrossar la composició. En una altra ocasió van convidar l'actriu Imma Colomer i va aconseguir que fins i tot els poemes normalets o mediocres semblessin una meravella.
En això de la poesia, com en tot, hi ha gustos diversos i fins i tot moments vitals en els quals es connecta més o menys amb determinats textos. Això també passa amb el teatre, amb el teatre de text, l'obra no sembla la mateixa segons amb quin muntatge t'ensopegues. Quan jo era jove a la meva parròquia s'acostumava a fer teatre, hi havia tres o quatre persones que el feien bé però en ocasions els muntatges eren una mica lamentables, tant és així que quan per la tele o en el teatre professional ens trobàvem amb limitacions actorals o de ritme escènic la meva mare comentava: semblen els de la parròquia.
Recordo dos casos particularment decebedors, una de les meves obres preferides de Sagarra és El Cafè de la Marina i n'he vist muntatges molt bons, alguns dels quals per part d'aficionats. Al Nacional en van fer un de molt poc reeixit i precisament jo haviaconvidat a venir amb mi una amiga andalusa, en aquella ocasió. Per a més desgràcia no se sentia gens bé, cosa que passa sovint en aquest teatre, sobretot a la sala gran, per tot plegat hi vaig poquet, a banda de què ja tinc una mica de mania a aquell edifici megalòman i excessiu.
En una altra ocasió recordo que per televisió van fer, fa molts anys, l'obreta Civilitzats tanmateix. El tercet perdut a una illa deserta eren la Sardà, el Joan Borràs i el Carles Velat i a casa ens hi vam fer un tip de riure. Pocs anys després en van fer una altra versió amb uns altres actors, tampoc no vull dir noms però feien una mica de pena i la mateixa obreta em va semblar tronada i ridícula.
Com que avui dia el tema dels llibres, les vendes i les distribucions, és complicat, el meu el podreu trobar amb facilitat per internet, tambe en un ebook baratet. En paper, a banda de portar-ne a la presentació, el tindran a la papereria Nitus, una de les poques del meu barri que es manté en actiu gràcies al bon tracte de la paperera-llibretera Núria. També es podrà trobar en algunes llibreries grans, però per encàrrec previ. Aquí, l'enllaç amb més informació, i fins i tot amb això que en diuen un book-trailer, poca broma.
Tot i que vaig repassar el text moltes vegades se m'ha passat alguna cosa i més que en trobaré, la més gruixuda una repetició de rima en el primer poema, precisament. Miraré d'arranjar-ho amb una noteta però, vaja, espero que no se'm tingui en compte.
Un tast poètic, posats a fer:
Malson A la gàbia del vent hi refila una llàgrima, i una mica d’or vell sura al port de les fàbriques. Passa de contraban la gadolla amagada i algun espavilat de la trampa treu nyapa. Pel passeig dels amants s’esmicolen frisances, llepolies d’ahir ensibornen fantasmes. Travessa els camins nous al bandoler a lloms d’haca, i a la panistra humil hi porta les muntanyes. Floreixen matabous als roquissars de l’alba. L’obituari d’avui recull noves mortalles. A la porta de casa Encadello paraules a la porta de casa al vell carrer major d’algun poble remot, on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada ni puntaires antigues ni traginers sorruts. De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic, una parella jove, un foraster perdut, una dona estrangera, un brau excursionista, o algú sense cap pàtria o sense cap record. Em lloen el silenci i la pau de la tarda, em pregunten on són i els indico un camí, i retraten l’església on els sants fan becaines avorrits, sense misses, rosaris ni novenes, ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat que confessi amb tendresa els pecats impossibles. Després, la solitud torna als vells carrerons i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.
De 'Les Fràgils Paraules', Júlia Costa, Ushuaia, 2015
