Fa uns dies l'amiga Glòria em va fer veure un error, havia atribuït, a més de mencionar-la de forma equivocada, una obra de Casona a Buero Vallejo. L'obra era El caballero de las espuelas de oro, evoca la vida de Quevedo i la vam poder veure, a la televisió i al teatre, en una interpretació inoblidable de José Maria Rodero. Recordo fins i tot que era una obra que l'endemà, a la feina, jo aleshores treballava com a perforista de fitxes a la Harry Walker, vam comentar, ja que ens havia agradat molt. Aquesta obra va ser la darrera que va escriure Alejandro Casona.
Casona, asturià, va ser mestre i inspector d'ensenyament i va viure durant un temps a la Vall d'Aran. Però així que va poder es va dedicar al teatre, camp en el qual va engegar un munt d'iniciatives diverses. El seu nom veritable era Alejandro Rodríguez Álvarez. Durant la guerra es va exiliar a Mèxic amb la seva família i posteriorment va anar a viure a Buenos Aires. En aquells anys va escriure les seves obres millors i més conegudes.
L'any 1962 va tornar i va començar a estrenar amb un gran èxit comercial i de públic, cosa que devia desvetllar les reticències de determinats sectors més suposadament esquerranosos. L'aperturisme de l'època se'l va fer una mica seu. No és el de Casona, en general, tot i que les coses no són mai blanques o negres, un teatre social, compromès, com el de Buero. És un teatre poètic, de supervivència i idealització de la realitat, amb situacions que poden semblar inversemblants però que estan amarades de poesia. Encara es pot llegir en algun lloc, per desgràcia, que va ser utilitzat pel franquisme. Les crítiques parcials i ràncies per part de gent que era molt llegida i seguida per la progressia van perjudicar l'obra de l'autor.
El tema em fa pensar en el nostre Sagarra, el gran èxit de públic no es perdona, hi ha moltes enveges i reticències per tot arreu. Tot plegat no va evitar que les obres de Casona omplissin les sales professionals i d'aficionats, els seus títols van ser habituals a la televisió i en els teatres més importants de tot arreu. Avui potser està una mica oblidat, però això li passa al mateix Buero, sobre qui escrivia fa uns dies. En tot cas també el connecto amb Sagarra perquè Casona va romandre en el repertori dels bons grups amateurs i encara hi és sovint. Es poden discutir moltes coses sobre les seves obres però la majoria tenen un ritme teatral impecable i elements atractius evidents.
L'he recordat avui perque estic escanejant uns documents que provenen del Centre Parroquial de Santa Madrona, al meu barri. L'any 65, pel setembre, Casona va morir, encara relativament jove, i l'11 de novembre, en aquell Centre, es va representar Los arboles mueren de pie. Jo, aleshores, a causa de la feina en una empresa gran, tenia amigues de gairebé tots els barris de Barcelona, entre les quals una de Sant Andreu, i anava sovint amb ella al Centre Parroquial de Sant Pacià, on hi havia també un quadre escènic de categoria i hi vaig veure una versió magnífica de La barca sin pescador.
Per la tele havien fet moltes d'aquelles obres, una que em va impressionar força va ser La casa de los siete balcones, amb una Mary Carrillo en estat de gràcia, repetint el nom de l'arbre que li havia mencionat el seu jove promès per carta: ombú, ombú... Molt de temps després vaig saber que l'ombú és l'arbre que aquí anomenem com bellaombra, un arbre impressionant i que crida l'atenció, molt present als nostres jardins, a Montjuïc sobretot on en el temps de l'Exposició se'n van plantar molts.
Casona té moltes obres inoblidables però una de les més representades ha estat La dama del alba, de la qual hi ha una molt bona pel·lícula, de 1966, amb ni més ni menys que Dolores del Río fent de Dama. La va dirigir Rovira Beleta, hi sortia Daniel Martín, el de Los Tarantos, i la dama era Yelena Samarina, una actriu russa que es va establir a Espanya. Encara existeix una interessant versió anterior, del 1950, amb una jove Marga López. Per la televisió s'ha fet moltes vegades, recordo una molt bona versió de Gustavo Pérez Puig, amb Natalia Dicenta, molt jove i molt maca, i Ana Marzoa com la dama. És de finals dels vuitanta o de principis dels noranta.
Em sorprèn comprovar les moltes coses culturals que es feien per tot arreu en aquells seixanta, que tantes esperances van desvetllar i en els quals el món va canviar, fins i tot el món a tocar de casa. Es feien per tot arreu, també per la tele, ep.
16 comentaris:
Jo penso que coses bones se'n fan tantes o més que abans, però arriba a poca gent. El que ha canviat és el perfil popular. Als anys 60 i 70 l'oferta pública d'oci pretenia captar un públic en un món on l'única competència era el cinema i la platja; avui l'oci està generalitzat i és una font de consum important. La gent va a distreure's i això ha dut a baixar el nivell cultural general. I depenent de qui governa, això es nota més o menys.
Segur que és així, Enric,crec que ara estem en una època molt interessant que potser no valorarem fins que no la contemplem en la distància, però diria que les ofertes eren aleshores més 'transversals', a banda de què hi ha qui se sorprèn de què en aquells anys hi hagués determinades iniciatives, una mica allò de si en els temps ombrívols es cantarà també... I, sí, també hi ha el consum i sembla que tothom hagi de fer de tot, la massificació democratitza però té les seves servituds. Bé, crec que és impossible jutjar un passat en el qual eres jove i duies posades unes ulleres magiques.
Havia vist molt teatre de Casona, a Primera fila de TVe, La sirena varada, la barca sin pescador, prohibido suicidarse en primavera, era un tipus de teatre de realisme fantàstic que a mi m'agradaba, i el feien a una tele franquista, on també es podia veure teatre d'Arthur Miller, Buero Vallejo que en parlavem l'altre dia. o JB Priestley, ah! i la clave.
El panorama era desolador, i potser per això lluïen els esforços d'alguns bons realitzadors que es preocupaven per oferir qualitat. Al cap i a la fi, la tele era un mitjà nou i els professionals eren relativament joves i amb ganes de fer coses interessants. I a més, per a la ficció comptaven amb una colla d'actors amb moltes taules. Avui, a l'augmentar l'oferta, augmenten les escombraries.
També es bolcava i es bolca, encara, molta gent a l'esport i, en especial, cap al futbol. Ara hi ha molta més oferta, menys cinemes però molts canals televisius i no diguem ja el què ofereix la xarxa en tots els camps i de franc.
A mi em va agradar molt "El caballero..." perquè jo crec que José María Rodero era l'as dels actors de teatre espanyols -i n'hi havia de molt bons com Fernán Gómez- però va treballar molt a la televisió i, jo, que encara anava a col·legi a Girona, junt amb algunes companyes de classe el trobàvem genial. El recordo disfressat de Quevedo dient: "Buenas noches, Moscatela" a alguna de les seves amants.
Teníem un professor de Literatura molt bo i li varem preguntar que què li semblava Casona. Ens va dir que tenia molt bon llenguatge però que era molt superficial. He vist alguna altra de les seves obre i no m'ha interessat però cal dir, sense ironia, que escrivia bonic. A l'obra que esmentes interpretada per Mary Carrillo, recordo que es torna lirona i, davant de les cartes del seu amor, llegeix quelcom que, segons ella, ningúa ha dit ha ningú: "Mi querida, queridísima". Temps era temps.
Un dels meus "Estudio 1" predilectes va ser "Reinar después de morir" d'un autor del Segle d'Or".
En persona només he vist a Rodero un sol cop, al teatre Tívoli dirigit per Lluís Pascual: "Luces de Bohemia", un magnífic Valle Inclán. Em va entusiasmar.
Tertúlia ben apassionant, Júlia gràcies a les teves estimulants "Cròniques
Julianes".
Francesc, és una llàstima veure com s'ha perdut el teatre, ja va passar a la ràdio, quan a llocs com Anglaterra mai n'han deixat de fer i fins i tot venen les bones gravacions
Enric, no crec pas que el conjunt fos tan dessolador, Buero mateix en parlava en els seus darrers anys, el tema de la censura es 'torejava' com es podia, van sortir molt bons escriptors i el teatre i el cinema estaven prou bé, sobretot a partir dels seixanta. I hi havia tot un món associatiu molt interessant, lligat a les parròquies, als centres excursionistes...
GLÒRIA, crec que això de que era superficial era ja una mena de tòpic repetit, té obres que no són tan superficials i moltes són força poètiques, però això de la literatura és una mica com la borsa i també crec que pesava el fet de què va tenir èxit popular i això no és perdona, segons com. A Rodero l'havia vist en algunes ocasions al teatre, l'obra que més recordo és de Buero, 'El Tragaluz', precisament en el vespre d'una Castanyada, al Moratín.
Insisteixo en la llàstima de què ara o es facin per la tele novel·les de gruix, amb poques excepcions, ni teatre de categoria o fins i tot comercial, el mateix pel que fa a la ràdio, les sèries s'ho mengen tot. I del futbol, no cal ni parlar-ne, a banda dels partits, els comentaris sobre els partits i mig telediari, ja és un empatx tot plegat.
Però no estic contra la tele, trobes coses que estan bé, en determinats canals, els temps han canviat i hi ha el que hi ha, el teatre professional també ha experimentat una revifalla però s'han de conformar en general amb obres on surten dos, tres, quatre personatges, tot és molt car.
A l'obra que recordem hi sortia Bodaló, fent de cunyat dolentot, Galiana era el nebot mut i crec que l'amant del pare era Iran Eory o alguna altra dama de bon veure. No sé perquè recordo tant aquella obra, de fet el final té paral·lelismes amb el tramvia anomenat desig, també es treuen la tieta del damunt. La Dama del Alba es una mica delirant però li trobo un gran encant i té fragments encisadors.
No era Iran Eory, sinó Irene Daina.
Ja me'n recordo de la guapassa Irene Daina i també d'Iran Eory. "La dama del Alba" no m'interessa massa, és fàcil i previsible i no me la crec però la vaig voler mirar perquè la feia l'esposa del metge del dictador, una senyora actriu que, mentre va tenir marit, es va quedar a caseta.
És cert que no es perdona l'èxit però Buero Vallejo, Sánchez Sinisterra, Lauro Olmo i altres que no recordo eren molt apreciats i amb raó. No deixo de pensar que, de forma molt críptica i amb la necessària precaució, hi havia una esquerra poderosa de gent que es va introduir en els "media" i s'ajudava. Berlanga, Bardem, Borau i companyia. Aquesta gent i molta d'altra es varen infiltrar a la ràdio, a la televisió i al cinema. Sempre penso que ells, entre molts d'altres, em varen ajudar a obrir una mica els ulls sent com era una nena de poble.
Sí, però jo no considero que Casona sigui teatre 'de dretes'. Hi ha teatre molt divers i ha de ser així, n'hi ha de més realista i de més poètic, com és el cas, hi ha fragments molt bonics en les obres de Casona i un bon ritme escènic. No tot s'ha de poder creure, les obres de Casona s'han de prendre com són, potser escapistes però de vegades també cal somniar una mica. Trobo que li ha passat més l'arròs a alguns obres tremendistes de Lorca que no pas a Casona, per exemple.
No he pensat ni dit mai que Casona fos de dretes però, el que sí és cert, és que agrada a la dreta perquè el seu no era un teatre compromès i sí del tot aliè a la situació que vivíem que ens va obligar a interpretar metàfores, de manera que quan sortia una habitació fosca i tancada, ja sabíem que es parlava d'aquella Espanya captiva dels feixistes.
Coincideixo amb tu en que el llenguatge de Casona era molt poètic.
Ja no et marejo més.
Tens raó pel que a algunes obres de Lorca però la qualitat literària és molt alta i s'imposa per sí sola. Tinc feblesa per Lorca.
Ep, volia deixar el tema aquí però sobre Lorca, pel que fa a determinat teatre, crec que la mort que va tenir també el va mitificar, a la Normal recordo que vaig tenir un molt bon profe de llengua, el Tuson, que després va escriure llibres diversos i ja remarcava els excessos tremendistes de determinats passatges de Yerma o de la Bernarda Alba, quan les he vist darrerament he trobat que tenia raó, el mateix pel que fa a Bodas de Sangre, com a poeta és una altra cosa, tot i que també té de tot.
És que aquests temes no s'acaben mai, he, he.
Haurem de muntar tertúlies literàries com les d'abans tot i que no sé si vindria gaire gent.
Durant un any vaig freqüentar una agradable tertúlia literària que, per inèrcia vital, es va desfer.
Jo crec que, si en muntéssim una,potser vindria més gent de la que ens pensem.
Glòria, m'imagino que n'hi deu haver, jo vaig a una sobre història i fa temps que dura, però els grups de lectura que ho donen tot mastegat potser han fet competencia al tema tertuliero, la cosa és trobar gent interessada, constant, i un lloc que vagi bé a tothom. Fa anys també havíem fet trobades blogaires amb alguna derivació literària però es van diluir.
Publica un comentari a l'entrada