15.12.16

MEDITACIONS NADALENQUES

Plácido

Deu ser l'edat que em torna repatània però veure les notícies -no parlo de magazines ni de programes per a passar l'estona sinó de 'telediaris'- en les quals, sense solució de continuïtat es passa de l'augment del preu del llagostí fresc i el llamàntol, de cara als àpats nadalecs, a la trista visió de la gent que pateix els estralLs de la guerra i al repartiment benèfic bonista de paquests d'arròs i joguines, joguines que avui han de ser noves, és clar, em fa molta angúnia.

Així és el món i així som els humans, egoïstes i contradictoris. Passem d'exigir sinceritat als nostres infants a encantar-los amb històries de reis misteriosos i tions afamats. La sinceritat està sobrevalorada, sobretot en l'àmbit educatiu, però de fet el món i les relacions socials s'aguanten gràcies a una certa quantitat d'hipocresia que sovint s'identifica, i no ho dic de forma pejorativa, amb educació i fins i tot amb compassió.

En aquestes festes les contradiccions es fan més evidents i els esperpèntics informatius que ens amollen per les televisions en són la mostra més reeixida. Ara s'ha posat de moda que en programes on entrevisten experts hi surtIn dos quadrets. En un d'ells hi ha el senyor que parla, acostuma a ser el quadret més petit. En l'altre, més gran, hi van surtin imatges les quals se suposa que tenen relació amb allò que ens estan explicant.

Fa uns dies un expert parlava, de forma seriosa i documentada, sobre la guerra de Síria. Al quadret on passen les imatges anaves veient ferits i fugitius, el més sorprenent és que les mateixes imatges s'anaven repetint una vegada i una altra, vaig contar més de deu repeticions i el programa continuava quan vaig abandonar la televisió. M'evocava allò dels bucles gràcies als quals aquell pobre Truman descobria les misèries de la seva vida. 

Això era a TV3, per cert, cosa que sap més greu, al menys a mi. No són temes per fer broma però recordo la imatge d'un ànec sucat en petroli que il·lustrava un dia sí i un altre també, fa anys, les informacions sobre la guerra del Golf. Més endavant vam saber que l'ànec no tenia res a veure amb el tema.

Hem patit un munt de dies destinats a fer-nos comprar. A més a més ens promocionen amb filmacions deshonestes el miracle de les loteries. El caganer ocult en els pessebres ara compta gairebé amb multinacionals de la caganeria, sembla que no ets ningú si no t'has convertit en caganera. Als infants petits ja no se'ls titlla de caganers, per cert, semblaria de mala educació pedagògica. Als tions ancestrals els ha florit des de fa anys una cara de carallot lamentable i me'ls hi han fotut una barretina xarona. 

Els fantasmes dels Nadals passats no eren pas millors que els fantasmes del present. Més sobris, això sí, però tan absurds i classistes com els d'ara. I malgrat tot la festa conserva brins de màgia resistent, sobretot per als qui tenim, encara, salut i il·lusions. I, si pot ser, infants a la vora, car  per als infants tot és sempre nou i això fa que no puguin fer comparacions odioses ni sentin, encara, enyorament melangiós ni la temptació de creure que en algun passat mític tot era més reeixit.

Els Pares Noels, que en d'altre temps van ser acollits per uns com a símbol de la modernitat i rebutjats per d'altres com a colonitzadors culturals, avui es multipliquen, vestits d'uniforme, per tot arreu. Els exèrcits de tions i paresnoels de consum, tots iguals però de mides diferents, resulten inquietants. Un gran oblidat ha estat Santa Claus, una variació més emotiva i elegant del senyor vestit de blanc i vermell, el qual vam conèixer gràcies al cinema americà.

Les llumetes de Nadal han anat de baixa, és un dels efectes de fer servir lluminària més sostenible, res no brilla com en els temps de les vaques grasses. Una mena de mala consciència fa que els motius nadalencs més religiosament explícits hagin, pràcticament, desaparegut de la decoració lumínica, resten alguns estels, això sí, i rodonetes que simulen boles de l'arbre de Nadal o qui sap què. El pessebre de la Plaça de Sant Jaume continua generant polèmica, com ha passat de tant en tant, des de fa anys i panys, que això dels pessebres rarets no és pas de fa quatre dies. El que no sé és per què el va deixar de muntar la gent de la Massana.

Quan era petita vivia amb intensitat aquestes festes, però ja en copsava algunes ombres. Se suposa que les festes nadalenques van dedicades als infants però això no és cert, van dedicades, sobretot, a la nostàlgia dels adults. De jove, durant un temps, aquell temps en el qual vols ser coherent i conseqüent, tot plegat em semblava una gran enredada. Després vaig retornar al caliu de la tradició, cristiana i catòlica, encara que no ens abelleixi haver-ho d'admetre i vaig tornar a celebrar-ho tot, a casa i a la feina. Però pel solstici no hi passo, això del solstici d'hivern ens queda molt lluny, què hi farem. Els iniciatius verds i alternatius no se'n van sortir, tot i que ens van amollar en una ocasió un arbre sant amb pedals  de bicicleta, molt curiós. Avui el gran arbre del Portal de l'Àngel també és un record.

Fa uns dies sentia pel carrer una mare que intentava explicar científicament al seu fill, encara petit per entendre tantes coses surrealistes, el tema nadalenc. Li clavava un rotllo divertit, sobre la tradició cristiana i unes quantes coses més, entre les quals el solstici. Una vegada vaig llegir que el gran Rusiñol no volia entrar en qüestions espinoses que contribuïssin a la discussió sobre temes profunds, entre els quals la religió, més aviat era partidari de deixar-ho tot com estava, com ho havia trobat, vaja. 

Tot es transforma i nosaltres, més. El món pot ser que millori però no sembla pas que allò de la pau universal sigui cosa de quatre dies, com pensàvem en els seixanta. Els sirians encara surten a la televisió però hi ha grans oblidats, fa poc temps Jordi Évole va dedicar un programa impressionant a l'antic Congo i fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia un article esgarrifós sobre les  violacions de dones a l'Àfrica o els assassinats cruels de dones grans del mateix continent que són considerades bruixes. Però no podem viure patint un dia sí i un altre també, sobretot perquè la solució seriosa de tants disbarats no està a les nostres mans. Un altre tema és l'absurda frivolització dels noticiaris, que clama al cel.

A l'obra de teatre La treva, el personatge de la noia jove, que em sembla el més interessant de tots i que es vol limitar a viure la seva vida tranquil·la i feliç, sense menjar-se el coco, li diu a la periodista mentalitzada si és que sempre s'ha de sentir culpable de la sort d'haver anat a raure en un indret en el qual, de moment, es viu amb seguretat i no es passa ni fred ni gana. Abans ens deien que havíem de donar gràcies a Déu però si no creus en Déu no sé a qui has d'agrair una sort tan immensa. Els teòlegs mes reeixits van ser incapaços d'explicar de forma convincent el sentit del mal al món i feien màns i mànigues per intentar salvar Déu dels penjaments crítics. 

Quan jo era joveneta anava sovint a reunions de caire religiós, religiós-modern, un capellà que també volia ser modern ens deia en una ocasió que això del mal al món era cosa dels homes i no de Déu, ja que els homes eren lliures. Oh, li dèiem, però els homes estan fets per Déu, els podia haver fet bons i generosos... No recordo com s'anava embolicant però cada vegada era menys convincent i com que ens tractava amb un paternalisme condescendent la conversa es va donar per acabada sense treure'n l'entrellat.

En el marc de les meves filosofies infantils vaig arribar a considerar que tot plegat era com quan a un nen petit li volen explicar àlgebra, no té l'edat per comprendre segons què però arribarà un moment en el qual ho podrà veure tot claríssim. Les meves esperanças van ser vanes, cada dia entenc menys el món que m'envolta i em consola pensar que potser no hi ha cap Déu a qui responsabilitzar de tantes tragèdies, col·lectives i individuals. 

21 comentaris:

Unknown ha dit...

Júlia, jo culpo a la maleïda humanitat. Els déus sempre són innocents i, si existeixen, efectivament ens han donat una voluntat lliure. Si hi ha déus hi ha diables i jo, de vegades i a consciència, faig una lectura del poc que sé que passa veient-hi clarament la mà de Llucifer o, dit de manera racional, la força del mal.
Fas una bona observació de les festes. Quasi tot sempre acaba sent diner. Però no oblido l'edat de la innocència, la bellesa d'uns sentiments que, en el record, són brillants com l'esplendor a l'herba.

Júlia ha dit...

Sigui el que sigui, Glòria, el mal existeix, per desgràcia, potser l'espècie evolucionarà en sentit positiu i de forma general però no ho tinc gaire clar.

Un dia vaig veure un reportatge sobre les pèrdues generals a causa de l'edat i de petit també ho veus tot 'més brillant' per un efecte físic el qual també deu pesar en el tema dels records. Per sort el món es sempre nou per als infants i els joves, altrament tot seria molt decebedor.

Júlia ha dit...

No crec en misteris però de petit tens experiències paranormals, al menys jo en tenia, potser en confondre realitat i somni o imaginació, no ho sé.

Francesc Puigcarbó ha dit...

és que no s'ha de mirar la tele i menys per aquestes festes. Ens mengen molt el tarro, organitzen maratons xupa euros etc etc, com pertenesc al grup dels qui voldrien ser ja al 7 de gener des de fa molts anys, tot això ni m'afecta ni em preocupa.
Cuants ciutadans innocents han mort a Alep en el temps que he tardat a escriure aquest comentari?, aquest és el problema real, i no podem fer-hi res.

salut

Anònim ha dit...

És cert que tot el que envolta aquestes festes ( i d'altres) és aclaparador, però continuo pensant que hi ha racons (materials i no) on l'esperit del Nadal perviu. El silenci de l'arbre o del pessebre en la foscor continua sent per a mi una abstracció de tot plegat. A l'entorn sempre hi ha hagut soroll i contradicció, comerç i guerres. I al final, només som una boleta il·luminada en l'arbre de l'univers, i sense gaire sentit.

Júlia ha dit...

Francesc, i els d'Alep encara els 'veiem', no serveix de res però al menys se'n parla, hi ha grans oblidats al continent africà, a Corea del Nord, a... Tant sols cal esperar que no ens toqui la loteria de la mala sort, tot és fràgil i veient els governants que assoleixen al poder darrerament em temo que vivim al 'filo de la navaja'.

Júlia ha dit...

Ës cert, Enric, i al capdavall, com diu una amiga, ha d'haver-hi coses que facin que un dia sigui diferent d'un altre, festes, celebracions, tertúlies, sopars d'amics, trobades familiars i coses així. Una boleta, i a més a més, de vidre fràgil. Encara fóssim de plàstic no reciclable...

Ramon ha dit...

Certament en l'escenari de la vida hi trobem des de la crueltat més abjecta fins als actes d'amor i generositat més impressionants. Segurament estem fets d'un material que dóna per les dues coses. Els estímuls externs crec que influeixen en el comportament humà, tan individual com col·lectivament. Durant aquestes festes, malgrat tota la càrrega "comercial" que puguin tenir es promouen aspectes balsàmics molt importants: desitjos de pau i de felicitat. Desitjos que en molts casos són absolutament sincers. Per això, principalment, val la pena viure-les i gaudir-les.

Tot Barcelona ha dit...

El escrito es simplemente una verdad. No hay más.

El apartado : " Se suposa que les festes nadalenques van dedicades als infants però això no és cert, van dedicades, sobretot, a la nostàlgia dels adults.." es sublime, totalmente cierto y acertado (como el resto) pero este en concreto, y en el que utilizamos a los niños como vanguardia en la trinchera ( -es que la Navidad es para los niños", solemos decir), és molt bó.

Soy un ni-hilista, un desesperanzado, Júlia. Ahora me tocarán los prebostes con la gilipollada de TVEN3: la Marató. Los otros 364 días nadie las pasa magras, y si lo dices así...eres un feixista y un desalmado.

Saliendo ayer de la Facultad baje por Valldoncella. Al 54 hay un almacén de Cáritas. Allí había una algarabía de crios/as adolescentes, con listados en la mano para repartir leche y aceite. Todos se empujaban, se reían (la juventud lo da), y todos chillaban.
Hacían, pensé yo, una buena labor, pero no sabían lo que hacían.

Pensamos con la boca, y aquello que pertocaba se debía de hacer con sentido común, "seny" en la traducción autóctona y justa.

Poco más a decir. Es posible que me esté alcanzando la edad de la obsolecencia, y que todo lo vea sin ánimo, pero la estafa es tan grande que es imposible que nadie pueda creerla. La vida es simplemente, eso, una estafa.
Salut

Júlia ha dit...

Ramon, de l'esperit nadalenc alguna cosa en resta, per sort.

Júlia ha dit...

Miquel, viendo a niños como los que comentas, el dia de la recogida de alimento en los supermercados, pensaba en mi epoca infantil, cuando con la misma alegría y ganas de juerga iba a 'postular para el Domund' con las amigas y las huchas que eran cabezas de chinos, indios y negritos...

Unknown ha dit...

Jo també insisteixo en l'esperit de les coses. Les Festes mai més han estat les mateixes sense els pares. No recordo haver tingut de petita experiències paranormals però abans i ara moltes coses m'ho semblen i no ho dic amb ironia.Les criatures i el jovent d'ara i els seus pares i els seus avis -tu tens una neta, per fortuna- heu de gaudir de la bellesa dels sentiments purs i innocents que encara brollen. I si el record d'infants era brillant devia ser perquè descobríem.Proust explica d'una manera preciosa, és clar, com n'és d'estret i afilat el campanar de la senzilla església de Combray , i afegeix que malgrat la seva pobresa artística destacava grimpant en mig dels boscos i, encara més: tots els campanar que Marcel veuria al llarg de la seva vida, alguns d'ells magnífics, guardaven amagat l'esperit de l'humil campanar de Combray...naturalment he citat de memòria perquè ell fa una obra d'art d'aquest passatge però suposo que he sabut expressar-me: Darrere de tant comerç bigarrat fins a la nàusea de colors, lluentines i abundància aparent, jo hi guardo els anònims reis de la meva infantesa i el seu candor i el meu i el somriure de la mare que cada any em comprava el fanalet...m'emocionaré.

Mercè Piqueras ha dit...

Discrepo de l'opinió que té Tot Barcelona sobre la Marató, que a ell li sembla una 'gilipollada'. Amb els pocs recursos que hi ha ara per a la recerca, els diners que s'obtenen de la Marató de TV3 són molt ben aprofitats. És cert que des de fa setmanes ens estan posant la Marató a tots els programes, però potser sigui la manera que la gent la senti més propera, sobretot si li mostren històries de persones afectades per les afeccions a què es destinaran els diners d'enguany o si li mostren alguna innovació en medicina que ha estat possible gràcies a un treball de recerca fet amb una subvenció de la Marató. El que és trist és que la recerca hagi de recórrer a aquests sistemes de recaptació de fons en comptes de rebre'ls directament dels governs.

Júlia ha dit...

Mercè, jo potser no ho diria ben bé així, com ho diu el Miquel, però tampoc no m'agrada la Marató, és juga amb el sentimentalisme, es fa espectacle del dolor i crec que en aquesta època hem de cercar altres maneres de financiació, em sembla que ens tracten com a criatures. No tot s'hi val, ni tan sols quan els resultats són positius, ja que tampoc no dubto, no vull dubtar, de que els diners recaptats es reparteixen de forma justa i ponderada.

Sé que a molta gent li agrada, fins i tot que genera iniciatives diverses a pobles i barris, jo hi col·laboro a desgrat, car hi veig bona intenció encara que penso que tot plegat ha d'anar d'una altra manera, tot plegat em sembla d'una altra època, però potser m'he tornat rondinaire. HI ha entitats de les quals et pots fer soci i fer aportacions mensuals, com Arrels, em sembla un sistema més seriós i més 'adult'.

Júlia ha dit...

Glòria, això dels sentiments 'paranormals' ho deia perquè de petita de vegades, al menys jo, però crec que li passa a més gent, confons realitat, imaginació, somnis. Quans de nosaltres no hem vist els reis entrar a casa, en alguna ocasió? Aquestes festes són ambivalents, s'esperonen els records, es manifesten les absències i les limitacions de la nostra temporalitat però per altra banda necessitem sentir aquesta mena de coses i reviure la il·lusió dels infants, els quals, de fet, emmirallem en la il·lusió enyoradissa dels adults.

Unknown ha dit...

Jo també estic en contra de la Marató. Em sembla un abús en clau melodramàtica dels sentiments de la bona gent. Ens afaiten la sanitat tant com volen però posen un canal televisiu al servei de les bones obres durant un dia sencer. Els afectats haurien de rebre les atencions necessàries si els polítics fossin com s'ha de ser. Jo no crec en la caritat, crec en la justícia.

Tot Barcelona ha dit...

La Marató, mi estimada Mercé Piqueras, se hace cotidianamente.
Mañana domingo, sin ir más lejos, tengo Marató, a las 8´30 de la mañana concretamente, y como yo unos siete colaboradores más.
Nos esperan las hermanas Angeline, Blanca y Luisa.
Motivo, repartir mochilas con lápices y cuadernos, en Teresas de Calcuta (Sant Agustí )preo primero las llenamos de aportaciones que no salen de la Marató, que se hacen cotidianamente, y rascándose los bolsillos.
Me encontrará en las cocinas, y los hago desde hace once años.

Ayer tuve otra Marató, diferente, como todos los viernes y martes desde hace nueve años. El Proyecto REIS no sale por la tele; allí un grupo de personas (dos cátedros, una médico, dos arquitectas, tres profesores de Instituto, otra de física y el menda, damos dos horas (4 en total) de Refuerzo Escolar a los niños que nos envían desde los Servicios Sociales de L´Eixample. El local que utilizamos es la AAVV de Sant Antoni, de 18 a 20 horas. Ya le digo, la Marató no sale por la tele.

Como nosostros, hay muchos grupos en Barcelona. No hay ni presentadores guapos ni locutoras monas que lagrimean (tal como nos expone Gloria Abras Pou).
Como ella copio y pego : Jo no crec en la caritat, crec en la justícia.

PD: No hay nada que me diferencie de los demás, pero no creo en postureos, ni en maratones, ni en retrasmisiones teledirigidas, ni en trapos, ni en banderas, ni estandartes. Creo en el ser humano, blanco, negro y amarillo.
Nací en un chabolo y no lo olvido; lo de la Marató lo encuentro una estafa emocional, una mentira redomada, un buenismo retrasmitido, un postureo ficticio y un salir en la foto para el minuto de gloria.

Una abraçada cálida, d´amor, tal com sona.
Si alguna vez quiere ver como funciona la Marató cotidia de Teresas no tiene más que clicar en el enlace y avisarme, lo haré gustoso.

Miquel

salvador ha dit...


crec que hauria d'haver menys caritat i mes justícia social ...

Júlia ha dit...

Estic d'acord amb el que manifesta la Glòria sobre la Marató. Tot i amb això per desgràcia vivim en una societat en la qual encara fa falta això que en diem 'la caritat' però la caritat es pot fer de forma evangèlica, o sigui, que la mà esquerra no sàpiga què fa l'esquerra', o fent-ne espectacle, que és el cas de la Marató i per això no m'agrada.

Si fa anys la tele franquista o transicional hagués muntat un xou així hagués rebut castanyes per part dels sectors progressistes, i també menyspreu, però ara s'obvia que es demana caritat amb uns mitjans poc ortodoxos i amb recursos 'públics' al capdavall, com és TV3.

Reconec que la Marató ha generat que a barris i pobles es muntin iniciatives diverses per recaptar que creen llaços entre la gent, però sembla que tot ens ho han de 'muntar des de dalt'. A mi tot aquest muntatge em neguiteja i m'empipa, he tingut coneguts amb malalties de les que s'ha parlat a les maratons i no m'hauria agradat gens veure'ls per la tele explicant 'la seva experiència', se que hi ha gent afectada que no aniria mai a explicar el seu problema en un espai així, una altra cosa és en un documental seriós, per exemple.

El muntatge em sembla d'una altra època, amb més recursos, això sí, però no gaire allunyat d'allò de la 'campaña benéfica', tan sols que som en un altre moment històric i hauríem d'haver aconseguit recaptar sense tanta tonteria nadalenca, el pitjor és que gent famosa que no ho acaba de veure o que pensa així es veu obligada o potser ho fa per promoció, a participar en la moguda. El pitjor és que a nivell més genral i popular no es generi cap mena de debat sobre el tema, això també ho trobo estrany, sembla que ho has d'acceptar tot si o sí i quan protestes sembles una mena d'amargada.

I ja dic, si cal participaré en coses que fan al barri, tampoc sóc tan radical a l'hora de la veritat, però més aviat pel fet que són coses del barri, més enllà del xou televisiu.

Tot Barcelona ha dit...

Aquí el problema es otro, JÚLIA, y va más allá.
La Marató no es más que un recurso a lo Oliveras en "Ustedes son Formidables", de aquella cade SER de Franco.

Esta de hoy en día se hace desde TVE3, y se le da caracter autóctono.

Se nos hace creer, año tras año, que la participación individual suple la institucional, y que si hay "mancançes" de recursos es por culpa ajena, jamás propia.

De ahí que se atrevan a salir adalides del nuestro Parlament, sin verguenza ajena incluso para depositar sus óbolos.

No JÚLIA, no, a mís 63 años ¡leches ¡ que decía Blas de Otero. Es el estado (el catalán, el español, el regional, el institucional, el que sea (hay tantos y se escapan tantos dineros ...) el responsable de lo que sucede. Nosotros sólo a nivel personal, participativo, con horas y cotidianamente, nada más. Ya hacemos Marató con nuestras pensiones para ayudar a nuestros hijos que trabajan 10 horas, les pagan por 8 y les cotizan por media jornada, y de eso también es responsable el departamento de Trabajo.

Cuando las instituciones trasladan las responsabilidades al ciudadano quieren decir que no funcionan. Si aquellas hicieran las cosas como se tienen que hacer, no harían falta maratones, ni chicas guapas por la tele, ni presentadores con corte de pelo a navaja.

Un abrazo
Salut

Unknown ha dit...

Ets molt radical "Tot Barcelona". Jo no vaig néixer en un xavolo però no entenc que aquest fet tingui res a veure en creure en banderes i draps etc. tal i com tu t'expresses.
Cadascú és lliure de creure en el què necessiti creure. Per a mi, una bandera diu coses. Vingui d'on vingui i expressi el què expressi és comunicació. I per descomptat, no és només un drap. Només pel fet que molta gent les respecta, és un símbol. Un drap, no.