30.1.17

AMORS, VIRTUTS I PEL·LÍCULES

Resultat d'imatges de Loving

He de dir que m'agraden les pel·lícules i les novel·les que acaben bé. Ja em passava quan era petita, amb el temps he comprovat que moltes pel·lícules que no em van agradar perquè acabaven malament eren bones pel·lícules. En ocasions el final feliç no és convencional, és d'aquells en els quals malgrat que les coses no acabin bé del tot hi sura l'esperança. Per això no m'abelleixen directors com Haneke, per exemple, per molt que me'n cantin les excel·lències. També m'empipa l'excés de violència visible, ahir comentava Il resto di niente, un punt al seu favor segons la meva consideració subjectiva és que, malgrat passar en uns temps molt violents, la directora no es rabeja amb el tema. Avui fins i tot les novel·les negres, de les quals en els darrers anys ens n'ha caigut una tona al damunt, han intensificat les descripcions macabres, estil CSI.

Ara bé, les pel·lícules on tots són bons i comprensius, amb poques excepcions, també m'inquieten. Vaig anar a veure Loving, tothom sap de què va i, a més a més, està basada en un cas real, però la vaig trobar una mica ensopida. Té punts al seu favor, pels quals es passa una mica de puntetes, com ara que no hi surten els típics polis americans sàdics, sinó que els polis locals són gent normaleta i ignorant, amb idees surrealistes, de les quals crec que per aquell país, i potser també pel nostre, en deuen quedar unes quantes. 

Crec que una descripció més aprofundida de la mena de petit oasi de convivència rural on la parella ha crescut i s'ha enamorat hauria estat molt bé. El mateix pel que fa a les lluites dels negres pels drets civils i aquells seixanta en ebullició, el que ja som grandets ho podem recordar però la gent més jove potser no se'n fa el càrrec. Els de París, amb allò del maig del 68 es van posar moltes medalles, però hi ha historiadors que pensen que les bones intencions provenien de les mogudes de Berkeley, més aviat, el mateix que moltes idees de la revolució francesa van ser copiades fil per randa de les de la revolució americana per la independència.

Sobre la parella protagonista, són un model d'amor, compenetració i fidelitat, malgrat les circumstàncies, és clar que amb les dificultats molts amors se solidifiquen però, a ella no se li crema mai cap camisa, tant com planxa? No s'enfadaven mai, tots  dos, de forma una mica contundent? Sort que els dos protagonistes ho fan molt bé, a ella crec que l'han nomenat als óscars i tot. Altrament el seu amor hauria resultat pastós, com adjectiven alguns joves els arguments massa emotius i sentimentals.

Fa anys, en un espai molt divertit sobre la censura d'aleshores, Marsillach interpretava un director de cinema que volia endegar una pel·lícula amb el títol La virtut. Li deien els censors que el títol era ambigu. Aleshores hi afegia recompensada. Però els censors no en tenien prou, no quedava prou clar si la recompensa era persistent o no. El director de cinema afegia sempre. Aleshores, encara, l'obligaven a afegir on es recompensava la virtut i el títol final era La virtut recompensada siempre en España. No sé com és que m'ha vingut al cap aquella anècdota televisiva, fora del seu context, potser perquè darrerament he vist i llegit algunes històries on la virtut es recompensada, al capdavall, de vegades ho és post-mórtem, també passa. 

Sobre els premis nostrats no comentaré res car no em vaig mirar el programa, la veritat. Tants discursos i faramalles i modelets em semblen, en aquest cas i en el dels Goya, un quiero y no puedo de la cerimònia americana. No sé si va passar en aquesta ocasió però els de la faràndula sempre aprofiten el tema per reivindicar aspectes polítics de la realitat, sobretot de la seva. En una ocasió, fa alguns anys, recordo que Ferran Mascarell va ser capaç de comentar que no li havia agradat gens la cerimònia, per aquest motiu, entomat per Joel Joan, que n'era el presentador, amb un discurs injust i populista. El van deixar verd. Fa uns dies un periodista preguntava a un actor, amb ironia evident, si és que d'actor de dretes tan sols quedava ja l'Arturo Fernández. Qui sap. 

No em vull pas ficar amb la professió, ep, conec gent que es dedica al noble art de l'escena amb esforç, defuig el glamour tonto, va per feina i endega difícils i interessants iniciatives poc promocionades. Les generalitzacions sempre són absurdes i injustes.

La virtut no sempre és recompensada, a Catalunya, és clar. No sé si ho és en algun lloc, de fet.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets una experta en cinema, Júlia. A mi també m'agrada molt, per herència dels pares, que hi anaven cada dia. Ara, per circumstàncies de la vida, només em miro pel·lis a la tele, comprades, gravades o directes, depèn.
M'agrada com les expliques i les conclusions que en treus. Ets una bona crítica.
Bons finals... sí, però la vida no en dóna gaires, de bons finals. Com deia un amic, és trist però és així. De totes maneres, com en la novel·la, si viuen bé ja tenen prou sort.
Una abraçada.
Olga X.

Júlia ha dit...

D'experta res, aficionada, potser pel fet que de petita era un dels pocs luxes al nostre abast, el cinema de barri.

Olga, la vida sempre acaba malament, més tard o més aviat, però pel mig hi podem trobar de tot, de tota manera el cinema ho admet tot, finals excessivament tràgics, finals realistes, finals feliços, les pel·lícules també moren però viuen més que nosaltres, en tot cas de tant en tant agrada que les coses acabin bé, és allò -d'una pel·lícula- de què ens diguin que ens estimen encara que sigui mentida.

Una abraçada, gràcies pel comentari.