Com que tinc flaca pel Jeff Bridges no podia deixar d'anar a veure Comanchería, el títol original de la qual és Hell or Hig Water. No sé si és un wester modern, potser sí. Alguns aspectes de la història ens poden recordar moltes altres històries sobre perdedors i sobre allò de què tot es pot embolicar de forma inevitable quan van mal dades.
Els dolents ja no són ni els indis ni els americans, sinó els bancs xucladors d'estalvis, els qui van ocupar les terres dels indis ara són una colla de desgraciats, els cow boys estan de vaques fins al monyo, els rangers ja no ens semblen uns herois admirables sinó persones en crisi d'identitat professional que no saben ben bé què defensen, i qualsevol perdedor ressentit pot esdevenir terrorista suïcida, fins i tot sense necessitat d'una ideologia que li serveixi d'excusa.
La narració transita per paisatges desolats, carreteres sense final per on es mouen cotxes de deixalleria, lletjors constants aquí i allà que, no obstant, conformen un conjunt paisatgístic d'una bellesa absolutament terrible. Encara que pot semblar que el director no mostra una excessiva ambició en aquesta historia, aparentment planera i fins i tot previsible, i que l'entorn i els personatges que ens anem ensopegant ens resultin familiars, tot plegat té una grandesa evident, sense excessos i fins i tot amarat de pietat i esperança, virtuts que avui semblen passades de moda i que son d'agrair.
Potser hi hagi un futur millor per als joves, però no serà de franc. La innocència no existeix i tot es paga, d'alguna manera. I, pel mig, humor intel·ligent, acudits sobre el racisme, diàlegs brillants, música country i un munt d'herois del fracàs que intenten surar com es pugui, malgrat tot, mentre per la tele es pot triar entre l'esport de masses o les prèdiques apocalíptiques. Pel meu gust, una bona pel·lícula que té la virtut de no semblar-ho i a la qual se li perdonen a gust i amb misericòrdia militant les concessions al tòpic i la previsibilitat de moltes situacions.
És Amèrica però tot plegat podria ser, fins i tot, a quatre passes de casa.
6 comentaris:
Em tempta molt i només em frena el seu segell de western contemporani. Però, començant per tu, tothom en diu bondats.
Allau, jo crec que això de western contemporani és una etiqueta oportunista, a mi m'ha agradat tot i que hi ha coses que es veuen venir i ja hem vist moltes històries semblants però té la seva gràcia. És clar que amb el Bridges pel mig ja sóc incapaç de trobar-li més defectes del compte.
L'hem vista avui i és efectivament una molt bona pel·lícula amb les pretensions justes. Del milloret de l'any.
Coincidim, Allau.
És això, Júlia. Exactament això. M'ha agradat, és clar. Gràcies!
Glòria, veig que aquesta peli desvetlla unanimitats!!!
Publica un comentari a l'entrada