ANAR A DOCTRINA A APRENDRE DE LLETRA O A APRENDRE DE LLETRA A DOCTRINA

Aquests dies un senyor inefable que volta per les nostres terres ha expressat les seves creences a l'entorn de l'adoctrinament escolar, dirigit en una direcció que a ell no li abelleix. Està molt bé que es contradiguin les seves afirmacions tot i que no caldria, venint de qui venen. Ara bé, també he llegit, al volt de tot plegat, proclames enceses sobre el no-adoctrinament de la institució escolar i això ja és més relatiu i opinable.

L'escola sempre adoctrina i adoctrinarà, per això la van inventar. La lectura i l'escriptura han estat unes grans eines d'adoctrinament, que per això s'anava a doctrina a aprendre de lletra. L'adoctrinament es pot fer de forma barroera i de forma subliminal. També s'adoctrina en les famílies ja que cadascú educa els fills segons les seves creences i dèries personals i els porta a les manifestacions que concorden amb la seva ideologia o a l'església que li pertoca. Fins i tot gent molt liberal, que intenta no adoctrinar, adoctrina, d'alguna manera. Crec que paga la pena, més aviat, ser conscient de què les coses són com són que no pas manifestar de forma abrandada que no són així de cap de les maneres.

Sobre l'escola, la primària sobretot, es parla i escriu molt i sempre se li troben defectes quan jo crec que, ara per ara i des de fa anys és el sector educatiu que funciona millor, en comparació amb el altres nivells, àdhuc fins arribar als cursos de doctorat o als màsters papadineros. A l'escola sempre sembla que les coses no es fan bé o que s'haurien de fer d'una altra manera. No és que ho sembli, és que ens diuen que és aixi i els de la professió arriba un moment en el qual arribem a pensar que realment ens hem de reciclar a cada moment, com les escombraries. El pitjor és que els recicladors potser no s'han reciclat i la cosa no rutlla.

Ara, per exemple, es diu que els estudiants de magisteri faran més pràctiques o que es triaran els millors estudiants per a fer de mestres. Això ja estava inventat en el pla professional de la República i després se'n va fer una còpia modesta amb el Pla de 1967, que va ser el meu i que crec que va donar bons resultats fins que es va malmetre per totes bandes i van fer un altre pla, i un altre, i un altre ja que cal justificar el sou de tanta gent com elabora reformes, plans i planets des dels despatxos i despatxets. Perdem tant de temps inventant la sopa d'all que no queda temps per a endegar l'escudella de tota la vida com caldria.

Qualsevol problema social troba ressò en algun expert de tertúlia que manifesta que allò s'ha d'ensenyar a l'escola i aquesta insistència ha generat una mena de complex d'inferioritat en molts mestres i ha aconseguit que ells mateixos, amb poques excepcions, valorin poc els molts assoliments aconseguits gràcies a la seva tasca quotidiana la qual no cal, ni de bon tros, que s'empari sota teòrics objectius trencadors o innovadors els quals, ben sovint, d'innovadors tenen poca cosa. La secundària i l'ensenyament a nivells superiors, quan els nois i noies ja tenen o creuen tenir un cert criteri, són una altra història que no conec a fons, però em temo que l'adoctrinament continua sent persistent. 

Els debats a l'entorn de la neutralitat de l'escola eren habituals durant la meva joventut, també es publicaven molts llibres crítics amb la institució que abogaven fins i tot per la seva supressió o substitució per alguna altra cosa. Potser pagaria la pena rellegir-los a fons i veure com han quallat en algun aspecte o en cap.

Com que aquesta altra cosa no es va saber ben bé en què consistia, aquells debats es van anar abaltint. Un tema espinós és el de la vocació, jo crec que per damunt de la vocació es troba la professionalitat car he conegut persones que havien fet magisteri perquè potser no van poder fer una altra cosa i han estat uns excel·lents professionals. I també persones que m'han manifestat amb passió la seva vocació incondicional i eren lamentables, a l'hora de la veritat. 

Per això no m'agrada gaire escoltar allò de que a algú li agraden molt els nens, a banda de què en l'actualitat la frase pot semblar fins i tot una perversió. Per damunt de la tendresa que ens desvetllen els infants hi ha el respecte que es mereixen com a clients de la institució escolar i que comporta esforçs importants per part dels adults. El pitjor és que aquests vocacionals eteris sovint no entomen com caldria les seves errades professionals, encegats per una dedicació professional que creuen excel·lent i que gairebé sembla religiosa.

Els experts que teoritzen sobre l'escola o que adoctrinen els adoctrinadors des de, per exemple, les universitats, o aquest munt d'invents paraescolars que se suposa que assessoren els mestres i que moltes vegades el que fan és carregar-los de feina i fer-los perdre el temps, sovint no coneixen l'educació a fons ni de forma directa i continuada. 

L'educació en els primers nivells és una de les professions en les quals hi ha, encara, un divorci més gran entre la realitat i els qui legislen sobre la realitat o marquen les pautes a seguir i publiquen llibres eteris sobre mètodes i didàctiques. Poques vegades els mestres de base són cridats a opinar sobre educació, a no ser que ja hagin assolit una categoria superior, que passa per les direccions escolars i, a la llarga, per anar a fer alguna cosa que no sigui el tracte perllongat amb els infants.

El pitjor és que arribar a ser conscient de com ens han anat adoctrinant, i no tan sols a l'escola, sinó per totes bandes, comporta fer anys i tenir perspectiva. De petita depens per a tot dels adults, de més grandeta creus durant una temporada que els adults són rucs i que la teva generació canviarà el món, ja que ha vist la llum de la veritat solidària i voler és poder. Per tal que no ens adoctrinessin i fóssim lliures hauríem de poder triar família, lloc de naixement, llengua d'intercanvi, classe social i un munt de coses més. De vegades escolto pares i mares joves valorar escoles amb criteris tan subjectius i doctrinaris que fan angúnia. 

Però jo també vaig fer el mateix quan era mare jove, a l'escola dels meus fills fins i tot els portaven a dur galetes artesanals als presoners polítics de l'època i es rumbejava un patriotisme català d'allò més guai.  I allò em semblava, aleshores, extraordinari. És clar que l'escola oficial de l'època era casposa i rància, en general, tot i que no tant ni de forma tan generalitzada com volien fer creure els progres, entre els quals potser fins i tot m'hi vaig comptar durant un temps, de forma convençuda i arrauxada, que tothom té un passat.

És una llàstima que quan arribes a assolir unes engrunes de saviesa comprensiva estiguis a les portes de la demència senil i de l'oblit involuntari. Per això els humans i les humanes sempre ensopeguen amb les mateixes pedres o amb d'altres de semblants. No hi ha res en aquest món que es pugui prendre de forma literal en la seva totalitat, em temo. Si meditem en el fet que de l'escola franquista en van sortir pocs franquistes, de la religiosa, molts ateus, i que d'escoles catalanes, actives i democràtiques n'han sortit uns quants trepes, corruptes, explotadors i aprofitats,  cal replantejar-nos a fons la diferència entre allò que volem que passi i allò que passa o pot passar, en realitat, car l'espècie humana és com és i hi podem trobar de tot.

Després la gent se sorprèn i es decep de la realitat, com ara l'amiga d'una amiga que dubtava dels pecats pujolians pel fet que el pecador pillat s'havia educat, en part, en allò tan bonic de l'escoltisme català.