ELS INFANTS, EXCUSA I COARTADA

La gent de la generació barcelonina dels meus fills, que ara té criatures petites, conserva en el seu imaginari els records dels festivals de la infància, un invent interessant que es va iniciar a principis dels seixanta. Jo ja no era molt petita, aleshores, però tot i amb això recordo que hi anàvem, amb amigues, i potser enyoraven ja un passat proper que vèiem remot i irrecuperable, la mitificada i feble infantesa. I és que el festival, si ho recordeu, era (o és) de la infància i de la joventut.

Més d'una persona que hi ha anat enguany, amb els seus fills, m'ha explicat com l'ha decebut el festival. La memòria és enganyosa i potser ho recordem tot més gran i més bonic de com era, però hi ha un element objectiu, el preu. Entrar al Saló costa dotze euros, no hi ha diferència entre el preu que paguen els adults i el que paguen els infants, si tan sols hi vas a la tarda val nou euros i hi ha uns abonaments ridículs per grup familiar. Encara més, a l'interior hi ha nosequè de la Peppa Pig i per entrar allà has de pagar set cuques més. No recordo els preus de quan jo era mare jove però crec que no eren, ni de bon tros, tan exagerats.

Amb aquests preus, però, no s'han eliminat les cues, faltaria més. El que sí s'han eliminat són tot tipus d'uniformes, crec que s'han salvat els bombers, però aquelles motos de la guàrdia urbana que desvetllaven tantes emocions infantils ja no hi són. Avui hi ha una croada cívica en contra de qualsevol cos de seguretat que pugui generar vocacions militaristes en els infants del nostre temps i de les nostres circumstàncies. La guàrdia urbana muntava així mateix activitats interessants a l'entorn de les normes de circulació, que avui anirien molt bé, per exemple, per als ciclistes del futur.

També se n'aniran, gairebé segur, els dofins barcelonins del zoo, ningú sap on ni com. No s'han fet reformes en el seu espai i la solució és enviar-los a l'exili, pel que sembla. En el temps de l'alcalde Maragall es va parlar força del futur del zoo i de la possibilitat de fer un parc aquàtic en condicions, en algun indret de la ciutat o de les ciutats properes a Barcelona, però allò va quedar en aigua de figues i es van gastar diners en d'altres bestieses i faramalles.

Els zoològics estan mal vistos ara, tot i que ciutats ben modernes encara en tenen, malgrat que se n'hagi variat la funció. Algú, un etòleg, va comentar fa un temps de forma pública que tenir gossos en pisos petits era maltractament animal i de poc que no l'apedreguen, però tenir animals aquàtics, els quals, per cert, no cal esterilitzar ni castrar, en una relativa captivitat és pecat mortal, el mateix que tenir-ne als circs, els pocs circs que queden s'han hagut de reinventar. És curiós com s'ha aconseguit fer disminuir el nombre d'ocells engabiats mentre que els gossos i gats en captivitat augmenten de forma exponencial. 

Els gossos engabiats en pisos fan més angúnia que els gats captius, ja que aquests sempre semblen conservar una part del seu esperit lliure i salvatge, per més que me'ls humanitzin i castrin. En això dels animals caldria un debat a fons i no fer volar tants coloms, dels quals ja n'hi ha un excés, per cert, tot i que se n'eliminin de tant en tant de forma discreta i gairebé secreta. De vegades he comentat, en broma, que hi ha racisme zoològic i hi ha sempre qui se m'enfada. Però per què mereix menys respecte un escarbat que un gos, o un porc que una balena?

Ensinistrar animals està mal vist però ensinistrar criatures o adolescents encara no. A la Cavalcada dels Reis ja no hi ha animalons, gairebé ni cavalls. De vegades hi he vist una mena de camells de cartró, unes titelles horribles. Per cert, sembla que allò tan bonic de la guàrdia urbana a cavall també es troba en perill d'extinció. A veure si això de la parada de la Guàrdia Urbana, per la Mercè acabarà per ser un bell record, el mateix que la seva emblemàtica banda de música.

Un altre negoci en perill és el de les xurreries ambulants, l'ajuntament els posa moltes traves, no deixa que es traspassin si no és als fills i el seu nombre s'ha reduït exponencialment. Sembla que l'excusa és recuperar espai urbà. M'imagino que aixi podrem tenir més bicicletes circulant per tot arreu. No entenc que una activitat familiar, popular, modesta, emblemàtica, com això de la xurreria firaire, que podria generar llocs de treball i tot, desvetlli reticències, a no ser que un xurrero autònom no es consideri una mena d'empresari capitalista, qui sap. 

M'ha vingut al cap aquella pel·lícula de Frears, La camioneta, en la qual la iniciativa familiar de supervivència s'estavellava amb la burocràcia higienista vigent. A la fira de la Gran Via, afortunadament, encara podem trobar unes quantes barraquetes amb xurros, bunyols i la resta, potser que ens espavilem a fer-hi gasto, considerant que es troben en perill d'extinció.

El món dels humans em temo que no s'escaparà mai d'estar condicionat per dogmes, doctrines i hipocresies diverses. Allò que no ens plau no ha de plaure ningú, i a l'inrevés. I quan manen els dogmàtics, d'alguna manera, brutal o subtil, ens imposen les seves creences. El dolent sembla que no és pas com es tracta, per exemple, els animals, sinó que allò es vegi i es converteixi en espectacle, tot i que això de l'espectacle seria matisable. 

Per a tota mena de coses es recorre al tema educatiu i a l'excusa de les criatures. En això dels animals s'han muntat granges que són com reserves índies, on les gallines, les vaques i els conills viuen en una relativa llibertat però a ningú no se li acudiria potar-los a un escorxador industrial de visita cultural. Una anàlisi aprofundida i crítica d'aquests indrets educatius amb bestioles pot resultar molt inquietant.

Les criatures fan més pena que els adults o els vells i reben, en teoria, més suport, més protecció i més missatges educatius de tota mena amb els quals se suposa que els farem bons i responsables. De fet, es magnifica en excés, el valor de l'escola i es magnifica i idealitza  la infantesa, pero sovint no se la respecta, altrament les cues que han de fer les criatures a llocs com el festival, per accedir a un entreteniment que no és res de l'altre món, s'haurien eliminat. 

A la Plaça de Catalunya hi ha aquests dies una fira solidària i entreteniments interessants i gratuïts però de les cues no se n'escapa ningú, al menys en determinades hores del dia. Una altra manca de respecte evident és la permissivitat a l'entorn de la publicitat dirigida a les criatures, sembla que inevitable. Tampoc no m'agrada gens que facin opinar criatures per la tele, sobre política, art, civisme o el que sigui, quan encara no tenen el criteri format per molta gràcia que facin i molt bé que s'expliquin. Ningú no té manies a l'hora de dur les criatures a manifestacions multitudinàries sobre allò que creu i que creu que és el que s'ha de creure, i potser el món no pot ser d'una altra manera, què hi farem.

Quan ets pare o mare, si ets normal o creus ser-ho, fas moltes coses pels teus fills, grans sacrificis i sacrificis absurds, com ara hores de cua per tal que puguin fer alguna cosa que desitgen. Per això pots arribar a pagar un preu exagerat per entrar a aquest festival o a veure una obra de teatre infumable i atrotinada muntada per a infants avorrits en època nadalenca. O gastar molts calerons, si els tens, en regals horribles, de moda, lligats sovint a promocions dels mitjans, tots som humans. 

El Festival de la Infància ha passat per molts alts i baixos, ara fa anys que no hi vaig però hi he anat força. Hi passàvem tot un dia, algunes cases comercials et donaven cosetes, barrets, bossetes, bolígrafs. Ara, a més a més del preu excessiu de l'entrada, crec que no et donen ni les gràcies. També m'han explicat que s'han reduït o eliminat moltes activitats en les quals els infants pintaven o dibuixaven una estona.

Alguns anys, a l'inici de la democràcia, crec que la presidenta -una llista de les persones que han ostentat aquest càrrec o algun de semblant, en relació al festival, dóna moltes pistes per a esbrinar com van les coses- va ser Marta Ferrusola, aleshores crec que encara alguns fills de Jordi Pujol eren relativament petits. Va explicar, per la ràdio i per la tele, que s'havien eliminat les cues d'una vegada, una xacra del festival. Però res de res, aquell any les cues van minvar una mica però després van tornar a ser com sempre. La mateixa dama va sortir pels mitjans molt contenta d'haver portat els fills petits als festivals de teatre dominicals del Romea, al cap de pocs anys aquells festivals van desaparèixer sense poder arribar al quart de segle. De vegades m'agradaria tenir menys memòria per a segons què, la veritat.

Jo crec que el Festival va començar a decandir-se quan els Reis d'Orient van deixar d'anar a clausurar-lo, en acabar la Cavalcada, encara no sé ben bé el perquè. Hi ha molts misteris que no he pogut esbrinar, sobre el passat. Admeto que en algunes ocasions vaig sortir decebuda, ja en aquells anys en què jo era mare jove, del Festival. Però hi tornàvem, és clar. Ara també hi tornen els nostres fills i veurem com evoluciona. 

Potser la croada política bonista acabarà per fer minvar els seus plantejaments i els qui manen es dedicaran a coses serioses, com ara evitar que hagis de passejar per les voreres esquivant ciclistes apressats i incontrolats. Ja veig que m'he de resignar a haver de viure, com deia ahir, en l'enredada perpètua, sigui del signe que sigui. Resistiré, com canta -i resisteix- el Dúo Dinámico.

Avui que hi ha tanta queixa sobre un munt de coses sembla que no n'hi ha gaires a l'entorn dels preus del Festival. Amb això dels diners cadascú té les seves dèries. I això que per a una família de quatre membres la cosa resulta careta. És clar que tampoc no cal anar-hi i que les criatures es distreuen amb moltes coses, sobretot, avui, no ens enganyem, amb la tauleta, que per ells és una joguina més i no pas un estri del dimoni, com ho van ser la ràdio, la tele o la play en el seu moment.

Pel que fa a les cues, crec que tenen un factor crida i que en ocasions fins i tot els adults pensem que haver accedit on fos després de fer una llarga cua té un mèrit afegit, els indrets més visitats de la ciutat són aquells on hi ha més cues (i sovint amb el preu de l'entrada més car) i llocs interessants (i barats) sense cues fan molts badalls. Les parades del mercat amb més gent atreuen gent, més enllà de la qualitat dels productes, és una mica allo de la moral del sacrifici, que encara cueja. O gregarisme irreversible, qui sap.