ADÉU A LA SECRETARIA DE L'ADVOCAT MÉS FAMÓS DE LA TELE

Fa uns dies va morir Barbara Hale, la secretària de Perry Mason. Era molt gran, havia nascut l'any 1922, un abans que la meva mare. La temporada clàssica de la sèrie, aquella que vam veure en blanc i negre, m'evoca, sobretot, olors. A casa no teníem televisió, ens convidava a veure-la la veïna de davant del replà. El marit i els dos nens de la veïna dormien i ella i la seva mare sobrefilaven camises per fer-se un sobresou, mentre miraven aquells casos previsibles, que sempre acabaven bé. 

El pis feia olor de cafè i de roba nova, barrejada amb la humitat dels vespres barcelonins. Encara en ocasions, tot i que he perdut olfacte, em puja pel celobert alguna resta d'aquella olor antiga i evocadora. Jo estudiava o feia els deures, sempre he fet més d'una cosa a la vegada. La veïna tenia un comodíssim sofà individual amb orelles, i me'l deixaven ocupar sense problemes. Les sèries venien doblades en aquella simpàtica variant dialectal del castellà que tanta ràbia feia a les mestres partidàries de l'espanyol ortodox i peninsular. Allò del obciso i el receso ens encantava i diria que alguna cosa n'ha quedat, en la parla popular hispànica, d'aquelles variants dialectals televisives.

Hale havia intentat dedicar-se a la pintura, al final es va iniciar en el món del cinema i va fer alguns paperets en pel·lícules irrellevants. Era bonica sense excessos i potser això va fer que fos una Della Street immillorable, propera, simpàtica i que et recordava gent coneguda. Ens preguntàvem aleshores per què no s'embolicava mai amb el seu cap o amb el seu ajudant, Paul Drake. Paul Drake/William Hopper era el fill de la inefable Hedda Hopper,  Va ser el primer en morir de tots tres, el 1970. Havia fet altres coses en el cinema però crec que la gran majoria el recordem per aquell paper de detectiu. 

Raymond Burr semblava condemnat als papers de dolentot, com ara el famós i pervers veí de La finestra indiscreta, però va tenir la sort d'ensopegar-se amb aquell personatge emblemàtic. Expliquen que li havien ofert el paper de fiscal antipàtic però que va proposar fer de protagonista i la va encertar. Molts anys després el van recuperar com Ironside i encara va tenir temps de tornar a ser Perry Mason en una represa de la sèrie de la qual se'n van fer vint-i-cinc capítols, pràcticament va funcionar fins a la mort de Burr, qui va treballar sempre, malgrat els seus problemes de salut.

Burr, de gran, feia més patxoca, gairebé, que no pas de jove. Durant la presentació d'aquella recuperació del personatge va passar per Espanya, havia exigit la participació de Hale, que encara estava molt bé. En els primers capítols hi sortia el fill de Hale, el també actor William Katt, fent de fill de Paul Drake. Els capítols de la segona tanda eren més complexos, més llargs i no tan encotillats en un esquema, però les sèries antigues acostumaven a tallar totes les histories pel mateix patró. Burr/Perry Mason en tenia prou en mirar l'acusat als ulls i sabia si era o no culpable, malauradament ja sabem que les coses no funcionen d'aquesta manera però m'agradava pensar que eren així i que la justícia sempre triomfava.

Burr explicava com en aquells anys de la primera tanda Hale portava la criatura, el petit William, als estudis i tots jugaven amb ell, ja que era molt bufó. Aquella idíl·lica imatge a mi, que sóc de natura sentimental, m'encantava. Barbara Hale va tenir un matrimoni estable i feliç amb un actor d'aquells dels quals ens sona més el rostre que les interpretacions, moltes de les quals també van ser televisives, Bill Williams. A més a més del fill actor van tenir dues nenes. El paper més recordat de Williams, pels que ja som grandets, va ser el de Kit Karson, una sèrie que també vaig poder veure a casa de la veïna. 

Amb els anys i la llibertat en els costums vam saber per què Mason no va poder arribar a tenir res amb Della Street, era gay. Va ser un homosexual discret i prudent, de jove es va arribar a casar de forma breu i va maquillar la seva biografia amb notícies falses sobre viduïtats inexistents, avui tot això sembla estrany i remot, però aquestes coses pesaven, en la carrera dels actors d'aquells anys, fins i tot segons quins divorcis, com el d'Ingrid Bergman, passaven factura a la gent. Un senyor que deien que era el seu secretari, Robert Benevides, va compartir amb ell trenta-cinc anys de vida tranquil·la i retirada. 

Burr va ser tot un senyor, intel·ligent, bo i amb una gran sensibilitat, va esmerçar temps i diners em moltes causes filantròpiques i en aficions tan diverses com ara la cria d'un tipus de gossos i el conreu d'orquídies, una varietat de las quals va batejar amb el nom de Bàrbara Hale, amb qui sempre va mantenir una forta amistat. Tenia un gran sentit de l'humor, fi i subtil, en una ocasió una senyora li va preguntar com era que guanyava tots els casos. En aquella època la sèrie s'emetia els dimarts i Burr li va respondre: oh, vostè tan sols em veu un dia de la setmana!!!

La veïna, a casa de la qual anàvem a veure la televisió, va prosperar i se'n va anar a viure a Infanta Carlota, avinguda que avui té un altre nom, com tothom sap. En aquella època l'avinguda era el paradigma de la modernitat futura, es deia que allà hi hauria el nou centre comercial de la ciutat, però no va ser ben bé així. Durant un temps hi van muntar uns magatzems que van fer arrencada de cavall i aturada de ruc, uns Sears molt moderns que se suposava que eren els primers en ocupar un indret amb tant futur. La Harry Walker, empresa on jo treballava, es va traslladar així mateix a Infanta Carlota i van fer una inauguració de pinyol vermell, amb benedicció bisbal i tot. 

Els Sears i la Harry Walker van fer moixoni amb aquelles primeres crisis econòmiques que avui ens semblen fins i tot benignes. Aquell sector urbà també va ser durant uns anys l'indret de la nova prostitució fina, amb un munt de clubs i establiments misteriosos per les rodalies. Alguna cosa en queda, així mateix, però ja no és el d'abans.

Benet i Jornet té una obreta simpàtica i amb algunes escenes inoblidables, tot i que no acaba de ser rodona, com li passa a la majoria de peces d'aquest autor, Quan la ràdio parlava de Franco, en la qual descriu de forma molt viva com eren aquelles escales del passat, comunitats de veïns que conformaven gairebé una família i una societat d'ajuda mútua. Una veïna de l'escala teatral prospera i a mitjans dels seixanta se'n va del barri del Raval. Sabeu on? Doncs a Infanta Carlota. L'escena en la qual la veïna i el seu marit s'acomiaden de la gent de l'escala, amb certa fatxenderia però amb inevitable nostàlgia pel temps que no torna, em va resultar propera i entranyable.

Expliquen que algú continuarà la sèrie del Carvalho, a mi aquests invents no em fan el pes i tampoc el senyor Carvalho me l'acaba de fer per molts motius, també literaris, però, vaja, no es pot negar que el personatge té la seva grapa. Crec que un problema, de cara a l'imaginari col·lectiu, és que encara no han trobat un Carvalho que convenci del tot i que sigui ell, quan s'han fet versions dels llibres en cinema o televisió. A mi encara, el que m'agrada més, és el primer de tots, el Carlos Ballesteros de Tatuaje. En canvi, Burr sempre serà Perry Mason, fins i tot Ironside, per molt que en algun futur la sèrie, que tenia el seu origen en els populars llibres d'Erle Stanley Gardner,  es torni a endegar amb algú altre fent de l'inoblidable advocat incorruptible i perspicaç.