Entre d'altres notícies sobre difunts notables d'aquests dies m'assabento de la mort de Pere Verdaguer. Verdaguer va fer moltes coses interessants, jo crec que hauria estat i, potser ho va ser, un candidat a aquest estrany i atzarós Premi de les Lletres Catalanes. Va rebre diferents guardons però em temo que la gent jove en sap poca cosa, com també en sap ben ben poca de Verde i Aldea, successor amb poc èxit de Pallach, una altra persona coneguda que ha finat en aquests primers dies de l'any 2017.
El primer que em ve al cap, relacionat amb el nom de Pere Verdaguer, és el llibre de ciència-ficció El Cronomòbil. Era un llibre habitual en les biblioteques escolars de la desapareguda i enyorada segona etapa d'EGB. S'ha reeditat en alguna ocasió, ara he mirat per les llibreries virtuals i es pot trobar a preus baratíssims, com tants altres.
Pere Verdaguer va escriure molts més llibres de ficció, a més d'estudis diversos sobre la llengua, de divulgació o més acadèmics. Però diria que El Cronomòbil és una mica com el Mecanoscrit de Pedrolo o la Pedra de Tartera de Barbal, aquell llibre que ha tingut més sortida i que de vegades amaga la resta de forma parcial o, potser, inevitable. En algunes entrades a la xarxa observo que adjectiven Pere Verdaguer com a prolífic, no sé el perquè, o potser sí, però això de ser prolífic en ocasions em sembla un penjament. Em temo que encara hi ha certa tirada a considerar la galvana com a sinònim de genialitat.
Pere Verdaguer era un dels nostres homes a la Catalunya francesa. Avui la relació amb aquella Catalunya imprecisa i gavatxa es troba una mica sota mínims, segons la meva opinió. Què farem, amb allò dels Països Catalans? La meva filla va anar a escoles del CEPEC, els Països Catalans eren una reivindicació constant i s'ensenyaven en l'apartat de ciències socials però en algun moment es va decidir que no tocava i els currículums es van homologar segons tendències. Cal recordar que una hipotètica i ben intencionada volta en carro pels Països Catalans va ensopegar en alguna ocasió amb rebudes poc amables.
Un dels personatges d'aquella Catalunya a la qual la Generalitat va ajudar a pagar les Bressoles ha estat Le Bihan qui em va sorprendre en una ocasió, durant una entrevista, fent proclames sobre la possible independència de Catalunya -parlo de fa anys- mentre fugia d'estudi quan es feia referència a França i el que podia esdevenir-se per allà. Verdaguer firmava en ocasions en francès, Pierre. Les coses són complexes, què hi farem. Ja te prou mèrit que gent de per allà treballi per la causa, ni que sigui de forma possibilista. En alguna ocasió en què he estat a pobles francesos que se suposa que són catalans m'he trobat amb escrits en un català macarrònic que no té res a envejar al valencià alternatiu del sud irredempt.
Els diaris han dedicat alguns obituaris una mica apressats a Pere Verdaguer, encara bo. Crec que tota una època s'està esvaint amb la mort de tantes persones que no vaig conèixer mai però que formen part del meu imaginari i em temo que tampoc no hi ha un gran interès en què aquesta memòria recent, avui que tant es parla de memòria, suri de forma seriosa pel nostre fràgil present. Ai, què bé ens aniria, un bon cronomòbil, per tal de poder tirar enrere i endavant, i contemplar la història amb ulls condescendents i resignats!
6 comentaris:
No en sabia res del Cronomòbil ni de Pere Verdaguer. Verde Aldea si, havia asistit als seus mítings a l'inici de la democràcia, semblava molt honest i crec ho era. Potser per això va restar en segon pla de seguida.
Francesc, crec que Verde i Aldea tenia poc carisma, i aviat va haver de cedir, no era Pallach, vaja. Sobre honestedats no opino, que sovint m'he equivocat.
Pere Verdaguer pertanyia al petit grup d'intel·lectuals més o menys catalans de la Catalunya Nord, vinculats a la Universitat de Prada i d'altres iniciatives, que no en sabessis res ja diu molt del país en el qual ens movem.
Ostres, no sabia de la mort de Pere Verdaguer :-(
El cronomòbil! Un clàssic dels meus primers, i segons, anys a l'ensenyament. Jo, ho he pensat ara un instant, no sabria si tirar enrere o endavant; els arguments a favor de les dues opcions són diferents, però igualment importants.
Miquel, ha sortit als diaris però crec que se n'ha fet poc ressò, la Generalitat també ha penjat alguna esquela per la premsa, no sé si per la tele han dit alguna cosa, haurà estat de passada i para de comptar.
El bo seria poder anar alternant, al gust del viatger.
A la Universitat Catalana d'EStiu vaig assistir una vegada a una conferència de Pere Verdaguer (o potser era una taula rodona, amb altres ponents; no n'estic segura). No em va caure bé, perquè tot i que sigui autor d'un llibre de ciència ficció (reconec que ho desconeixia), va expressar-se com aquelles persones que creuen en la dicotomia entre lletres i ciències i que, des del seu costat, menyspreen l'altre (també hi ha qui fa el mateix des del costat de les ciències). Va parlar molt negativament dels avenços científics, en els quals només hi veia aspectes negatius.
Lectora, té més d'un llibre de ciència-ficció, això de la dicotomia era molt habitual, malauradament encara ho arrosseguem i tan sols mostra una certa ignorància per totes bandes però he sentit coses molt estranyes i encara n'escolto, sobre els mòbils es diuen veritables disbarats. Un bon amic en una ocasió em justificava ser incapaç de reconvertir pessetes en euros perquè 'era de lletres'. Tot plegat ha fet mal a la cultura en general, no tan sols aquests dos 'bàndols' sinó també una mena de superespecialització en moltes matèries que fa que un historiador no et sàpiga dir gaire res de l'Edat Mitjana pel fet que ell és de 'contemporània', per posar un exemple que podria posar en molts altres camps del saber. En general és menysté allò que s'ignora però la ignorància és molt atrevida, per la tele escolto experts molt vàlids en alguna matèria que creuen poder opinar de tot, quan toquen el camp educatiu que era el meu és quan més me n'adono, és clar. Sobre Verdaguer, en sé poca cosa a més del que he explicat, aquí es mimaven molt els 'intel·lectuals' de la Catalunya francesa, sempre hem estat una mica babaus amb tot això.
Publica un comentari a l'entrada