No és gens fàcil fer bons manuals escolars sense caure en paranys diversos. Durant uns anys vaig donar Història, aleshores ja reconvertida en aquesta mena d'imprecisió que són les Ciències Socials i també Llenguatge, català i castellà, a l'alumnat de la segona etapa d'EGB, fins que ens van vendre la moto de la reforma embolcallada amb profecies diverses sobre la seva excel·lència i el fet, aleshores inqüestionable, que contribuiria a bandejar d'una vegada per totes el fracàs escolar.
Pel meu gust, i crec que pel de molts altres, els millors llibres de Ciències Socials dedicats a la segona etapa eren els de Vicenç Vives. També eren molt bons els de Naturals i, en general, tota l'oferta. De fet, els van refer una mica i es van fer servir per a les noves ofertes curriculars.
Com que hem patit una tirada irreversible vers la galvana, molts mestres els trobaven excessius, així que vam acabar per canviar d'editorial. Els que vam entomar aleshores estaven plens d'errors, imprecisions i inexactituds. En una ocasió vaig dir al representant de la segona opció que havia trobat errades, fins i tot de gruix, i em va dir que fes una llista i les enviés a l'editorial, com si fos cosa meva arranjar les seves relliscades.
Les editorials, aleshores, oferien avantatges diverses a les escoles si agafaves els seus llibres, regals per a les biblioteques, coses així. En èpoques anteriors, quan els llibres els distribuïa la mateixa escola també es donava un tant per cent als mestres, tant per cent que després va passar a les associacions de pares i mares que més d'una vegada l'esmerçaven en festes i festetes força qüestionables.
Durant anys vaig debatre en grups de mestres la necessitat de què això que en diem història no s'introduís excessivament aviat a l'escola, cal certa maduresa per entendre el tema, però com que la política del cofoisme manava no hi va haver manera i es va tornar al de sempre, mal modernitzat i catalanitzat. No és fàcil amollar coneixements històrics una mica objectius, la veritat. Ni tan sols ho és a la universitat, m'he adonat amb els anys de què la gran majoria del professorat universitari interpretava els fets segons la seva pròpia ideologia i sentiments. Evidentment, estic totalment d'acord amb allò de Croce, de què la història sempre és història contemporània.
Ahir mateix Joan de Sagarra comentava a La Vanguardia la recent biografia del senyor Cendròs i n'evidenciava les inexactituds i fins i tot les falsedats, algunes de les quals relacionades amb Josep Maria de Sagarra, o sigui, que la font era fiable. I d'altres a l'entorn de l'estranya i malaurada visita de Carner, ja senil, a Catalunya, que es va iniciar amb bombo i plateret i va acabar com el rosari de l'aurora. Em temo que anem amb tantes presses que allò de l'assessor literari o el documentalista seriós ha passat a la història.
Fa uns dies algú se'm va estranyar de què tot allò de l'Enriqueta Martí fos fals quan en un itinerari li van explicar els crims sagnants de la dama amb pèls i senyals, davant de la casa on va viure la suposada vampira. Aquesta persona creia que els itineraris passaven algun filtre i no sé si va acceptar del tot la meva versió dels fets tot i que el vaig remetre a un parell de llibres que s'han publicat sobre l'afer. Avui no sé si res passa cap filtre, la veritat.
Conec gent que llegeix, sobretot, llibres escrits per mediàtics, Falcone, Amela, Nadal, Llach, Rahola. Ahir mateix un familiar m'assegurava que Sánchez Piñol es un especialista en el segle XVIII i Rahola una especialista en el segle XIX. Una altra persona se'm sorprenia fa uns dies de què fins ara no s'haguessin explicat coses de les guerres carlistes, com ha fet el senyor Amela. El garbuix que s'estableix entre la història seriosa i la narrativa amb més o menys grapa em resulta una mica preocupant, encara que els llibres convencionals d'història i els manuals també expliquin molts disbarats, de tant en tant.
Hi ha qui creu que hi ha uns fets històrics evidents, cosa que cada vegada em sembla més discutible quan t'adones del fet que des de temps ancestrals es falsificaven tota mena de documents. Fa un temps vaig llegir un llibret breu però molt sucós, La invención del pasado, l'autor arriba a una mena de conclusió òbvia, hi ha un munt de coses que no es poden saber ni les podrem saber mai.
Hi ha novel·les històriques millors i pitjors, com passa en qualsevol gènere. Però com que la novel·la històrica s'ha posat de moda altra vegada, darrerament, i com que sembla que resulta més còmode inventar sobre el passat que no pas sobre el present, s'ha arribat a acceptar com a veritable la versió novel·lística de tota mena d'esdeveniments. O la versió amollada en els centenars d'itineraris històrics, culturals i la resta que es fan i es desfan.
L'escriptor té tot el dret a inventar i recrear, el pitjor és que s'interpretin els fets i les circumstàncies a partir de les novel·les o de les pel·lícules. M'he adonat de què tenim tirada a voler explicacions clares i la història no ho és gens. En general es creu més a la persona que assegura una cosa amb convicció, encara que sigui una bola de gruix, que no pas a la que dubta i intenta comprendre des de la imprecisió i la contradicció. I al capdavall, és evident que fins i tot la història familiar se'ns pot explicar des de molts punts de vista, per exemple.
Han donat el premi Ramon Llull a la senyora Rahola, qui desperta passions de diferents signes, i he llegit coses molt estranyes, àdhuc injustes, sobre la premiada, una mediàtica més de la qual se sap que vendrà el llibre ja que és coneguda i té espais propis als mitjans. Res de nou, els Llull ja fa anys que fan això i sabem com va el tema dels premis, no tan sols dels que atorga Planeta, sinó de la majoria dels importants.
Les biografies dels escriptors catalans del segle passat ja mostren les picabaralles que hi havia amb tot això dels premis, i això que aleshores participaven mitja dotzena de persones en els concursos. Les editorials han de vendre, altrament no podrien sobreviure, i això hauria de fer que bandegéssim tant de romanticisme a l'entorn de la qualitat que sempre sura, la vocació de l'escriptor i la resta. El llibre és un producte cultural de consum més i potser ho ha estat sempre, què hi farem.
He llegit que el llibre premiat s'ambienta en la Setmana Tràgica, el 2009 vaig participar al barri en moltes iniciatives sobre el tema. El centenari es va aprofitar per treure novel·les ambientades en aquell moment, la majoria de les quals, d'encàrrec, banals i fluixetes. Però també vaig assistir a conferències suposadament serioses sobre els fets on vaig escoltar un munt d'inexactituds, impartides per historiadors i historiadores, la veritat. I és que quan entres una mica a fons en algun tema d'aquests t'acabes fent especialista de la teva malaltia, que diuen.
Una mirada als aparadors de les poques papereries i llibreries que venen llibres mostra el que té alguna sortida, les novel·les escrites per gent coneguda, que podem veure sovint a la televisió o que ha gaudit d'una promoció intensiva. De vegades hi ha algun cas estrany, un llibre que funciona no saps ben bé el perquè, fins i tot en el cas de que no sigui gran cosa sinó que el tema ha trobat el seu moment i ha fet gràcia. Quan un tema té èxit aviat surten més llibres sobre el mateix, com ha passat amb els Templers o amb els Brigadistes Internacionals. Fins i tot amb la vampira...
Una novel·la o una pel·lícula poden tergiversar la realitat a fons però això té poc a veure amb la qualitat literària o cinematogràfica. Una bona sèrie feta a partir d'un bon llibre va ser Jo, Claudi, l'autor era un erudit, a més a més, cosa que no sempre passa amb els autors de ficció, ni tan sols amb els autors de biografies. Però la imatge de l'emperador que es donava allà ha estat molt controvertida, de fet el llibre, com passava amb Becket, la pel·lícula, que tractava dels conflictes entre poders, defensa una mena de tesi, la de l'aneguet lleig que és el més llest de la colla.
Entenc que algú em faci propaganda d'una novel·la històrica pel fet que és distreta, que està ben escrita, coses així, però m'empipa que em vulguin descobrir la sopa d'all fent referència a uns fets que ja conec de fa temps però que el lector entusiasta creu que no se n'havia adonat ningú fins que no van escriure la novel·la. Però si m'empipo tinc dues feines i m'estimo més prendre'm aquestes coses amb una certa distància irònica, al capdavall si jo fos mediàtica i vengués molts llibres, o, al menys, uns quants llibres, segur que ho veuria d'una altra manera ben diferent, tots som humans i totes som humanes.
4 comentaris:
Aixó dels premis literaris és un captxenodeiu entre capelletes, recorsa que Porcel va guanyar un Planeta i non havia acabat d'escriure la novel·la. Per cert que el Planeta té dins el seu jurat un estrany, misteriós i pintoresc Poeta, un tal Gimferrer.
Dit això, potser s'hauria de llegir primer la novel·la premiada de la Rahola i després ballestrejar el que faci falta.
Francesc, per a mi són dues coses diferents, els premis són una estafa per als qui no tenen cap opció a guanyar-los, estan 'preparats' la majoria, ara bé, entre els que guanyen també hi pot haver llibres dolents, bons o mitjanets, no té a veure guanyar -o no- un premi amb la possible qualitat o no de les obres.
Dit això, no crec que llegeixi el llibre, les novel·les històriques no m'agraden, amb poques excepcions, n'he llegit poques que m'hagin fet el pes i a més a més no em podria desempallegar encara que volgués de la personalitat de l'escriptora, necessito més distància temporal.
Jo sóc menys radical i penso que, amb trampes i sense, hi ha més d'un premi ben donat.
Per descomptat que els que dóna el Grup Planeta mereixen poc respecte. Ells mateixos s'han treballat a pols la mala anomenada però, està clar que els diners, solen fer il·lusió i dic "solen" perquè en sé més d'una i més d'una que ha rebutjat el cobejat Planeta amb el seu xec tan substanciós.
Jo tampoc llegeixo novel·la història -un diàfan oxímoron-. Vaig gaudir de "Memorias de Adriana" en l'excel·lent traducció de Julio Cortázar . També "La fiesta del chivo" de Vargas Llosa que em va sonar veritat o a aproximació a la veritat.
Júlia, una no ca amb un cartell enumerant els seus coneixements i l'amor que els hi té i com els vol augmentar si pot. És per això que hem d'escoltar més d'un error i moltes obvietats. Només se'ns informa del nivell que abunda. I jo no en tinc gaire però, al menys, ser ser prudent i escolto dels que semblen saber.
Glòria, els Planeta els considero un espectacle, com ho són tots els guardons amb festa grossa inclosa. HI ha molts premis menys parafernàlics que es donen de forma més o menys justa, en tot cas depèn del gust de les persones del jurat, la tasca no és senzilla, cada dia es presenta més gent a tot tipus de premis i això penso que deu fer impossible la tria acurada.
Els diners són importants, fins i tot quan són poquets, com també és important poder publicar a través d'un premi, en l'actualitat tot s'ha posat molt difícil.
Com que Planeta s'ha empassat un munt d'editorials ara molts premis grossos i mitjans giren en la seva òrbita, ens agradi o no. El que em resulta inquietant és que un premi com el Sant Jordi, que pretenia ser una mena de Planeta català, ja no generi cap tipus de polèmica ni de debat com quan jo era jove.
Sobre la novel·la, històrica, romàntica o del que sigui, per mi el principal és que sigui una bona novel·la, encara que expliqui coses que no son veritat, que hi hagi alguna mena d'objectiu concret i uns personatges creïbles, però això és subjectiu i difícil de valorar ja que tots estem lligats a les nostres experiències lectores i la nostra formació o creences.
Publica un comentari a l'entrada