PERDONEU ALTRA VEGADA AQUEST POBLE PECADOR...

Quan jo era petita recordo que els gran d'aleshores, pares, avis, oncles i veïns de l'escala, debatien sovint, aquests dies, sobre la poca volada de les processons barcelonines. Aleshores, a la ciutat, en feien una que es deia de la buena muerte, no sé si encara en diuen així. Una tieta de la meva mare, cosina del meu avi, vivia a prop de la Rambla i en alguna ocasió ens havíem trobat amb ella en un vell cafè que hi havia al Liceu, des d'on es podia contemplar el pas de l'event. A mi més aviat em feia por, aquell ambient tan tètric. En aquell cafè hi havia un músic molt gran que tocava el violí, no pas pel Divendres Sant, només faltaria, sinó en d'altres ocasions. A mi allò de tocar el violí em semblava màgic però els grans comentaven que el músic era força maldestre i desafinava.

Tot i que a la processó barcelonina hi havia una mica de tot, penitents, senyores descalces i encaputxats inquietants, cosa que a mi em feia angúnia i encara me'n fa, la desfilada es considerava pobra i decadent, considerant el fet de què Barcelona era una ciutat de categoria. Aleshores el tema de les processons semblava tenir un cert interès, la gent que viatjava, a tot estirar per les espanyes, assegurava que les processons mes emotives i serioses eren les de llocs com Valladolid i que, per exemple, el tema andalús era tota una altra cosa, una mena de gresca exagerada lligada al caràcter local i regional.  Els entesos en viatges peninsulars mostraven fins i tot a l'entorn de les processons del sud tendències diverses, que si la de Sevilla, que si la de Málaga...

Més endavant, quan ja treballava en un despatx i era una adolescent ignorant i somiatruites, vaig tenir una companya que era murciana i explicava com eren les de per allà, on sembla que és costum que hi hagi dos bàndols que rivalitzen a l'hora de processionar. Ens fotíem d'ella i s'enfadava molt, amb raó. Un altre company,  un xicot més gran que jo, em va explicar com era la del seu barri, la Torrassa, on ell participava vestit de romà. També havia d'entomar molts penjaments i brometes, a causa d'allò de la processó i de la seva bèl·lica disfressa colonialista.

Van venir aires de modernitat i rebuig a l'ostentació. Com a resultat la gent progre va començar a celebrar casaments en texans i pa amb tomàquet, primeres comunions discretes, amb les criatures, a tot estirar, abillades amb uns hàbits austers i moltes processons van fer moixoni, semblaven coses d'uns altres temps. Entre tot allò que es va perdre es va perdre la processó de la Torrassa. Es volia ser coherent i conseqüent, cosa que en el món que vivim és impossible, encara que te n'adonis tard i malament. Jo crec que molta renovació va venir per part de capellans joves els quals, al menys en part, més endavant van penjar les sotanes i van trobar xicota.

En aquests darrers anys tot ha revifat, de forma impensable, casaments, comunions, processons. Algunes processons es van recuperar i fins i tot en van sorgir de noves. Aquell refrany que diu que esperis a la porta de casa per veure passar l'enterrament del teu enemic jo, que no crec tenir enemics, de moment, el limitaria a esperar per veure passar altra vegada la processó. També s'han mantingut les Passions i els Pastorets, uns altres events que semblaven en decadència, en aquells llunyans seixanta i setanta. 

De Passions se'n fan de noves a llocs que no en tenien una gran tradició, a un poble proper al que estic ara sembla que fins i tot han feminitzat la meitat dels apòstols, la innovació al poder. És clar que avui tot és menys seriós i silenciós, aquestes coses ha esdevingut una gresca més i tot i que quedin devots convençuts, són minoria. Fins i tot molts encaputxats, encara que no els veiem el rostre, semblen anar una mica a passar l'estona, sobretot els més joves.

Les tradicions que has viscut des de petit semblen sempre més autèntiques que les noves i les dels forasters, per raretes que puguin resultar contemplades des de l'exterior. Quan parlem de coses de tota la vida ens limitem a la nostra, de vida, no pot ser de cap altra manera. Per altra banda, cal comptar amb l'afició humana a fer desfilades amb disfresses i aconseguir que una part de la gent que no participa en la cosa et contempli. 

Fa anys vaig llegir un article molt interessant sobre això de les processons, desfilades, cavalcades i la resta. Avui es fan grans casaments però hi ha molta gent que no es casa i la llibertat és un component admirable en els nostres temps. Abans tothom havia de fer el mateix si volia viure tranquil. Un altre tema són les criatures, les quals disfressem, porten de manifestació, a la cavalcada, al correfoc o a la processó i les quals depenen en tot dels adults. Les adoctrinem sense manies, sovint de bona fe i sense ser-ne conscients, la neutralitat de l'educació, familiar o escolar, és un miratge. Sobre allò que et fan fer de petit, pot ser que resti en el teu cor com un record entranyable o que et provoqui un rebuig extrem, tot i que fins i tot aquest rebuig, amb el pas dels anys, s'amara d'una certa tendresa comprensiva.

En el temps de la decadència de les Passions convencionals es van posar de moda les Passions trencadores, com la que feien a Horta. A la meva parròquia, un any, en van fer una mala còpia, però no estava malament. Jo tenia unes amigues d'Horta, algunes d'elles sortien en aquells muntatges teatrals, cosa que em feia molta enveja. Després de la Passió van fer coses molt interessants, aquella gent, com ara allò de l'Oratori per un home sobre la terra. Crec recordar que el Crist de la primera Passió d'Horta que vaig veure era el malaguanyat Joan Miralles. Anar des del Poble-sec a Horta ja era tota una excursió, en aquells anys. Una Núria Feliu molt jove sortia en algun d'aquells muntatges cantant coses molt maques, com allò de seràs home sobre home perquè en tens la voluntat. Cito de memòria i pot ser que m'equivoqui en alguna cosa.

Les Passions modernes no van acabar de reeixir, en algun altre lloc s'han intentat però, que jo sàpiga, no han creat una tradició massa dilatada. L'autor de l'Oratori va ser Vidal Alcover, un senyor controvertit i una mica turmentat. La gent que jo coneixia i que participava en aquells espectacles m'explicaven que ell i la Maria Aurèlia Capmany no feien gran cosa, més enllà de passar l'estona, i cobraven excessivament per la seva assessoria. En aquells anys eren una parella que volia emular Sartre i la Beauvoir, cosa que no els feia cap falta, ja eren prou interessants per ells mateixos i crec que, més enllà de consideracions personals, de simpatia, empatia i econòmiques, van ser dos intel·lectuals de molta categoria als quals no se'ls recorda tant com caldria. Més endavant es va fer un altre espectacle d'aquell estil, La fira de la mort.

A mi em va saber greu que es bandegés la Passió moderna però entenc que el món canvia i en aquells anys canviava molt de pressa. Nosaltres també vam canviar i les processons, amb alts i baixos, es mantenen i conserven, com les Passions amb el seu rerefons canònic de sang i fetge tot i que, afortunadament, amb resurrecció final. Quan jo era joveneta i vaig començar a sortir a passeig amb amigues i amics, a l'ombra de la parròquia propera, participava en tot el que es feia, Ofici del Dijous, Via Crucis del divendres, Missa Pasqual del dissabte... Després anàvem a donar tombs per la ciutat, per Montjuïc, i, mes endavant, a veure espectacles de prestigi, com aquell d'Horta. Als cinemes encara feien, aleshores, programacions religioses i, per la ràdio, emetien música clàssica i sermons. Els amants de la música clàssica es queixaven del fet que se la identifiqués amb el tema religiós més ranci, però resultava inevitable.

Ahir vaig veure per la tele un fragment de les actuals processons de Barcelona,  els ramats de turistes de diferents procedències feien fotografies compulsives i els preguntaven opinions i per les preguntes que es feien i les respostes que donaven es podia dir que ningú no en sabia de la missa la meitat ni els entrevistadors ni els entrevistats. Alguns turistes es volien fer els entesos i comentaven que les d'Andalusia eren diferents, que a França no fan aquestes coses, que era un aspecte fosc i tètric de la religió, això de la Setmana Santa, i fins i tot divagaven sobre temes estètics relacionats amb hàbits i cucurutxos. 

Quan jo era petita el diumenge i dilluns de Pasqua es feien grans estrenes, en el cinema i en el teatre. Jo encara vaig viure aquells Dissabtes de Glòria matant jueus al balcó a còpia de fer soroll amb carraques i cassoles. Què Déu i el seu poble ens perdonin la ignorància assassina, ja que no sabíem el què fèiem ni el que dèiem. De fet, en això de la religió catòlica sempre estàs demanant perdó, les cançons processionals tradicionals insisteixen molt en el tema, el poble pecador i ingrat i la resta. 

Una vegada fins i tot el meu pare, que havia viscut una educació rural religiosa al cent per cent, de més gran reflexionava sobre això del perdó i la penitència i es preguntava de què caram s'havia de demanar tant de perdó, considerant els pocs pecats a  l'abast de la gent modesta. En el seu temps els pecats més condemnables eren els del sexe, és clar. Allò del no mataràs, tan antic i contundent, sempre s'ho han passat pel folre, els manaies de totes les tendències.

Passada la silenciosa i trista Setmana Santa començava el bon temps de forma seriosa, amb l'arribada dels falciots, les cireres madures, les primeres anades a la platja a fer bronze i fins que el temps no s'estabilitzava una mica tothom es queixava dels trasbalsos primaverals i comentava que la meteorologia estava ben guillada i que res no era com havia estat quan tot era com havia de ser. Més o menys com ara, vaja.