Una de les pel·lícules espanyoles interessants que han passat aquests darrers dies per la segona cadena ha estat El buen amor, la primera que va realitzar Regueiro. La història és senzilla i a la gent jove d'avui li pot semblar estranyament carrinclona. Una parella de nòvios, estudiants universitaris, fan una escapadeta des de Madrid a Toledo, per poder estar junts i sols durant tot un dia sencer.
La pel·lícula té avui un gran valor documental, el llarg viatge en tren reflecteix de forma extraordinària l'època i els seus personatges, capellans amb sotana, guàrdia civils, famílies humils i paisatges perduts. I també el Toledo de l'època, gairebé sense turistes, com si el temps s'hagués deturat pels seus carrers i amb el Comte d'Orgaz visible i auster, sense la parafernàlia actual.
Sobta que la parelleta no es faci, gairebé, ni petons. O que ella s'enfadi tant perquè el xicot li pica el pompis, en broma. La noia no vol que el nòvio la besi als llavis, per si un cas les coses van a més, com en el cas, explicat de passada, d'una amiga que va acabar en un convent a causa d'haver cedit a les lascives pretensions del promès. Pot semblar estrany però moltes parelles de l'època eren així, els nois mirant d'intimar una mica més i fer allò que de forma grollera es deia meter mano i les noies aturant les escomeses com es podia.
Recordo haver escoltat consells de gent suposadament seriosa sobre el fet de què els petons s'havien de desar a la guardiola, per a quan una es casés, coses així. Es pot fer molta broma sobre el tema però les conseqüències podien ser molt lamentables per a les noietes, no ho oblidem.
Tot i que en el cinema s'experimentava una tímida obertura, la censura funcionava de forma sòlida, contundent i, sovint, arbitrària i erràtica. Dos anys després es va fer una altra pel·lícula que també han passat a la 2, El juego de la oca, que va ser un bolet a causa del pas pel ministeri d'un senyor més obert, explica una relació adúltera consentida per una noia d'allò més moderna i fins i tot hi surten escenes de llit, tot i que no siguin explícites.
Malgrat la senzillesa de la història i la nostra mirada, des d'un present molt diferent d'aquell passat, la pel·lícula resulta entendridora i en això hi tenen un gran pes els protagonistes. Marta del Val era, en realitat, una noia francesa, sembla que les exigències del sindicat d'aleshores van fer que se li posés un nom més hispànic. Li va posar Marta del Val però es deia Monique de Longeville, no he trobat cap referència sobre ella més enllà d'aquesta pel·lícula.
El noi era Simon Andreu, un dels meus ídols de sempre, joveníssim i guapíssim. Encara avui és un senyor molt ben plantat. Andreu, autodidacta i mallorquí, ha fet una llarga carrera i ha aprofitat totes les ocasions que se li presentaven, ha interpretat papers de tota mena sense manies, molts secundaris de lluïment i no tants protagonistes, llàstima. Ha fet cinema de tota mena, unes quantes històries de por, per cert. Hauria estat un bon James Bond en la seva primera maduresa, però es va haver de conformar amb fer un paperet en una pel·lícula de la sèrie, Halle Berry se'l carregava sense manies.
En les entrevistes que li han fet sovint l'actor ha mostrat sempre una ironia intel·ligent i divertida. Ha participat en un munt de produccions internacionals, de cinema i de televisió, espero que algun dia escrigui o dicti les seves memòries que deuen ser sucoses, sobretot a causa de la molta gent que deu haver conegut. Personalment ha estat una persona discreta i simpàtica, casat de fa anys amb la mateixa senyora i que tot i viure a Madrid (també havia viscut a París) torna sovint a Mallorca on és estimadíssim.
Un dels papers protagonistes pel qual se'l recorda més és el de l'homosexual de Los placeres ocultos. Va ser un paper valent i agosarat. Eloy de la Iglesia és encara poc conegut en profunditat, va ser un home turmentat i amb moltes ombres i, de fet, el personatge d'Andreu és una mica un alter ego del director, de més bon veure que l'original, això sí.
Simon Andreu ha interpretat personatges ben allunyats del seu tarannà, sempre amb una gran professionalitat, ha fet sovint de dolent inquietant i ambigu. Però també ha fet de bo, és clar. De bo de bon veure, vaja. A mi un dels papers protagonistes on em va agradar més va ser a Terranova, una sèrie de televisió basada en un llibre de Guerra Garrido, que va passar una mica de puntetes però que estava molt i molt bé.
El currículum d'Andreu és impressionant i continua en actiu. El seu bon coneixement dels idiomes anglès i francès, en una època en la qual pocs actors hispànics dominaven aquests coneixements lingüístics, va afavorir la seva carrera internacional. Ha estat de nou un senyor dolent a Las chicas del cable. No sé si hi ha cap sèrie de televisió de pes, catalana o castellana, en la qual Andreu no hi surti en algun moment, en papers de durada diversa i de més o menys protagonisme.
Fa uns dies escoltava en un programa de ràdio comentar una biografia recent de José Bódalo i la seva filla explicava que li encantava treballar i que feia tot el que li sortia al pas, crec que Andreu és un professional tot terreny d'aquesta mena.
Fa uns dies escoltava en un programa de ràdio comentar una biografia recent de José Bódalo i la seva filla explicava que li encantava treballar i que feia tot el que li sortia al pas, crec que Andreu és un professional tot terreny d'aquesta mena.
En una entrevista van preguntar a Simón Andreu quin actor mallorquí havia estat més internacional, si Fortunio Bonanova o ell, crec que va respondre que potser Bonanova, tot i que aquest també havia deixat, pràcticament, de ser mallorquí, no com ell, que torna tot sovint a casa.
8 comentaris:
ERA MOLT GUAPO,I AN SEMBLAVA UN XIC INQUIETAN. ARA SAPS A QUI EN RECORDA? A ALFONSO GUERRA.
Oliva, és que ha fet alguns papers una mica o molt inquietants. Potser hi té una retirada però ja li agradaria, a aquest que menciones...
Jo també el trobava "apuesto" i mai m'ha recordat aquell gall esprimatxat del PSOE.
Sempre he pensat que havia tingut poc èxit pel que les seves condiciones actorals i físiques es mereixien. Recordo molm molt vagament "Un balcón en el infuerno", l'affiche on treballava amb Michelle Morgan, quasi res. Jo no tenia encara l'edat de veure una història com la que es devia explicar en aquella pel·lícula. Sí que tinc bon record de la que tu esmentes "Los placeres ocultos" que era un guió valent i morbós. El director de la Iglesia era molt interessant perquè abordava temes tabú i a mi, molt innocenta, m'ajudava a obrir els ulls.
Respecto, només faltaria, que tanquis el tema "Patria" però jo no m'he pogut estar de deixar-t'hi un altra comentari.
Glòria, ha estat un actor que ha treballat força a nivell internacional, tot i que ha fet protagonistes ha hagut d'anar entomant amb el que li oferien i ha tingut èxit però crec que no pas tot el que hauria merescut, efectivament.
De la Iglesia es va reivindicant, és encara un personatge molt incòmode, ell i molta gent que l'envoltava i fins i tot és incòmoda aquella època, ara ha de sortir un llibre sobre el director i Manzano, el xicot de El Graduado, que va morir molt jove, com tants altres, a causa de la droga. Molts aspectes de tot plegat, com ara la circulació de droga adulterada o les penes de presó injustes que van patir alguns d'aquells joves i que van empitjorar-ne la situació encara estan per esbrinar, no sé si mai s'esbrinaran. Sembla que quan es vol investigar es topa amb dificultats, en aquest sentit hi ha certs paral·lelismes amb el cas de Passolini.
Un balcón en el infierno es una peli una mica oblidada, llàstima, com també està una mica oblidada avui la gran Michèle Morgan, que va morir molt gran, el 2016, sense que se'n parlés gaire. De fet Andreu va residir durant un temps a París i va treballar força en el cine francès, jo crec que el fet de ser una persona molt discreta pel que fa al 'mundillo' també ha contribuït a què es pensi que ha fet menys del que ha arribat a fer. Jo encara el trobo prou 'apuesto' hores d'ara.
Sí però com tants bons actors Morgan té el seu lloc a l'àlbum dels grans. Em pregunto si molt joven d,ara sap qui és Clark Gable, Gary Cooper, John Garfield o Virginia Mayo... Només els cinèfils que han conrreat el tema saben de què parlo perquè, en el món de la premsa i la ràdio, per exemple, els joves acusen falta d'informació i rigor quan no respecte.
Jo vaig aprendre molt amb Picas, Guarner, Porter moix i amb els meus pares que sense formació prèvia oferien una visió interessantíssima del cinema que havia nascut amb la seva joventut.
No estic al corrent de com s'ho munta el jovent d'avui i si burxa en l'Història com feia jo que volia saber sempre més sobre el cine i no em perdia cap informació que em semblés fefaent ni deixava de llegir cap biografia. Temps era temps.
Glòria, aquests coneixements i desconeixements són inevitables, jo tampoc conec gent d'ara ni coneixia grans noms del cinema mut, després tot queda per als aficionats a un tema determinat, molta informació que tenen els joves jo la ignoro força. La meva mare també tenia molta afició al cinema i, per exemple, a ella li vagi sentir nomenar Fortunio Bonanova però la gent del meu temps ja gairebé no sabia qui era. En una ocasió en un programa de la tele antic un senyor va esmentar Mirna Loy i Puyal, que era el presentador, va fer cara de no tenir-ne ni idea. Això encara és més evident amb actors i actrius europeus, em temo, àdhuc espanyols. Però, mira, aquesta biogafia de Bódalo l'ha escrit una persona relativament jove. Fa uns dies una molt bona professora de pintura que tinc i que deu anar pels cinquanta em va dir que no sabia que era allò de 'anar a seguir monuments', de vegades tenim la sensació de que la gent no sap pel fet que no sap el que nosaltres sabem i creiem que s'hauria de saber però en moltes coses em considero ignorant, avui escriure sobre una peli que tracta de la vida d'una pintora expressionista i fa poc temps que vaig saber de la seva existència.
Estem força lligat al nostre temps i a la nostra generació i context.
Un aktre tema és com es formen a les universitats les noves generacions, no és culpa seva, sinó de la formació que reben, tot i que després s'espavilen, tenen recursos, això va també pels mestres i per moltes professions, l'excessiva especialització ha fet perdre la visió general i hi ha moltes llacunes.
Publica un comentari a l'entrada