En l'entrada anterior comentava, una mica de passada, En Baldiri de la Costa. Un paper tant o més pintoresc que el del protagonista és el de la seva germana, una catalana casada amb un andalús integrat, d'aquells que com feia la cançó de La Trinca prehistòrica, ja li diu xarnego en els que han vingut després. Avui molts comentaris i situacions d'aquella història delirant, procedent d'una obra de teatre escrita pel gran Muntañola, serien políticament incorrectes ja que filem molt prim. Però, vaja, no entraré en detalls.
De qui volia parlar era de l'actriu que interpretava la germana, era la gran Maria Matilde Almendros. Algunes persones, avui, la relacionen amb un d'aquests jardinets interiors recuperats, de l'Eixample Barceloní, als quals, en un intent ben intencionat de reivindicació feminista se'ls ha anat batejant amb noms de dames il·lustres de la nostra història. Maria Matilde Almendros forma part del meu imaginari sentimental visual i auditiu, va morir, de forma una mica prematura i dolorosa, amb poc més de setanta anys, encara podia haver fet moltes coses, tot i que en va fer un munt.
Almendros va viure moltes vides professionals. Va començar a treballar molt jove, al teatre i a la ràdio. Era molt maca i elegant, se l'havia arribar a titllar de Grace Kelly catalana, va fer obretes d'entreteniment però també grans clàssics, com un inoblidable Mar i Cel amb Mario Cabré, un altre gran polifacètic de l'època. També van fer junts Terra Baixa, el Tenorio...
La ràdio, aleshores, era el mitjà estrella, al costat del cinema de barri i un dels programes emblemàtics del cap de setmana, compartit per tota la família, va ser Fantasia, amb Federico Gallo, Jorge Arandes i l'Almendros presentant aquell magazine entretingut i emblemàtic.
L'actriu i locutora es va casar molt jove i, de moment, com solia passar, es va retirar. Però no va tenir fills i potser per això o també per això va retornar als mitjans on va continuar fent moltes coses, a més a més de doblatge, ja que tenia una dicció magnífica, tant en català com en castellà.
Una altra de les èpoques més conegudes d'Almendros va ser la d'aquell programa entendridor, dirigit als espanyols que treballaven a l'estranger, De España para los españoles. El programa, en mans d'una altra mena de presentadora, podia haver derivat vers els sentimentalisme més ranci però no va ser res d'això. La gent demanava música, escrivia cartes, en aquella època Maria Matilde Almendros va ser molt apreciada a tot l'estat espanyol, el programa va tenir una gran audiència, també a Catalunya.
El Niño de Baena, a causa d'aquell programa, li va dedicar un tema entendridor, Locutora. Jo, aleshores, era joveneta i criticona i el trobava ranci, i és que la ignorància dels pocs anys és molt agosarada. Al despatx on aleshores treballava sovint fèiem broma dels temes musicals que la gent demanava, molta cobla flamenca i pasdoble, però també coses gallegues, sardanes, cançons mallorquines... Mig estat espanyol estava per aquests móns de Déu guanyant-se les garrofes com podia.
Una de les darreres tandes de popularitat li va donar la participació a les sèries del Doctor Caparrós, al costat, també, de Joan Capri, actor amb el qual, per cert, no era fàcil treballar. La sèrie era amable, divertida, d'humor blanc, que diuen. Agradava a tothom, a la gent gran, molt més. Per ella van desfilar tot un munt d'actors i actrius de totes les edats. Recordo la gran Glòria Roig fent de marquesa o una cosa així, feia riure molt.
L'actriu va participar en la posada en marxa de Ràdio 4, va ser una de les pioneres en la recuperació del català a la ràdio i els escenaris, en moments complexos. Va rebre molts premis al llarg del temps, potser la varietat de registres va fer que no arribés a ser la gran actriu de teatre que podia haver estat, que ja va ser, de fet. En això també hi juga la sort, l'atzar. De vegades, tot i que les veus s'esborren de la memòria si no les pots recuperar, encara em ve al cap la seva, tenia un vessant de comedianta molt remarcable.
La darrera vegada que la vaig veure va ser pel carrer, feia molt de goig tot i que ja era una mica grandeta, i sortia de la seu de la ràdio, al començament del Passeig de Gràcia. Després vaig saber que havia mort i em va saber greu. Era l'any 1995 i tot tornava a canviar molt de pressa, com sol passar quan envelleixes. Les Olimpíades van marcar un abans i un després del país en molts aspectes, uns quants de bons i uns altres de qüestionables.
TV3 no la va saber aprofitar, per motius diversos en els quals algun dia potser s'hi entrarà a fons alguns personatges interessants van quedar al marge de l'operació televisiva nostrada i d'emissores com Catalunyà Ràdio. Joan Pera feia broma sovint amb allò de què l'havien cridat per la inauguració i ja no el van cridar mai més. Amb pocs mitjans, però, i amb temporades crítiques i alts i baixos, Ràdio 4 ha continuat en actiu i per a mi sempre serà la primera en català.
Maria Matilde Almendros, la seva vida i la seva activitat professional, són un reflex de la complexitat cultural catalana, que sovint es vol encotillar amb consignes unidireccionals molt restrictives.
21 comentaris:
Otro gran profesional de la radio de aquel tiempo (RAJ1 R Barcelona), fue Armando Matias Guiu, que aparte de ser ninotaire de la Bruguera, era guionista radiofónico.
Es otro gran olvidado.
Nadie, que yo sepa, saca a relucir sus guiones sobre una serie llamada TAMBOR, que se daba al mediodía, en la radio, después del Ángelus, y que era un jardín en donde los protagonistas eran los insectos.
Un abrazo
Miquel, és que estos personajes son de otro tiempo y no se los suele incluir en 'la gran cultura', sin embargo de Matías Guiu he escrito en más de una ocasión, hizo un montón de cosas, ya de mayor incluso publicó alguna novela en catalán, una de ellas en la editorial Meteora. Escribió también mucho teatro, sorprende lo que llegaba a trabajar aquella gente, la verdad. Los guiones del Doctor Caparrós eran de otro emblemático, Ministral Masià.
Al principi d'endegar aquest blog, però quan el tenia a blocat, vaig escriure sobre Matias Guiu amb motiu de la seva mort:
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2007/10/tercer-aniversari.html
http://www.editorialmeteora.com/libro/carrer-mogut-25/6
No es pot recordar tothom, n'hi ha tants i tantes!!! Però al menys, de tant en tant, la nostra nostàlgia retrospectiva els dedicarà quatre ratlles.
Per cert, Glòria Roig feia, a Tambor, de la ranita simpática i algun altre personatge...
Miquel, la gent de la nostra generació recorda molt Tambor i també uns altres contes que donaven a radio España, Cascabel, Tambor era d'animals i Cascabel, més aviat de persones, crec que el guionista també era Matias Guiu.
Conservo un gran record de la Maria Matilde Almendros. Era bona en tot el que feia. A la Ràdio en el programa que tu també assenyales de Fantasia amb el Jorge Arandes i el Federico Gallo hi havia un espai poètic on la meva mare (Enriqueta Carrillo) hi participava assíduament. Això em va permetre anar a veure el programa en directe i conèixer-la. Jo era molt jovenet. Estem parlant potser de finals dels anys cinquanta. El programa es feia amb públic i des de un petit auditori muntat a la terrassa de Can Jorba del Portal de l'Àngel. Per a mi tot un conjunt de records emocionants.
Y el policía ciempies ¡¡¡¡ que siempre ponía multas en el jardín.
MULTA GORDA ¡¡¡ MULTA GORDA ¡¡¡ ostres que bó ¡¡¡
Un beso
salut
Ramon, a aquella antiga terrassa s'havien fet coses molt maques!!!
El ciempiés curioso, Miquel, anava dient 'qué interesante, qué interesante'... La ranita simpática, el grillo violin, el que dices creo que era Cucarachín Multa Gorda.
Tinc molt present a María Matilde Almendros per la seva sensibilitat i classe personals. La veig, sobretot, una gran actriu i és cert que era bonica a l'estil Kelly. La meva mare i jo no ens perdíem mai Fantasía i ens agradava ella, l'Arandes i Federico Gallo, també l'Angelats fent el Pitoniso Pito. Maruja Fernández no ens agradava. La Almendros, sovint, recitava. Li recordo el "Vivo sin vivir en mí" y m'emociono sense llàgrimes.
De "Tambor", jo era molt petita, en recordo la bruixa Calixta "que se pasa de lista". També escoltava "Banderín" el dissabte cap al tard, crec que era la Radio Nacional i solia ser un conte de ben bé mitja hora. Després el varen canviar per "Tintin i Milou" i jo, que no coneixia el pes d'aquests personatges, vaig canviar d'emissora.
I tanta altra gent que recordo de la ràdio. És cert el què dius de Radio 4, la primera en català. Varen estar apunt de tancar-la amb la democràcia però Arandes, no catalanista, home del règim franquista però molt intel·ligent, va pressionar perquè seguís viva. Avui dia, el poc que he escoltat, em desagrada, les matinals del cap de setmana amb la Sílvia Tarragona se'm fan molt carregoses.
Però el primer programa en català serà sempre "RadioScope" on Salvador escamilla se la jugava dia sí i l'altra també i on la Canço va trobar un espai públic en el qual projectar-se. La meva primera "Cançó de matinada", brutal, la vaig escoltar en aquest programa de la S.E.R..
Sóc dels oients de Ràdio 4 (la ràdio que us parla en català) que va gaudir de la veu i la companyia de Maria Matilde Almendros (amb Enric Frigola)
Recordo una vegada que va recitar el "Pi de Formentor" molt abans de que el musiqués i interpretés la Maria del Mar Bonet.
Llàstima que el govern de Madrid va malmetre Ràdio 4 després del cop d'estat del 23 F del 1981.
Ui, Glòria, quants records i quina memoria!!! La veritat és que tinc debilitat per Ràdio 4, la Tarragona em cau bé i tot, al menys més que algunes patums de les ràdios veïnes, la veritat, però, ja dic, és una cosa de devoció personal irreversible.
Cert, Xavier, i també ha estat una ràdio incòmoda als de la 'Corporació'... L'Enric Frigola també m'agradava força, recordo un concurs en el qual havies de cercar coses a la GEC, vaig guanyar uns llibres i tot. S'ha menystingut força el que s'havia fet en aquesta emissora, així com el que va fer el canal català de tele, amb ben pocs mitjans.
El Govern de Madrid va fer el que fa sempre però els d'aquí també van sucar-hi pa, pocs professionals d'allà es van aprofitar a TV3 o a Catalunya Ràdio, aquesta és una història que algú hauria d'escriure, també...
De Maria Matilde Almendros, a la ràdio recordo també que durant uns anys va ser la veu femenina del matí de Ràdio 4, on feia un programa amb Enric Frigola, "Temps obert". M'agradava per la varietat de temes que hi tractaven i els col·laboradors amb què comptaven. Hi recordo M. Aurèlia Campmany, i Xavier Bru de Sala amb el seu espai de llengua. Em sembla recordar que també hi participava Néstor Luján, però no hi posaria la mà al foc.
Recordo aquest programa, Lectora, tenia molta categoria. Bru de Sala també col·laborava en un que es deia Jovenívol. Pot ser que Luján hi participés de tant en tant. La Capmany tenia fusta d'actriu i locutora, també, recordo un programa molt interessant sobre Història de Catalunya, no sé si a dins de Temps Obert o apart, Temps Passat, Notícia d'Avui, es van editar uns llibres sobre el contingut que tinc a casa, per cert. Alguns d'aquells programes es poden recuperar a l'arxiu online de la ràdio.
Recordo haver estat una fanàtica de la radio a "l'època daurada" i m'ha fet molta il·lusió que hagis fet aquest post. A mi m'agradava escoltar de "España para los españoles", més que res per com portava el programa la M. Matilde.
Després vaig treballar uns anys a la radio del poble i vaig tenir la gran satisfacció que ella vingués a l'emissora i durant una hora vam parlar de la seva millor època a la radio, Era una persona encantadora i a més ella sempre presumia de ser del Bages, el cor de Catalunya, recalcava i és que jo també sóc d'aquesta comarca.
Gràcies per aquests records.
Bon vespre.
Tens raó, M. Roser, era una gran manresana. M'alegro que t'hagin agradat aquestes evocacions, sempre m'hauria agradat treballar en alguna ràdio, en ocasions he fet alguna col·laboració literària però res més.
A mi també m'hauria agradat fer ràdio. Un programa setmanal on posar bona música i parlar de llibres. Crec que a Badalona no hauria estat molt difícil d'aconseguir però eren temps en els quals la feina i la vida tenien molt de pes per mi.
A mi també m'ha agradat molt aquest post. Gràcies!
Glòria, tot no es pot fer, vet-ho aquí, una cosa així em va passar també amb el teatre.
Rectifico la meva suposició, els contes de Cascabel eren de Emilio Costa Ugeda, un altre guionista. Una neboda de Matias Guiu m'ha aclarit el tema, però dedicaré un nou post a aquells guionistes.
Publica un comentari a l'entrada