ADÉU A MATILDE VILARIÑO I EVOCACIO DE LA RÀDIO MÍTICA

 

Gràcies a alguns resistents blogs amics m'assabento avui de la mort, als cent anys, de Matilde Vilariño, inoblidable locutora, actriu de doblatge, que va ser molt activa a l'hora de reclamar els drets de la professió. Tenia cent anys. Pertany a una època en la qual la ràdio ens agermanava hispànicament parlant a l'hora de comentar coses de la vida quotidiana. Malauradament els canvis diversos a la ràdio van fer desaparèixer els espais dramàtics de tot tipus, cosa que en d'altres països civilitzats no ha estat així. Gràcies a la seva veu Vilariño va doblar sovint personatges infantils. En la memòria de la meva generació, entre d'altres, sempre quedarà el record d'aquell entremaliat Periquín de la meva infantesa.

Vilariño era avui encara molt apreciada per la professió i per la gent que la coneixia. Aquí se l'ha recordat molt menys del que mereixia. Havia fet una mica de teatre, de cinema però, sobretot, va ser la veu de molts personatges infantils, des de Marcelino Pan y vino a l'Abeja Maya i avui he sabut que de criatura va sortir fins i tot en una obra de teatre amb la Xirgu, cosa que ella sempre havia recordat. Les fotografies de jove ens la mostren molt bonica, de vegades la ràdio produïa alguna decepció quan coneixies les seves estrelles en persona però no va ser el cas. En algunes fotografies retira una mica a un dels meus mites personals, la Maria Matilde Almendros. Tenien, si fa no fa, la mateixa edat però, per desgràcia, el destí es va endur Almendros amb poc més de setanta anys. El nom de Matilde era molt popular fa anys, una altra gran dama de les ones radiofòniques va ser Matilde Conesa, que va morir l'any 2015.

Precisament ahir al vespre vaig poder escoltar Almendros en un dramàtic recuperat, Ràdio 4 recupera de tant en tant obres dramàtiques emeses fa anys, en aquest cas era una versió de Solitud i ella era la Mila, l'acompanyaven molts bons actors i locutors de l'època. Fa alguns dies vaig poder escoltar, a la mateixa emissora i amb ella com a protagonista, una versió una mica comprimida, això sí, com en el cas de Solitud, de L'Hostal de la Glòria. Gràcies a la ràdio i a la primera televisió vam poder educar-nos teatralment i literària, en català i castellà, sobta comprovar les coses que es feien, també en el camp de l'entreteniment, com en el cas del Periquín aquell, potser avui políticament tan incorrecte o gairebé com Zipi i Zape. 

Almendros era molt bonica de jove i de gran, li havien dit la Grace Kelly catalana, podia fer i havia fet molt bon teatre en català i castellà, amb el Mario Cabré van conformar una parella d'una bellesa extraordinària a Mar i i Cel o Terra Baixa. Un dels seus programes d'entreteniment més conegut va ser aquella Fantasia dels dissabtes i, anys després, abans d'esdevenir la soferta esposa del Doctor Caparrós, va ser estimada de forma incondicional pels migrants hispànics amb De España para los españoles, programa que avui em sembla admirable i entendridor i que el seu temps, quan jo era jove, provocava molta brometa ignorant entre els de la meva generació.

 Per a una informació més completa sobre Matilde Vilariño:

Adiós a Matilde Vilariño

 

LOCUTORA, LOCUTORA...

En l'entrada anterior comentava, una mica de passada, En Baldiri de la Costa. Un paper tant o més pintoresc que el del protagonista és el de la seva germana, una catalana casada amb un andalús integrat, d'aquells que com feia la cançó de La Trinca prehistòrica, ja li diu xarnego en els que han vingut després. Avui molts comentaris i situacions d'aquella història delirant, procedent d'una obra de teatre escrita pel gran Muntañola, serien políticament incorrectes ja que filem molt prim. Però, vaja, no entraré en detalls.

De qui volia parlar era de l'actriu que interpretava la germana, era la gran Maria Matilde Almendros. Algunes persones, avui, la relacionen amb un d'aquests jardinets interiors recuperats, de l'Eixample Barceloní, als quals, en un intent ben intencionat de reivindicació feminista se'ls ha anat batejant amb noms de dames il·lustres de la nostra història. Maria Matilde Almendros forma part del meu imaginari sentimental visual i auditiu, va morir, de forma una mica prematura i dolorosa, amb poc més de setanta anys, encara podia haver fet moltes coses, tot i que en va fer un munt.

Almendros va viure moltes vides professionals. Va començar a treballar molt jove, al teatre i a la ràdio. Era molt maca i elegant, se l'havia arribar a titllar de Grace Kelly catalana, va fer obretes d'entreteniment però també grans clàssics, com un inoblidable Mar i Cel amb Mario Cabré, un altre gran polifacètic de l'època. També van fer junts Terra Baixa, el Tenorio...

La ràdio, aleshores, era el mitjà estrella, al costat del cinema de barri i un dels programes emblemàtics del cap de setmana, compartit per tota la  família, va ser Fantasia, amb Federico Gallo, Jorge Arandes i l'Almendros presentant aquell magazine entretingut i emblemàtic.

L'actriu i locutora es va casar molt jove i, de moment, com solia passar, es va retirar. Però no va tenir fills i potser per això o també per això va retornar als mitjans on va continuar fent moltes coses, a més a més de doblatge, ja que tenia una dicció magnífica, tant en català com en castellà.

Una altra de les èpoques més conegudes d'Almendros va ser la d'aquell programa entendridor, dirigit als espanyols que treballaven a l'estranger, De España para los españoles. El programa, en mans d'una altra mena de presentadora, podia haver derivat vers els sentimentalisme més ranci però no va ser res d'això. La gent demanava música, escrivia cartes, en aquella època Maria Matilde Almendros va ser molt apreciada a tot l'estat espanyol, el programa va tenir una gran audiència, també a Catalunya. 

El Niño de Baena, a causa d'aquell programa, li va dedicar un tema entendridor, Locutora. Jo, aleshores, era joveneta i criticona i el trobava ranci, i és que la ignorància dels pocs anys és molt agosarada. Al despatx on aleshores treballava sovint fèiem broma dels temes musicals que la gent demanava, molta cobla flamenca i pasdoble, però també coses gallegues, sardanes, cançons mallorquines... Mig estat espanyol estava per aquests móns de Déu guanyant-se les garrofes com podia.

Una de les darreres tandes de popularitat li va donar la participació a les sèries del Doctor Caparrós, al costat, també, de Joan Capri, actor amb el qual, per cert, no era fàcil treballar. La sèrie era amable, divertida, d'humor blanc, que diuen. Agradava a tothom, a la gent gran, molt més. Per ella van desfilar tot un munt d'actors i actrius de totes les edats. Recordo la gran Glòria Roig fent de marquesa o una cosa així, feia riure molt. 

L'actriu va participar en la posada en marxa de Ràdio 4, va ser una de les pioneres en la recuperació del català a la ràdio i els escenaris, en moments complexos. Va rebre molts premis al llarg del temps, potser la varietat de registres va fer que no arribés a ser la gran actriu de teatre que podia haver estat, que ja va ser, de fet. En això també hi juga la sort, l'atzar. De vegades, tot i que les veus s'esborren de la memòria si no les pots recuperar, encara em ve al cap la seva, tenia un vessant de comedianta molt remarcable.

La darrera vegada que la vaig veure va ser pel carrer, feia molt de goig tot i que ja era una mica grandeta, i sortia de la seu de la ràdio, al començament del Passeig de Gràcia. Després vaig saber que havia mort i em va saber greu. Era l'any 1995 i tot tornava a canviar molt de pressa, com sol passar quan envelleixes. Les Olimpíades van marcar un abans i un després del país en molts aspectes, uns quants de bons i uns altres de qüestionables. 

TV3 no la va saber aprofitar, per motius diversos en els quals algun dia potser s'hi entrarà a fons alguns personatges interessants van quedar al marge  de l'operació televisiva nostrada i d'emissores com Catalunyà Ràdio.  Joan Pera feia broma sovint amb allò de què l'havien cridat per la inauguració i ja no el van cridar mai més. Amb pocs mitjans, però, i amb temporades crítiques i alts i baixos, Ràdio 4 ha continuat en actiu i per a mi sempre serà la primera en català.

Maria Matilde Almendros, la seva vida i la seva activitat professional, són un reflex de la complexitat cultural catalana, que sovint es vol encotillar amb consignes unidireccionals molt restrictives.