SANT JOAN, SOLSTICI, FLAMES, REVETLLES I TONADES

El dia de Sant Joan i la nit que el precedeix estan farcits de mites, literatura, poesia i records. Els de les celebracions dels solsticis, que acaben per ser tan dogmàtics com els altres, ens recorden sovint que la festa té un origen pagà, ancestral, lligat, com la de Nadal, a una cosa tan evident com la durada de les hores de llum.

El matí de Sant Joan, quan era petita, em produïa una profunda tristor de durada relativa, ja que de petit tot és breu i intens. Aquella tristor anava lligada a la contemplació de les restes de les moltes fogueres que, de forma imprudent, s'encenien a la gran majoria de cantonades del barri. També anava tot plegat relacionat amb el final de l'any escolar. Encara tinc aquesta sensació de pena inevitable quan acabo, en aquests dies, cursets o activitats diverses.

L'estiu passa i la tardor inevitable porta, de nou, un sentiment de melangia, el mateix que els dies que segueixen a les festes del cicle nadalenc. Quan a partir dels deu o onze anys t'adones del pas de la vida i de l'atzar de l'esdevenidor és gairebé impossible no sentir en algun moment, per bé que et vagin les coses, un sentiment de pèrdua. Tot passa, envellim, morim. Les grans fogueres acaben en cendra i la cendra, en no res.

Les revetlles del meu temps jove tenien el valor afegit de ser un dels pocs dies en els quals podies sortir de nit, el mateix que per Cap d'Any. No tenir revetlla on anar, de jove, era molt dolorós però sempre trobaves una cosa o una altra. Encara hi ha gent de la meva edat que se sent incòmoda si en aquestes nits es queda a casa i, en tingui ganes o no, ha de fer alguna cosa.

La coneguda cançó del Serrat sobre Sant Joan i les fogueres evoca el temps en el qual els nois, ja que generalment allò era cosa d'homes, com tantes altres, recollien fusta, se la robaven els uns als altres i endegaven focs inquietants i perillosos però bonics, ja que el foc té la facultat de provocar-nos una mena d'hipnosi estranya. 

Avui hi ha menys fogueres, menys petards, menys coets, per sort, encara que tot plegat sigui menys lluït que abans. Hi havia hagut molts accidents relacionats amb la pirotècnia, però en aquells anys del passat de moltes coses ni te n'assabentaves si no és que s'esdevenien al costat de casa.

De vegades, quan la foguera era a punt, passava gent de l'ajuntament a arreplegar llenya, per tal que la cosa no fos excessiva i se'ls esbroncava de forma sorollosa. També s'esbroncava les persones que, des dels seus balcons que gairebé tocaven al foc, llançaven aigua per tal de fer minvar els efectes de les flames. Hi ha un gran component surrealista en el comportament humà, la veritat. Tan aviat som d'una prudència castradora com juguem amb els riscos de tota mena sense manies. 

Hi havia, en aquells anys pretèrits, moltes revetlles casolanes, a terrats i patis. Eren boniques i divertides malgrat que les  noies havíem d'esperar que ens traguessin a ballar i si aquell dia no tenies sortida la cosa esdevenia una mica lamentable. Totes les èpoques tenen llums i ombres, com la vida i com les persones, en ocasions les ombres són molt aclaparadores però la llum excessiva pot enlluernar i falsejar la realitat, fins i tot deixar-te cec.

Ahir al barri van fer això de la Flama del Canigó, es va llegir un manifest, es van ballar algunes sardanes. No hi havia molta gent, érem els de sempre, vaig pensar en algun moment que semblàvem de la reserva índia, la veritat. Pel barri vaig contemplar una mena de processó festiva de gent llatina, portaven un Sant Joan una mica exòtic i feien molta gresca. 

A la nit hi havia revetlla però jo no hi vaig anar, suposo que hi devia haver força gent. Una de les coses que em frena a l'hora d'anar a badar a llocs on es toca música balladora popular és el volum dels decibel·lis del nostre temps, horrible i excessiu, insuportable pel meu gust que no deu pas ser el majoritari, és clar. En això sí que enyoro el passat de les meves àvies, que anaven al ball a tafanejar i seien al darrere de tot, contemplant les parelles mentre garlaven sobre tota mena de coses i escoltaven la música de les antigues orquestres convencionals.

Quan era jove els més noctàmbuls verbeneros anaven a veure sortir el sol a la platja, activitat que aleshores era el súmmum de l'agosarament arrauxat. Jo no hi vaig anar mai ja que, en general, tenia son, sempre he estat poc amant de la vida nocturna, la veritat. Si he vist sortir el sol a la platja ha estat perquè hi he anat de bon matí, acabada de llevar.

Abans es deia que la gent xarona sortia per Sant Joan i la fina, per Sant Pere. Avui per Sant Pere ja no és ni festa. També per Sant Jaume es feia alguna coseta. Però malgrat aquestes opinions la nit de Sant Joan era l'estrella de les revetlles i una nit molt adient per trobar parella, ni que fos una parella efímera i adolescent. S'anava a la festa mudada com calia i s'estrenava roba d'estiu, si era possible. Els xicots anaven fins i tot amb americana i això que alguns eren unes criatures. 

Sempre sonava també alguna cançó de moda, romàntica, en castellà, en francès, en italià. Cançons sobre amors perduts, enamoraments abrandats i coses així. Després van arribar els Beatles, els temes en anglès i l'anglès, els berridos anglosajones com deia un company de feina espanyolista d'abans de la Transició, ja es van quedar per sempre.

La temàtica de fons no ha variat gaire, la veritat. També hi havia la música patxanguera inevitable, amb uns arguments més diversificats. Tan sols que abans els amors es quedaven a mitges i des de fa anys ja es va molt més enllà des de l'edat tendra, que hi farem. L'intent d'endegar algun tema de l'estiu en català, malgrat algun èxit puntual, no ha acabat de reeixir. I això que aquells valsos jota i aquelles Ai Maria, ai Maria que ets formosa, haurien d'haver creat escola.

Al menys és una sort que l'auge de la música llatina faci que ens puguem aprendre les lletres, això els qui no sabem prou anglès, que ja potser som quatre iaios. Diuen que aquesta cançó del Despasito i el manuscrito eròtic és la de l'estiu. Angunieja pensar en els records que atiarà en els jovenets d'avui d'aquí trenta, quaranta, cinquanta anys.