20.7.17

ESCAMILLO, EL DEL MOLINO (1920-1987)

Resultat d'imatges de Escamillo

De tant en tant col·laboro en una revisa del barri amb algun text relacionat amb el Poble-sec i el seu entorn, un text que, per motius d'espai, no pot sobrepassar de forma excessiva les tres-centes paraules. Això em representa una limitació important, ja que tinc tirada a esplaiar-me de forma excessiva.

No sé per quin estrany motiu, en la darrera col·laboració vaig pensar que podia evocar la figura d'Escamillo, el del Paral·lel i no l'operístic. Em va sorprendre constatar que aquest gener va fer trenta anys de la mort de Josep Pons i Ortiz. Expliquen les cròniques que el nom artístic li va posar Mary Santpere, en alguna època a això d'Escamillo s'hi avantposava Pepe però quan jo el vaig veure al teatre ja era Escamillo i prou.

Al Molino hi vaig anar quan ja era una mica grandeta, encara vaig poder gaudir d'alguns espectacles d'aquells tan emblemàtics, que no semblaven haver canviat gaire al llarg dels anys. La gent gran de quan jo era petita hi anava de forma esporàdica, fins i tot els meus pares hi acostumaven a anar un cop l'any, en ocasions ho alternaven amb l'Apolo, tot i que sempre els vaig sentir dir que pel preu que es pagava, al Molino et donaven molta més teca i sense tantes pretensions. He de dir que allò de què els meus pares i tanta gent com ells anessin, de Pasqües a Rams, a veure revista m'avergonyia i em semblava d'allò més pecaminós.

Quan amb quinze anys vaig entrar a treballar a la Harry Walker escoltava converses secretes entre els xicots sobre aquells teatres i sobre l'existència de meublés un dels quals, el del carrer La França, també es trobava al barri, on encara existeix, tot i que el misteri no sigui ja el mateix d'abans. Alguns d'aquells noiets anaven a fer de claca, era aquell tot un món que jo tan sols vaig conèixer d'esquitllentes. De sobte, com sol passar, alguns progres intel·lectuals van fer seu l'indret i tot es va començar a mitificar i encara s'està mitificant. 
Resultat d'imatges de escamillo
Més endavant, ja amb vint anys, hi vaig anar unes quantes vegades i m'hi divertia molt, encara vaig ser a temps de veure Johnson però amb els qui sempre vaig riure més va ser amb Escamillo i amb la gran Mary Mistral. Escamillo vivia al meu barri, era un home seriós, reservat i distant en la seva vida quotidiana, ja amb grans problemes de salut a causa d'una diabetis que va acabar amb ell. L'acompanyava un xicot més jove, que el tractava de forma molt amable i afectuosa. Vivia en uns pisos relativament nous on, en d'altre temps, hi havia hagut  una vaqueria.

Pel meu barri, aleshores, hi vivia molta gent del teatre i te'ls trobaves a Ca l'Adroguer, xicots dels cors de ballarins, que explicaven que s'estaven fent trajos nous, una noia molt ben plantada que tocava l'acordió i sempre anava amb una suposada tieta. En una ocasió de les que més recordo, Escamillo sortia vestit de Lagarterana, figurava que era una prostituta barcelonina. Sembla que pel sector de la Rambla van aterrar unes quantes dames de l'amor mercenari que provenien de França i les de casa van dir de fer vaga. Amb to plegat es va fer molta barrila i Escamillo-lagarterana discutia amb una suposada francesa sobre les excel·lències professionals de cadascuna i es queixava ja que s'havia vist obligada a fer cursos per correspondència per aprendre allò del francès.
Resultat d'imatges de escamillo
Escamillo era brillant, ocurrent i poc groller, considerant el context. Acostumava a ficar moltes falques en català, cosa que sembla que en algun moment va provocar que posessin multes al teatre. A causa dels problemes amb la censura, de més jove havia treballat a França, a Alemanya, a Sudamèrica, fent de showman però també del que calia per sobreviure. Deien, de forma injusta, que era l'hereu de Johnson però jo crec que eren molt diferents. Escamillo havia estat un home molt ben plantat, en el seu estil alternatiu. 

Amb problemes de salut i econòmics al Molino li van muntar, a principis dels vuitanta, un homenatge on va actuar gent com Serrat, per recollir fons a favor de l'artista. Fins i tot li facilitaven les actuacions fent-lo sortir assegut, vestit de faraó i coses així. Amb la represa del cuplet en català va gravar algun disc amb cançons antigues, com ara, precisament, aquella del Tothom-Jama. Va morir pel gener del 87, no pas oblidat del tot però el fet és que els temps havien canviat molt  El Molino tradicional, amb alts i baixos, encara va anar fent durant deu anys. Va tancar i va tornar a obrir i potser no acaba de trobar el seu camí però jo tinc esperança en que aguanti com sigui i fins i tot aconsegueixi revifar molt més. 
Resultat d'imatges de super ligue el Molino
Què no és el que era? Qué no ho tornarà a ser? Evidentment, és impossible pensar que res pugui ser com era, començant per nosaltres mateixos. L'església de les monges del Sortidor on em vaig casar ja no existeix, l'antic restaurant de la Font del Gat, on vam fer el tec, tampoc. I el Molino, on van anar a fer gresca després del dinar, tampoc. De fet, alguna cosa en queda, de tot plegat, restes del naufragi reciclades i adaptades als nostres temps. Aquell dia feien una revista que es deia Súper ligue, vam xalar d'allò més. Amb totes les seves limitacions i pèrdues encara és al Paral·lel d'avui on es poden trobar uns quants teatres en funcionament. També s'oblida que el mític Paralelo tenia bosses de sordidesa que avui ens farien esgarrifar i que va passar per alts i baixos diversos.

Escamillo va ser un dels grans, jo no sóc partidària de dedicar espais urbans a personatges però no entenc que es reivindiquin uns artistes i se n'oblidin uns altres tan aviat. Una persona que ha treballat al teatre em comentava que el jovent, a l'Institut del Teatre, rep poca informació sobre aquells grans artistes, entre els quals el gran Alady, per exemple. Alady i Mary Santpere havien col·laborat en alguna ocasió amb Escamillo però s'ha de dir que els de la faràndula tenen el seu ego i no sempre veuen bé compartir en igualtat de condicions escenaris i representacions. 


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

uy! la Patrocinio Herrero Zarzoso, la iaia de la meva dona, n'estava molt de l'Escamillo, deia que era un artista como la copa de un pino.

Júlia ha dit...

Francesc, estic d'acord.

Tot Barcelona ha dit...

Recuerdo los carteles del Escamillo en la puerta de El Molino, y la Maña, y algo de las Noches del Faraón.
Era muy popular. Mucho.
Recuerdo al Johnson, pero no he visto actuar al Alady.
Y en otro orden de cosas recuerdo a la Tania Doris, espectacular. Y en el Talia a la Ethel Rojo, verdaderamente guapa.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, yo actuar creo que tampoco, pero lo escuchaba por radio y lo he visto en alguna películas.

Anònim ha dit...

jo recordo haver sentit a dir a la meva mare, que l'havia vist al teatre,i que l'hi feia molta gràcia com feia anar les capes amb les que sortia, amb unes capas molt boniques.Núria

Júlia ha dit...

Les capes eren molt famoses, Núria, malauradament jo el vaig veure ja gran, però tenia molta grapa fent acudits, era molt ocurrent i et mories de riure... Això de gran és relatiu, ara ja sóc més gran que no pas ell quan va morir, ves.

gloria abras pou ha dit...

Mai he anat a El Molino però em resulta tan familiar com si l'hagués sovintejat.
Escamillo s'ho diu pel torero de Carmen segons va explicar a la revista Interviu fa una pila d'anys. També va explicar -fort, eh?- que havia exercit la prostitució a Alemanya i que un dels seus clients habituals era el gran actor Peter Lorre. La meva devoció pel cinema no m'ha permès mai oblidar aquest detall de safareig sucós.
Salut, Júlia i parroquians!

Júlia ha dit...

Glòria, jo no hi vaig anar tant com m'hauria agradat. De fet a Alemanya Escamillo va fer de tot, em sembla recordar alguna cosa sobre el que expliques, més endavant era més discret. Lorre, gran actor, tot un bohemi i tot un personatge, malgrat aquestes disbauxes es va casar dues vegades, un dia d'aquests escriure sobre ell