Una coneguda em deia, fa anys, que la muntanya, a l'estiu, la deprimia. La platja és tota una altra cosa, es clar. De fet, a mi, l'estiu sempre m'ha produït sentiments ambivalents, potser perquè quan era petita no estiuejava.
Sobre això d'estiuejar recordo una anècdota que em va fer prendre consciència d'alguna de les moltes realitats amb les quals et vas ensopegant mentre madures. Jo era molt joveneta i participava en unes reunions a Horta sobre temes religiosos, la cosa tenia mèrit ja que crec recordar que hi anava els dissabtes per la tarda i des del barri tenia un llarg trajecte en metro i a peu, aleshores no existia la línia verda, per cert.
Tot érem noies, com sol passar, un fenomen aquest que és dóna en molts àmbits, ahir mateix en el programa de TV3 dedicat als youtubers, amb poques excepcions, els protagonistes eren nois i les adolescents esbojarrades que els encalçaven, noies. Jo també vaig ser una adolescent esbojarrada cridant en concerts de música moderna, d'aquells que ens feien els matins de diumenge a un espai avui decadent, que he evocat en el meu altre blog, el Palau dels Esports.
Avui, que ja no sóc adolescent, sinó tot el contrari, em trobo grans majories de dones als llocs pels quals em moc, cursos de pintura, visites culturals, xerrades, sessions de cinema... Però bé, tornaré a les meves reunions sobre catolicisme progressista. M'hi va convidar una amiga del despatx que vivia a Horta. A la meva empresa el nois brillants, en aquella època, eren captats per gent important de l'empresa que pertanyia a l'Opus o a coses semblants i també anaven a reunions de xicots, crec que a la Plaça Reial. No he vist que es recordessin gaire aquelles activitats però Marsé, a la història trista i depriment de la cosina Montse dedica tota una part central del llibre a evocar uns exercicis espirituals per a homes que reflecteixen molt bé com anava l'educació moral de l'època.
Aquell capellà em semblava modern, amb el temps i l'experiència m'he adonat de què no ho era gaire. Es movia per la part alta de la ciutat, tenia coneixences. Però anava a alguns barris, com el d'Horta, si calia. A les reunions érem noies treballadores, com jo mateixa, però en algun moment el mossèn en va portar unes altres, noies simpàtiques que semblaven d'una altra galàxia. Va arribar l'estiu i les reunions, com sol passar amb un gran nombre d'activitats, s'ajornaven fins a la tardor. El capellà va anotar les nostres adreces i telèfons i ens va preguntar: adreça d'estiueig? Evidentment, adreça d'estiueig tan sols en tenien aquelles noies nou vingudes i la pregunta, tot i que en aquell temps no teníem un gran esperit crític, va fer que la resta féssim broma sobre el tema, en absència del nostre mentor.
A la gent humil i amb sort els quedava el recurs del poble. Però jo no tenia ni poble on poder anar. Ja de més grandeta, quan era mestra, un alumne em va preguntar d'on era jo i li vaig dir que del Poble-sec de Barcelona. Aleshores em va preguntar d'on era el meu marit i li vaig dir que de Molins de Rei. Estranyat, en aquell castellà de barri perifèric d'aleshores, que jo diria que avui ja no existeix, va dir-me, sorprès: anda, pues, ¿a dónde vais en vacaciones?
El més sorprenent és que, per coses que passin, a l'estiu tot s'interromp. Ja quan era petita m'empipava que pleguessin les novel·les de la ràdio, després va passar amb la tele, desapareixen fins i tot els programes de debat polític i, si algun d'ells continua, s'aprofiten dels becaris i els titulars se'n van a córrer mon, a la Costa Brava i a Menorca.
En algun lloc he llegit que enguany, amb tant de moviment sobre la propera tardor i el que pot -o no- passar alguns periodistes de categoria estaven amb la mosca al nas, no podien abandonar del tot la botigueta. A l'estiu, quan jo era petita, als cinemes de barri, feien reprises, pel·lícules de l'any de la picor que tenien el seu encant però que contribuïen a consolidar l'efecte melangiós de l'època, aquesta sensació de què el temps passa molt de pressa, l'evidència de què tot és irrecuperable.
Avui l'estiu a la ciutat ja no és solitari, com abans, quan gairebé no veies ni una ànima pels carrers de Barcelona, amb l'única excepció del centre de la ciutat on encara hi havia una mica de vida. L'estiu és excessivament llarg per als estudiants, no entenc que tot s'hagi d'aturar durant dos, tres mesos. El pic dels silencis es concentra, encara, a l'agost.
De fet conec molta gent que sovint té ganes de què retorni la normalitat, la vida rutinària, l'activitat habitual de sempre, una altra cosa és que ho manifestin de forma oberta i sincera. Se suposa que l'estiu, quan treballes, serveix per descansar. La gent gran del meu temps jove, al cinema de barri, quan sortia la paraula descanso a la pantalla manifestava, en broma, sovint en veu alta, si no estem pas cansats...
10 comentaris:
M'han agradat molt aquestes consideracions teves, que contenen més d'un món. Ara bé, jo l'estiu el vaig passar al poble 25 anys de la meva vida: a Rubí, a casa de la iaia.
Després ja van ser sortides al Pirineu de 10/15 dies, amb criatures. No estiueig.
I més endavant, a casa, a Mont-ral, tan estimat, llavors sí, tot l'estiu. Aquest serà el primer estiu que no hi aniré: no podria, sense ell, que era l'única companyia, allà en la solitud. Aquest estiu passaré la prova de foc que serà quedar-me a Tarragona amb el soroll i la calor. No sé si el podré resistir, perquè només ploro.
Ja veus si me n'has fet recordar, de coses...
Una abraçada, Júlia
Olga, feliços els qui vau tenir una iaia al poble i una casa on anar l'estiu, imagino que aquell Rubí devia ser molt diferent del d'ara.
A la vida es passa per moltes etapes, quan jo tenia les criatures petites anàvem de càmping, eren una mena de pobles nòmades ben condicionats.
Davant de la vida i les seves pèrdues tot el que pugui dir serveix per a poca cosa, sabem què és així però de més joves i mentre no falta ningú proper, tot és tan diferent!
Avui hi ha gent, soroll i calor per tot arreu, aquest cap de setmana vam ser a Montserrat i en vam tornar molt decebuts, res no es com era però els joves d'ara també enyoraran aquest present.
Una abraçada, crec que plorar quan toca no és dolent, més aviat un consol, tot i que sembla que en aquest món d'avui tan 'entretingut' està mal vist retrobar l'antiga vall de llàgrimes.
Una abraçada, Olga, molt contenta de veure't per aquest poble virtual d'avui el qual hem pogut conèixer, cosa que està molt bé, la veritat.
"El largo y cálido verano". Amb això ja ho he dit tot. Dels estius en recordo grans moments però també em pesa el parèntesi d'escalfor mental en que queda tancat. L'estiu és per no fer res, ombres i llargues migdiades. Recordo un anunci de Martini on el jovent anava a la platja, dinava, dormia i es llevava la nit formós i ple de vida. Aquesta percepció tan frívola és, per a mi, el paradigma dels estius joves de no fa tants anys.
Ara ja som en aquell temps en que la ràdio em resulta insuportable per la seva pobresa de continguts i per viure la sensació de que la fan becaris aplicats -hi tenen tot el dret- carregats d'imaginació però, per damunt de tot, d'ambició.
Lamento que Olga plori i al mateix temps ho trobo tan normal!
Salut, Júlia!
Tampoco me gustaba el barrio hace 35 años. El verano, como no tenía un duro, se me hacía largo y tedioso. Pesado y me cargaba de resquemor. Para primeros de agosto se podía aparcar en cualquier lugar, porque toda la calle quedaba vacía. Y duraba justo 28 días.
Todo empezó a cambiar hace una generación, y ahora me parece que todos los meses son vacaciones. No veo a nadie trabajar y las terrazas están llenas, sea la hora que sea, el mes en que nos encontremos y haya o no crísis.
Por lo demás nada que decir, mís ojos lo ven todo con 40 años de diferencia, y se que necesito gafas.
Un abrazo muy grande a OLGA.
No hi ha res com la normalitat, el mateix passa amb les festes de Nadal. A mi en colocaven a Sant Feliu de Codines o a l'Estany, a l'estiu, clar que a aquella edat arreu t'ho passes bé.
Salut
Glòria, jo també recordo bons moments estivals però fins i tot en aquests casos després ve l'enyorament i la resta, no en debades hi ha tanta cançoneta sobre amors breus de temporada i finals d'estiu. És que el salt amb la vida quotidiana és excessivament dilatat.
Miquel, eso pensaba yo ayer viendo la calle Blay llena de gente en un lunes, y una gran parte de la gente era autóctona. En esos agostos con aparcamiento que evocas incluso daba miedo salir a dar una vuelta, una vez con mi hija pequeña fuimos al parque infantil de la calle Lleida y volvimos para casa, tanta soledad infundía respeto.
Francesc, tens rao, no hi ha res millor que la bescantada normalitat.
El meu barri (Les Corts), a l'estiu quedava desert, sense gent i sense cotxes. Ara les terrasses dels bars són sempre plenes i és difícil aparcar al carrer. I la gent que omple els bars no solen ser turistes, tot i que els turistes també s'instal·len a Les Corts (potser per la proximitat al Camp Nou). Això deu voler dir que l'estiueig tradicional s'ha acabat?
Segurament, Lectora, sembla que avui sempre sigui festa, com diu Miquel, les terrasses del meu barri són plenes de gent tota la setmana i una part important és autòctona. No sé si això del final de les solituds estivals barcelonines és una cosa nostra o s'ha donat a més ciutats però crec que deu ser força general.
Publica un comentari a l'entrada