Quan passen tragèdies com les d'aquests dies sempre em venen al cap uns versets del poema Paternal, de Joan Maragall, en concret aquells que fan: i cal anar a les festes/ amb pit ben esforçat, com a la guerra.
En una ocasió, en una llibreria emblemàtica, vaig escoltar una conversa entre el llibreter de culte i un client. El llibreter criticava la poesia maragalliana i deia que aquest era el millor poema de l'autor. Per prudència i timidesa no vaig intervenir en la conversa, potser ara ho faria, qui sap.
Jo no considero aquest un bon poema, tot i que resulta inquietant. A la universitat, a principis dels setanta, Ricard Salvat ens el va comentar i criticar. Valorava Maragall però considerava que allò de la paraula viva de vegades feia que el contingut poètic s'expressés de forma destralera, amb un excés de gerundis i coses com això de les colltorçades testes i la mamella, aspectes formals, vaja, als quals una mica més de cura no els hauria fet cap mal.
Salvat ens va comentar que existien algunes traduccions de poemes de Maragall en italià, sento no recordar-ne l'autor, que milloraven força l'original. I és que no sempre els originals són millors que les traduccions o que les versions, això s'esdevé també en el camp, per exemple, de la cançó.
Ricard Salvat va proposar que intentéssim arranjar el poema tot seguint les seves indicacions, jo ho vaig fer però després, en aquelles aules sobrecarregades de gent, no vaig ser capaç de llegir el que havia fet, un text que es devia perdre pel túnel del temps i que es limitava a l'intent de fer el poema més poètic.
Aquests dies he escoltat discursos en els qual s'afirmava sense vergonya que Catalunya i Barcelona havien estat sempre indrets de pau. Espero que ho siguin avui i en el futur però aquesta afirmació és absurda i errònia, molts revoltes i aldarulls han passat per la Rambla i no podem oblidar que hem viscut guerres i enfrontaments i situacions lamentables. Un periodista ironitzava aquests dies per la ràdio, sobre aquestes proclames a l'entorn del pacifisme nostrat, evocant el temps de la Rosa de Foc.
Quan els atemptats, terroristes o com en vulguem dir, es fan en nom d'idees que ens abelleixen existeix una tendència suïcida en justificar-los, encara que hagin afectat, com sol passar gairebé sempre, a gent innocent i que té poc a veure amb els problemes que els provoquen. Això es va esdevenir durant un temps amb el tema de l'ETA, per exemple.
El món és com és i em temo que quan uns fanatismes s'abalteixin en sorgiran uns altres, sempre hi ha algú que creu que amb la violència s'arranja el que sigui quan amb la violència es genera més violència, i, el que es pitjor, el context violent s'empassa molta gent sense cap culpa i fa que els aprofitats de torn assoleixin poders perillosos. Un altre tema és que després els llibres d'història i els itineraris culturals ens expliquin els fets amb la mitologia que toca, sigui del signe que sigui.
Després de les tragèdies d'aquest tipus proliferen rituals una mica pintorescos, que tan sols evidencien la impotència que ens amara, la gent s'aplega de forma massiva per dir que no té por, o que és Barcelona. Ni sóc Barcelona, tot i que és la meva ciutat i li tinc un carinyo especial, ni deixo de tenir por. La por és un sentiment humà i inevitable, crec que el coratge està sobrevalorat.
Tot això es combina amb minuts de silenci que m'anguniegen, en concret quan, de forma surrealista, acaben amb aplaudiments. La gent escampa espelmetes i flors i avui, a més a més, augmenten les bones intencions inútils amb la publicació i enviament de missatges de pau i resistència, a través de les xarxes i dels telèfons mòbils del nostre temps.
Fa anys corria una frase molt bonica sobre allò de condemnar el delicte i compadir el delinqüent. Els delinqüents que arrisquen la seva pròpia vida a base de matar gent que no coneixen actuen per molts motius, alguns d'inexplicables.
L'adolescència i la joventut -i alguns d'aquests terroristes semblen gairebé criatures- són temps crítics, en els quals les idees més esventades i absurdes poden fer forat en la nostra vida, així com les conductes de risc. Hi ha qui és malvat d'origen i qui ho és a causa de les circumstàncies familiars, ambientals, polítiques, personals. Perdem molt de temps en cercar explicacions a allò que no en té, al menys, de moment. Sempre hi ha casos que són excepcions i que s'escapen de les explicacions més tòpiques i recurrents.
Hi ha un poema de Joana Raspall molt recitat en contextos escolars, aquell que fa: si haguessis nascut/ en una altra terra... El poema fa referència a aspectes materials, pobresa, fam. Però si haguéssim nascut en una altra terra, en una altra família, i, fins i tot, en un altre temps, a més a més de ser pobres ens podíem haver convertit en revoltats en nom d'idees estranyes o fins i tot en feixistes, no ho podem saber. El jove descendent d'un nazi alemany va perdre molt de temps en escriure i reflexionar sobre si ell, en el context del seu avantpassat, hauria estat nazi, cosa que l'horroritzava.
Pensar en aquestes coses no té sentit, no tot depèn de tu, existeix el moment històric, l'entorn... En un altre context, menys dramàtic, és com allò de la botiguera de la novel·la El camino, que li pregunta al seu confessor si seria protestant en el cas d'haver nascut a Anglaterra. Com que el capellà li ha de dir que potser sí ella fa: doncs m'acuso que d'haver nascut a Anglaterra seria protestant...
De fet, mirar amb una mica d'atenció el món que ens envolta, més enllà de les quatre parets de casa, no fomenta pas l'optimisme, com tampoc el fomenta contemplar el passat amb una certa perspectiva i sense prejudicis. Algunes revolucions mitificades van abolir la pena de mort els primers dies de les revoltes per estossinar després més gent que els d'abans.
Avui no podem dir que no sabem què passa: refugiats, infants soldats, violacions massives, guerres aquí i allà, dictadures, abusos, pobresa... Som impotents davant de tot això, em temo que fins i tot molts governants ho són. Les solucions no són mai ni senzilles ni ràpides. Obrir la caixa dels trons o de Pandora és més fàcil que no pas tancar-la, tot i que sembla que en aquesta de la Pandora hi va restar al menys allò imprescindible per continuar surant pel món, l'esperança.
Maragall, reivindicat per gent com Josep Benet, era un burgès del seu temps encara que tingués més sensibilitat que d'altres burgesos del seu entorn. Però aquesta sensibilitat tampoc va tenir efectes pràctics, les coses com siguin, Prat de la Riba li va censurar el famós article sobre la Setmana Tràgica i Maragall no en va fer pas còpies per distribuir als lectors habituals i mentalitzar-los, com díem ara.
Els bonistes de torn creuen encara que l'educació ho pot fer tot i es continua fent volar coloms a l'entorn de valors, pau universal i coses així. Aquests dies, escrivia un altre periodista, sembla que la gent ha sortit de l'armari pel que fa a la consideració rebuda pels cossos de seguretat, tan qüestionats i maltractats en els darrers anys. Ningú no vol policia ni militars fins que no els necessita per sobreviure o per defensar-se.
Entenc que la gent jove sigui ingènua respecte a les causes dels problemes, capitalisme, restes del colonialisme, interessos econòmics... Però, no ens enganyem, hi ha alguna cosa, en la natura humana, que no funciona com caldria, de fet crec que la bàrbara rialla de l'infant que la mare alleta, en el poema de Maragall, simbolitza aquest misteri inquietant del mal, sempre vigent, sempre imprevisible i que ens cal controlar i reprimir, encara que siguem poc amics de controls, repressions i vigilàncies.
Rusiñol té una frase terrible però lúcida, com era ell, sobre el tema de les solidaritats universals, diu, més o menys, que per salvar un amic no ens faria res que morissin un munt de xinesos. Això en una època, és clar, en la qual els xinesos eren personatges llunyans i no pas els responsables del basar del barri o del restaurant de la cantonada, tot s'ha de dir.
Rusiñol té una frase terrible però lúcida, com era ell, sobre el tema de les solidaritats universals, diu, més o menys, que per salvar un amic no ens faria res que morissin un munt de xinesos. Això en una època, és clar, en la qual els xinesos eren personatges llunyans i no pas els responsables del basar del barri o del restaurant de la cantonada, tot s'ha de dir.
Tornant del Liceu
en la nit del 7 de novembre de 1893.
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, - la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
el mira a ell, - la mira a ella,
i riu bàrbarament.
22 comentaris:
s'han dit moltes bestieses com això de ciutat de pau i acollida, o l'actitud de la gent, dels taxistes, hotels, etc. Cony! com a Londres, Brusel·les, o qualsevol ciutat, la gent reacciona sempre en general generosament a tot arreu. No ha donat exemple de res Barcelona, o el mateix que altres ciutats en la mateixa situació. I després tenim els aplaudits mossos d'esquadra. Home! han feta la seva feina que per això están, i el més important, no han aconseguit el que era important, evitar l'atemptat, i si! ja sé que és molt difícil d'evitar aquests tipus d'atemptats, i aqui no hi entra el no accés a Europol (aquests nois no estàven fitxats), però a vola pluma se m'acut que potser s'hauria de vigilar més qui lloga furgonetes - per exemple - i de passada potser posar els 'bolardos' a llocs com les Rambles, que és de pur sentit comú.
Francesc, crec que els Mossos fan molta feina, considerant les traves que els posen des de molts cantons, els progres miren amb lupa tot el que fan i cal pensar en el poc nombre de gent que són, aquesta atemptats no sempre es poden ni podran evitar, sobre les mides de protecció, avui ajuntament i generalitat discutien sobre el tema, sembla que la Generalitat no les va voler posar o una cosa així, però no crec que ens expliquin el tema a fons, de tota manera si no és a la Rambla serà a un altre lloc.
De tota manera el cofoïsme barceloní em fa angúnia, tan sols cal pensar en aquestes celebracions de l'Olimpíade i les bestieses que he arribat a escoltar sobre una cosa que fomenta competitivitat i coses tan etèries com qui corre més que un altre, per ruc que sigui.
JÚlia, porfa, fes me traducció literal en castellà de la paraula cofoïsme.
Complexa de trovar i no bé traduida.
Gracies.
Els Mossos fins fa un mes no han pogut accedir a la informació internacional de terrorisme. El govern espanyol ho va impedir malgrat que Barcelona està en alerta 4 sobre 5 que no és poc.
Contràriament al que dius en Francesc jo crec que qualsevol feina ben feta ha der reconeguda m'estic referint als Mossos, és clar.
Júlia, de debó nomé sent "un cariño especial" per Barcelo. Em sorprèn la teva fredor ja que jo no soc de Barcelona i, ja veus, l'estimo i no acostumo a emprar aquest verb en va.
Miquel, crec que és una d'aquestes paraules que no té una traducció exacta.
Los diccionarios la traducen como 'satisfacción' pero creo que tiene más matices, es una satisfacción algo fatua, estar satisfecho y orgulloso de algo que no responde exactamente a tu esfuerzo personal, creo que al lado del seny i la rauxa ese cofoïsme forma parte en ocasiones de la manera de ser de mucha gente de nuestras tierras.
Glòria, tinc un gran vincle amb la meva ciutat, sóc molt barcelonina, sobretot barcelonina pel que fa al centre històric i alguns barris, com ara el meu, penso que Barcelona és més aviat els barris que no pas una totalitat. Ara bé, l'amor potser el reservo més aviat per a les persones tot i que crec que trobaria molt a faltar la meva ciutat si me n'hagués d'anar. Hi ha espais de Barcelona que no em 'diuen res' mentre d'altres formen part del meu imaginari sentimental. No crec que sigui fredor, en tot cas deu ser el meu un amor relatiu i racional.
Precisament acostumo a dir que un dia sense anar fins a la Rambla i fer la volta de la Monyos és un dia perdut. Un escriptor, González Ledesma, deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer, i com la seva filla, ja que la veia canviar. Però no triem ni mare ni fills, encara que, en general, els estimem. Alguns canvis de la ciutat l'han feta molt diferent a com l'hauria volgut però així són les coses.
Sobre els Mossos, totalment d'acord, han estat limitats en el seu accés a la informació i s'ha limitat l'increment de gent al cos, a banda d'això també certs sectors progressistes els han menystingut i els han criticat un dia sí i un altre també, encara sura allò de poli bo, poli mort, per desgràcia. En aquest context, com he comentat a Francesc, trobo que fan una gran feina. I aquesta no és una feina com tantes altres, la veritat, el risc és molt gran.Com a tot arreu hi pot haver persones de tota mena, és clar, no hi ha res perfecte en aquest món de mones.
Sobre el cofoïsme, trobo aquesta definició:
[de cofoi]
m Actitud satisfeta i envanida envers una situació pròpia determinada (en oposició a rebentisme).
rebentisme:
Actitud de rebentar, de criticar, d'una manera constant i indiscriminada.
Personalment, estic d'acord amb això de l'actitud satisfeta i, sobretot, 'envanida' però no crec que sigui ben bé contrari a això del 'rebentisme'.
Aquests dies a causa de l'atemptat però també fa més dies, quan es recordaven les Olimpiades, he percebut molt cofoïsme, gent orgullosa de ser barcelonina quan això no és, en general, cap mèrit pel qual hem treballat a fons, l'atzar ens ha fet ser-ho, i sembla com si Barcelona sigui el 'novamàs', el mateix que Catalunya. El cofoïsme, crec, enterboleix la nostra capacitat d'autocrítica i d'objectivitat, potser està bé que això ens passi amb els fills, per exemple, és humà, però pel que fa a una ciutat o país pot esdevenir un sentiment perillós, fins i tot.
satisfet, encantat d'haver-se conegut, seria el més adequat.
Es que , os explico: no he podido ligar con exactitud la palabra con el escrito i llavorns no ho podía traduir .
És una paraula que no surt amb una traducció literal i és complexa.
Gracies JÚLIA, me he ido a la página de Francesc y he velto al ver allí la respuesta.
Una abraçada.
Gracies Francesc.
Salut
LA RAMBLA LES HA VIST DE TOTS COLORS,FINS AMB EN DURRUTI,UN DIA SE LI VAN CAURE UNES BOMBES D'UN SISTELL...PERO LO D'AVANS D'AHIR,ES TAN TRIST,CONSIDERAN L'EDAD DELS AUTORS...PERO EL BONISMA,NO CREC QUE SIA LA SOLUCIO.
Miquel, veig que estàs cofoi de saber ja que vol dir cofoi.
Cert, Oliva, el bonisme fa molt mal i crec que genera més racisme, l'infern està empedrat de bones intencions. Jo també penso en els autors, tan joves, quines vides, quina manca de futur, quin dogmatisme els ha captat? Potser alguns d'ells tenen pares o mares convencionals, al capdavall això passava amb gent del país basc o amb persones que es ficaven en política fa anys, optant per allò que en deien 'la lluita armada'.
Era una paraula complexa almenys per la meva.
No hi havia manera de trobar-la almenys en la composició que la teva l'aplicaves. I a més m'agrada. Així que t'he demanat ajuda i al Francesc també per si el teu no estaves darrere.
I no, no estic cofoi. M'agraden les paraules poc utilitzades i que aporten una visió nova a la qual jo mancava.
Una abraçada
Per a mi, vulia dir.
Quan dic que estimo Barcelona parlo de la vessant humana de la ciutat ja que sense els seus habitants, molts d'ells vinguts de fora, no seria l'esclat vibrant que és des dels graffitis i contenidors fins els més bells monuments artístics i passant per tot allò altra que la conforma i que deu ser comú a totes les ciutats amb les que tens un vincle, com és el meu cas, nena i noia de poble enlluernada pel brogit d'una altra manera de viure.
Glòria, les ciutats grans tenen una vida especial, efectivament, no en conec tantes com voldria, qun la ciutat és 'la teva' té un valor afegit, és clar.
De les teves reflexions d'avui vull comentar la que es refereix als "bonistes". Els termes bonistes i bonisme s'utilitzen despectivament i poden acabar donant a entendre que la gent que creu en els valors positius i transformadors de la societat, que els promouen i lluiten per ells, són una colla d'ingenus o retardats.
Penso en tantes i tantes organitzacions i persones individuals que ajuden a la gent que pateix la misèria, la guerra, la persecució... Metges sense Fronteres, Mans Unides, Ajuda als Refugiats, Càritas, Creu Roja, Unicef, Intermon-Oxfam, etc etc....bonistes? Millor dir la bona gent, la que s'entrega per millorar el món, encara que sigui una mica. Potser són ajudes pal·liatives, perquè la injustícia i la violència estan molt arrelades, però a la fi aquestes bones persones són la cara bona, amable i heroica de la humanitat.
Ramon, és que crec que aquests termes són, efectivament, irònics o despectius, no tenen res a veure amb la gent que creu en valors positius o que exerceix la solidaritat sense fer volar coloms.
No te res a veure, segons jo l'entenc, amb 'bondat'. De fet és un mot relativament nou, no es troba encara als diccionaris i es fa servir en d'altres llengües. Copio la definició que he trobat per la xarxa:
Conducta basada en la creença que els problemes es poden resoldre a través del diàleg i la tolerància.
Usat sovint despectivament o irònicament.
En la meva feina he trobat molt 'bonisme', o potser, com deiem abans 'gent que fa volar coloms', d'aquesta gent n'hi ha de sincera, que creu en aixo de bona fe, però malauradament hi ha molt oportunisme i política de conveniència. Molts problemes es poden resoldre amb diàleg i tolerància, però no pas tots ni sempre. Podria posar molts exemples, avui dia sentim moltes ximpleries, una alcaldesa coneguda deia que qui es cola al metro sense bitllet es perquè no pot pagar, això, evidentment, no és cert. A l'escola durant un temps entraven a robar per les classes, vam proposar tancar-les amb clau a l'hora del pati o del menjador i alguns mestres es van negar dient que el que calia era mentalitzar els infants per tal que no robessin'. Els solidaris i bona gent d'aquestes associacions són realistes i saben com és el món de veritat, els bonistes o no hi són o duren quatre dies, car la realitat és dura i sovint, poc agraïda. No sé si m'he explicat, en tot cas és un terme del qual avui potser s'abusa, de vegades es titllen injustament de bonistes actituds lúcides i positives que no tenen res a veure amb el tema, és clar que les paraules també tenen el sentit que els volem donar.
Precisament aquests dies s'ha fet evident que hi ha gent que va a l'escola on, avui, es treballen a fons els valors humans i democràtics, que no és ximpleta, i que, en canvi, és deixar arrossegar per coses estranyes, hi ha una tendència a pensar que tot és social, cultural i la resta i que amb el diàleg tot s'arregla, però les coses, per desgràcia, no sempre funcionen així. A Fortunata i Jacinta la dama caritativa a qui Jacinta acompanya per les rutes de la misèria li diu, a aquesta, quan s'adona de l'angúnia que li fa aquella gent, no sempre agraïda, 'para ser caritativa hay que tener mucho estómago'. A més a més les coses no s'arreglen en quatre dies, de vegades ni tan sols no s'arreglen mai.
JÚLIA: T'agraeixo sincerament la teva argumentada resposta amb la qual hi estic d'acord. El meu comentari neix, precisament, de veure sovint la utilització injusta d'aquesta paraula per referir-se a gent i organitzacions que es deixen la pell per millorar les condicions de vida d'altres persones tot promovent la pau, la justícia, la solidaritat, enfront de la violència, la injustícia i l'egoisme, per exemple. Potser el problema és haver creat una paraula que té clares connotacions negatives tan semblant fonèticament a altres que les tenen absolutament positives.
Ramon, tens raó, s'utilitza com convé a cadascú, potser haurem d'anar mirant d'explicar-nos d'alguna altra manera. Però són els problemes del llenguatge, no sempre és perfecte ni clar.
Publica un comentari a l'entrada