PAU VILA, EN EL RECORD

Fa alguns dies vaig  tornar a llegir una entrada molt interessant que l'Enric H. Marc va dedicar, fa algun temps, a la divisió comarcal ideada per Pau Vila. Pau Vila va morir el 16 d'agost de 1980. Havia nascut el 29 de juny de 1881. La seva vida abasta tot un segle, amb entusiasmes, tragèdies i els canvis de tota mena.

Pau Vila, avui, no és tan recordat com caldria, però això es pot fer extensiu a molta gent. Amb el seu nom s'han batejat escoles i indrets urbans però això no vol dir res. La meva darrera escola es deia Bernat Desclot i crec que si fessin una petita enquesta a alumnat, mestres i pares sobre el cronista, una gran majoria no en sabria dir res o en diria ben poca cosa. Un any, per Sant Jordi, jo vaig endegar una mena de centre d'interès a l'entorn del nom de l'escola però em temo que la iniciativa no va crear tradició. 

He fet aquesta prova a alumnes d'escoles o instituts que porten noms de personatges diversos i poques vegades m'han sabut explicar gran cosa. De vegades, ni tan sols el professorat semblava anar més enllà de quatre tòpics. En alguna entrada he fet broma sobre això dels noms que acaben sonant a escola o a carrer i a poca cosa més.

Jo recordo a Pau Vila ja molt gran, de fet va morir amb gairebé cent anys, el seu fill, Marc Aureli Vila, va morir amb més de noranta. Va arribar a venir a alguna escola d'estiu. La petja mediàtica més assequible que tenim a l'abast és l'entrevista que li va fer Montserrat Roig al programa Personatges, 

No és, crec jo, de les millors entrevistes de l'escriptora, potser perquè Vila ja sordejava i a ella se li percep aquesta mena de respectuós capteniment distant que ens inspira, quan som joves, la gent gran amb una història de gruix. Malgrat això, resulta admirable contemplar aquelles entrevistes avui. Eren reposades, lentes, ben preparades, es deixava parlar els entrevistats i no calia destorbar la imatge amb quadradets acolorits on es repeteixen imatges absurdes.

L'entrada sobre Vila a Viquipèdia és molt més curta que aquella que es pot trobar en castellà. He comprovat que això passa amb diferents personatges que van desenvolupar la seva vida professional també en castellà, fos a la resta d'Espanya o a Hispanoamèrica. Vila es va exiliar i va poder endegar tota una segona vida a Colòmbia, a Veneçuela, on va deixar un record inesborrable. De fet no li va venir de nou, ja havia estat per aquells països i els coneixia i hi havia col·laborat, en diferents iniciatives.

Alguns exiliats catalans no van voler o no van poder desenvolupar lligams excessius amb els països d'acollida però Vila es va estimar molt aquelles noves pàtries, hi va fer arrels, i en els seus darrers anys, mentre la salut li va permetre, anava i venia. Vila va ser un home, al principi, autodidacta, amb una gran vocació per l'educació. A l'entrevista diu, amb murrieria, que no va llegir mai cap llibre de pedagogia. Va conèixer Catalunya a força d'exercir una activitat imprescindible que avui, malauradament, ha derivat en esport  o en turisme: l'excursionisme. L'excursionisme comporta descobrir per un mateix, entomar el país real, no tenir pressa per arribar als llocs i mantenir un eclèctic interès per tot, considerant la cultura real com una globalitat sense fisures. 

Pau Vila va tenir, de jove, contactes amb Ferrer y Guardia, i escric aquesta 'y' a posta, com l'hauria escrit ell mateix, car no era pas, cal recordar-ho, gens catalanista i així ho va manifestar en frases contundents, com ara: 

"Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

– Ni en español la establecería yo –contesté al fanático separatista– si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto".

Però no va ser ben bé aquesta mentalitat sobre el català el que va fer que Vila, ben aviat, deixés l'Escola Moderna, sinó el dogmatisme feixuc que era carta de naturalesa en aquella institució, fins i tot un cert classisme, com explica Vila en l'entrevista que menciono. Vila va guillar i va endegar la seva pròpia escola, l'Horaciana, més catalana, més lliure i més dirigida als veritables obrers. Tot i amb això, Vila es plany en algun moment de com ha desaparegut l'indret on es trobava aquella Escola Moderna, tan mitificada.

La divisió comarcal, avui, s'hauria de revisar a fons. Tot això d'haver de dividir per organitzar no resulta mai perfecte. De fet, el tema, donades les circumstàncies polítiques, es va endarrerir ja en els seus inicis. Amb la democràcia es va voler recuperar aquella divisió, se n'ha fet una mena d'emblema gairebé intocable, tot i que ja s'ha vist que resulta poc adient al nostre present. No ens n'hem sortit, vaja. 

Tot i que en l'actualitat Veneçuela té els seus propis i gruixuts problemes, crec que es recorda més Vila allà que no pas per aquí, potser el seu pensament no respon ben bé als dogmes, això que el geògraf tant defugia. 

En l'entrevista, Vila menciona Mariano Martí, un personatge molt interessant d'aquells que va produir aquell segle XVIII, un segle tan interessant, tan poc conegut i que va acabar amb trons. Martí havia nascut a Bràfim i va acabar sent bisbe de Caracas, va tenir problemes amb algunes jerarquies eclesiàstiques. Per motius professionals, ell no pensava que feia geografia, va recórrer el país a fons, per tal de conèixer indrets i gent, tot un exemple.  Les dades que va recollir resulten una font inesgotable de detalls per a conèixer aquell país en aquell moment.

Pau Vila resulta admirable pel seu coratge positiu i la seva capacitat de treball. Les patacades de la vida no el van aturar, quan es va exiliar, amb més de seixanta anys, explica que va ser conscient de què començava una nova etapa de la seva existència i que calia aprofitar-la. El seu fill, Marc Aureli Vila, també era una persona brillant, advocat i geògraf, durant alguns anys, en la dècada dels vuitanta, va ser diputat per ERC. Els partits cercaven aleshores personalitats de prestigi reconegut que contribuïssin a incrementar la categoria de les formacions. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies.