AVUI M'HA VINGUT EL BOLET AL CAP

Fa anys una divertida coberta de El Jueves feia broma a l'entorn d'una campanya mediàtica institucional, no se autorecete, deje que le maten ellos, escrivien damunt del dibuix d'un malalt estrafet. Ahir mateix una coneguda es queixava del malament que li havia anat un medicament molt fort, contra el dolor, que li havia receptat el metge de capçalera. Es tracta d'un opiaci, paga la pena estar al cas, ara que el tema es mou als Estats Units a causa de l'abús propiciat pels mateixos metges. Aquí no s'hi val la justificació recurrent de què el galeno tenia una feina excessiva, parlo d'un poble i al consultori eren quatre gats. De vegades he anat a metges amables i responsables que tenien cua i se'n sortien.

Hi ha gent, avui, que abans de prendre res de nou es llegeix el prospecte i mira per la xarxa però moltes persones tenen, encara, una gran fe en una ciència tan poc exacta com la medicina i en persones que l'exerceixen entre les quals hi ha de tot, com a tot arreu i com segurament sap qui ha tingut experiència en aquests temes, que som la majoria, per raons evidents. Fa anys una dermatòloga em va receptar, precisament per a uns fongs que tinc, pràcticament crònics, unes càpsules. 

Llegir el prospecte sobre els efectes secundaris feia esgarrifar i, de fet, anys enrere, quan era adolescent, car tot plegat va començar a partir d'uns cursets fets a la piscina de Montjuïc quan tenia catorze anys, un altre metge al qual em va portar la mare m'havia explicat que determinats remeis per al meu problema podien afectar el fetge i que valia més prendre paciència. Quan li vaig comentar a la doctora això dels efectes perillosos va fer que no passava res, que cada mig any em faria fer una anàlisi de sang... Ho vaig deixar córrer. 

Encara més, en explicar el cas a una altra dermatòloga, anys després, a causa, sobretot, de la insistència de coneguts i saludats que creuen que si tens coses així és que no et cuides, em va comentar que segurament m'hauria pres allò i a més a més de posar en perill seriós el meu fetge no hauria solucionat res, car el tema de la pell és complex i no sempre té solució. S'ha generat una perillosa creença sobre que tot té solució i els metges que diuen la veritat sobre la manca de solucions acostumen a ser menystinguts i poc valorats.

A banda de medicaments i metges sempre han existit els remeis alternatius, fins i tot, avui, hi ha metges amb títol i alternatius. Els doctor Rocarol, nom d'un dels personatges de Gente Bien, cura dames benestants de mals imaginaris. L'àvia de l'obra de teatre, que és la veu de la realitat lúcida i desacomplexada, li pregunta si les senyores paguen pels masajamientos que el metge els fa i aquest respon que és clar, faltaria més, tot plegat és ciència. 

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient...

M'ha vingut al cap, a resultes de tot això, un estrany remei que es va posar de moda durant la meva infantesa, el bolet. Per sort a la xarxa he trobat el testimoni escrit de dues persones que deuen ser una mica més grans que no pas jo i que recorden molt bé aquella cosa estranya que tot ho curava. 

El metge promotor del tema va passar per Madrid l'any 1952, aquella cosa -no era ben bé un bolet sinó un cultiu de llevats i bacteris- va provocar debats de tota mena, crec que eren més els escèptics que els creients però, per si un cas, molta gent humil tenia allò a la cuina i anava bevent el seu suc.

Jo tan sols recordo una veïna de l'escala com a poseïdora d'aquella mena de massa inquietant. No sé què en devia fer després, quan va passar la moda. Es va escriure una divertida auca sobre el bolet, malgrat la grisor de l'època es rumbejava un humor molt divertit i enginyós, en aquell temps. 

Del Arco va entrevistar el doctor, amb ironia. Avui segur que sortia a La Contra. No sé si el doctor, que es deia Faustino Oliver, devia fer molt de calaix amb allò del bolet màgic, ja que es va estendre la creença de que no es podia vendre, sinó que s'havia de regalar de forma generosa, a trossets.

Aquí podeu trobar la noticia de l'arribada del doctor a les espanyes:

Un article de Joan Serrat Montfort a la web Pagines Viscudes.

Més evocacions interessants a Històries de Barcelona.

I la notícia d'un debat encès, a l'època, a l'entorn del tema.

I un article molt interessant al blog de Claudi Mans, doctor en Química, gràcies al qual he descobert que el bolet de la meva infantesa existeix, comercialitzat en forma de beguda i du l'exòtic nom de Kombucha. Hi he arribat, coses de la xarxa, que és una mina, gràcies a una col·laboració a facebook de La lectora corrent, per cert.

Durant la meva vida he viscut la promoció de molts bolets, més o menys beneïts o rebutjats per la comunitat mèdica, no tots han inspirat auques, malauradament. De l'auca d'aquell remei estrany n'he trobat fragments diversos, tenia les quaranta-vuit estrofes preceptives. Els llibrets del doctor Oliver, peruà, a l'entorn del tema es poden aconseguir en llibreries virtuals de segona mà, amb facilitat. A la coberta del més popular s'assegura que Pio Baroja pren el fong. Pio Baroja ja era gran i per provar que no quedi, no ho va desmentir pas, de fet.

A casa meva, per sort, ni van tenir bolet ni em van fer beure aquella aigua miraculosa i fastigosa. No em consten curacions conegudes però tampoc enverinaments, en tot cas en aquella època la conservació dels aliments era deficient i d'haver provocat mals de ventre es podien haver atribuït a qualsevol altra menja, sobretot a l'estiu.

Em consola comprovar que el meu record emboirat sobre el bolet de la veïna era una realitat i no un producte de la meva imaginació infantil, molt potent en aquells anys, la veritat. O d'algun malson inquietant. 

El bolet miraculós va desaparèixer de les nostres vides tal i com havia arribat però els remeis de tota mena, oficials o extraoficials, sorgeixen un dia sí i un altre també per tal de consolar la nostra impotència davant de les malalties reals o imaginàries que ens sacsegen. De fet molts anuncis de la tele, que s'haurien de controlar més a fons, ofereixen solucions miraculoses per a tota mena de problemes vitals, amb l'afegit perillós de què la vellesa sembla, avui, una malatia evitable.