26.8.17

INDRETS EMBOIRATS I SURREALISMES VITALS

Resultat d'imatges de bANYOLES

Hi ha tipus de violència o de tragèdia que inquieten molt més que no pas uns altres. Però, de fet, per a les víctimes, l'efecte és ben bé el mateix. Un atemptat, lligat a un context determinat que a la majoria de persones convencionals ens costa d'entendre, neguiteja, per més que tots siguem 'nosequè' i 'no tinguem por'. 

Muñoz Seca va ser un bon home, d'idees conservadores, durant la guerra civil se'l va afusellar en revenja per la mort de Lorca, amb la qual no tenia res a veure. Expliquen que a la presó l'home, que era un humorista, va amollar una frase tràgica i brillant: me lo podéis quitar todo menos una cosa, el miedo que tengo. Muñoz Seca ha estat una víctima incòmoda i força silenciada per totes bandes.

Les tragèdies, siguin del color i la intenció que siguin, afecten el paisatge on s'esdevenen. La Rambla n'ha vist ja de molts colors al llarg de la seva història, Barcelona no ha estat una ciutat pacífica ni tranquil·la, malgrat els discursos institucionals d'aquests dies. Tampoc els catalans hem estat sempre colomets generosos, tan sols cal pensar en els carlins, en el bandolerisme, en les venjances catalanes, tot i que avui el discurs dels convençuts insisteix en què aquells sanguinaris almogàvers eren aragonesos.

La violència revolucionària antiga, avui, és lloada i magnificada pels mitificadors, malgrat que s'emportessin uns quants innocents que passaven per allà i no aconseguissin res més que incrementar la repressió, també, en general, dirigida contra innocents. 

La violència bèl·lica, quan passa el temps, es converteix en ruta turística, Víctor Hugo ho va constatar pocs anys després de Waterloo i aquí  tenim el muntatge a l'entorn de la Batalla de l'Ebre, per posar exemples coneguts. Fa uns dies vaig contemplar un reportatge sobre els cementiris del nord de França relacionats amb les guerres mundials, un periodista del país parlava sense vergonya de patriotisme, coratge i totes aquestes mandangues que envien a la mort el jovent de tot arreu.


Resultat d'imatges de LA RAMBLA

Sabem que el risc existeix sempre, tot es vol controlar, però és impossible. A uns fanatismes els succeïran uns altres però la vida és breu i tenim una gran manca de perspectiva. A Barcelona sovint dic, en broma, que un dia sense arribar-me a la Rambla és un dia perdut, però sé que el meu passeig de la Monyos ja no serà el mateix, al menys durant una llarga temporada.

Moltes vegades, quan faig estranyes comparacions, hi ha qui em diu que les coses que comparo no tenen res a veure, però per als morts i ferits que la causa sigui o no justa, o que, fins i tot, no hi hagi causa sinó negligència o cobdícia sense mala intenció, no resulta cap consol.

Un paisatge que em resultava molt estimat era el del llac de Banyoles, sempre ens aturaven allà de camí cap a la festa major del poble on el meu pare havia nascut. Esmorzaven, donàvem menjar a les carpes, passejàvem en la barca de l'oca. Fa uns dies, amb tot això de l'aniversari de les olimpiades, van sortir ciutats que havien millorat gràcies a aquelles celebracions, entre les quals, Banyoles. No es va mencionar aquell terrible accident en el qual van morir vint-i-un avis francesos, de forma horrible i absurda. 

L'èxit de la ciutat a causa de les proves olímpiques la va promocionar i el turisme va augmentar exponencialment, cosa que va provocar que es fessin xapusses de tota mena en aquelles barques entranyables. A més a més va resultar que els controls municipals o de qui fos el responsable, que encara no ho he acabat d'esbrinar, en el tema de la seguretat de les embarcacions, eren inexistents o lamentables. 

Era l'any 1998, el judici va trigar sis anys. Les reivindicacions diverses en context electoral poques vegades incideixen en el tema judicial, tan galdós encara. No he tornat a contemplar l'estany de Banyoles mai de la mateixa plàcida manera, i això que han passat els anys. Recordo que jo havia anat a acompanyar alumnes a natació, un pare de l'escola em va comentar l'accident i em costava de creure que una cosa així hagués passat... a Catalunya! Ara ja no em sorprenc de gairebé res. 

Al final del conegut llibre El senyor de les mosques qui recull els nois nàufrags i s'adona de com han anat les coses comenta que pensava que uns xicots anglesos i educats s'haurien organitzat millor... Jo també pensava que per aquí ens organitzàvem i organtizaríem prou bé però ja fa temps que tinc els meus dubtes seriosos sobre el tema.

Uns altres fets que em van tocar de molt a prop van ser els accidents esdevinguts a càmpings, Els Alfacs, Nieves... En tots els casos es podien haver evitat si les coses funcionessin com cal. Hi ha encara molts càmpings en zones de perill, un en el qual vam ser un estiu per la tardor va resultar arrossegat pels aiguats, per sort no hi havia estadants, no hi va haver víctimes. Quan no hi ha morts les coses s'obliden encara més aviat. 

No entenc l'interès morbós en seguir rutes turístiques a l'entorn de crims i tragèdies. De vegades t'expliquen veritables mentides, com en el cas de la desgraciada Enriqueta Martí, o improbables històries d'esperits i fantasmes, molt del gust dels consumidors. Pocs anys després de la revolució francesa, tan mitificada i adaptada al discurs oficial, es va generar un col·leccionisme compulsiu a l'entorn de tota mena de coses estranyes relacionades amb execucions i la resta.

Els atemptats terroristes, a més a més, generen política partidista i tothom hi suca pa. Ja estem ara en aquesta fase, pel que fa als fets recents. Sóc fora de Barcelona i segurament, a més a més, si fos a la ciutat no aniria a la manifestació, i no pas perquè hi vagi el rei, i el Rajoy i la plana major sinó perquè cada dia dubto més de les virtuts d'aquestes concentracions massives que exciten les catarsis col·lectives en molts sentits. Crec que serveixen per poca cosa, la veritat, més enllà d'ajudar a esbravar-nos, a pensar que hem fet alguna cosa i que entre tots ho farem tot.

Quan era petita em deien que la mateixa gent que rebia Jesús a Jerusalem amb rams d'olivera després anava a escridassar-lo durant la seva execució. No hi devien ser pas tots però sí una bona colla, em temo. Aquests dies llegeixo coses estranyes per les xarxes, en molts sentits, ep. Coses absurdes de molts colors, un munt de gent, pel que sembla, sap com arreglar el món i els problemes de tota mena. Sorgeixen culpes, individuals i col·lectives, suposades mentides no comprovades i veritats que tampoc podrem comprovar mai. També trobo veus raonables i discursos seriosos i raonats, afortunadament. Un altre tema és que siguin escoltats i provoquin reaccions també serioses i raonades.

El temps passa, tots morirem, molts fets s'oblidaran. El futur és imprevisible, Loretta Napoleoni, gran periodista, experta, per cert, en temes com ara el finançament del terrorisme, comentava en una entrevista que gairebé res no es pot preveure car s'esdevenen coses surrealistes, en el sentit més casolà de la paraula. Els experts incideixen en la complexitat de les coses i els ignorants fatxendes, en canvi, tenen explicacions simplistes pel que sigui.

El pitjor és que ens podem ensopegar amb fanàtics amb ganes de fer sang i amb inconscients trucant barques de passeig, al món hi ha de tot i les solucions no existeixen, ens hem de conformar en posar pedaços maldestres i demanant a una improbable providència que, si pot ser, nosaltres i la nostra gent no acabi per pertànyer a la categoria de víctima. Abans, a més a més, es demanava que la fin de la vida ens agafés confessats, ara ja no ens queda ni aquest consol.

Aquests dies, a més a més, he tornat a llegir tota mena de ximpleries sobre la perversitat de les religions, quan a dins de totes les religions hi ha de tot i les societats que han eliminat les religions sovint, en nom d'idees diverses, han estossinat a dojo. És allò tan vell de mort el gos, morta la ràbia, però la ràbia va precisar de temps, cura i vacunes, per erradicar-se. Les víctimes també són diverses, n'hi ha de molt incòmodes, com va passar amb la gent de la caserna de Vic, tot just fa quatre dies que van posar una plaqueta per recordar aquells fets. 

Un altre discurs recurrent és el de mencionar, com si fos el pecat original, la culpa de la societat occidental, de forma col·lectiva i indiscriminada, en el malestar d'una gran part del món. Aquesta autoflagelació ja s'hauria de superar, la veritat. Els explotats també han explotat, en molts casos, hi havia tribus africanes que ajudaven els esclavistes a pescar gènere, d'altres tribus i ètnies, això sí. I els asteques estossinaven els altres abans de l'arribada dels malvats hispànics. I un gran nombre d'abusos i maltractaments s'ha esdevingut en el sí de famílies d'aparença normaleta, no tan sols en els internats catòlics. Les societats fraternals i sense conflictes són un miratge, cosa que no vol dir que algun dia no siguin possibles i que un món ideal no pugui funcionar sense armes i tot això. Però, de moment... 

14 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El més fora de lloc és l'eslogan: NO TINC POR, collons com corrien tots el dia de l'atemptat! jo si que tinc por, com deia Muñoz seca, la por no me la poden prendre, la por és el que ens manté vius.
Recordo els Alfacs, alló va ser terrible i es podia haver evitat.

salut

Tot Barcelona ha dit...

Jolín, JÚLIA. Me haces recordar a mi madre. No se porque razón (ves tu a saber), siempre hablaba de Muñoz Seca, y eso que eran antítesis. También me hablaba de un cantante catalán , de zarzuela , fusilado cerca de Cervera, y que ahora no recuerdo su nombre.
Creo que los recuerdos, los malos recuerdos, los que te acechan cuando los años no perdonan y se cometen en la juventud, pasan factura.

Y a més a més, se me habrá de perdonar. Yo si estoy en Barcelona, y piso les Rambles por narices (ya sabes que la plaça de Sant Agustí está a 50 metros)y voy cotidianamente. Pero no iré a la manifestación. Y no iré porque fui a una que después se me utilizó politicamente, la de Miguel Angel Blanco, y ya no paso por eso de aumentar los números.

Y como dice Francesc, yo també tinc por, porque esto, lejos de tenerlo todo controlado, sólo es el principio. Y cada vez hay más datos, y cada vez más incongruencias, pero por parte de todos, no de una sóla parte.

Me dice mi vecino, el Sr Andreu, 76 cumplidos, viudo y muy buena persona, que está fins el cullons de anar hi a la farmacia i que tot és tingui que pagar. Que ja no arriba amb la pensió. Ara, Miquel, son els reactius de la diabetes, des de aquet mes. Abans estaven subvencionats, ara els haig de pagar, i així cada mes haig de pagar una cosa més. I em fa un petó, (sempre ho fem), i finalitza amb: encara sort que em queda poc. Home, no sigui així, que això mai se sap...

Una abraçada.
Salut




Júlia ha dit...

Francesc, tot això és, com deien abans 'quedar bé amb poc gasto'

Enric H. March ha dit...

Només ha canviat la manera com ens arriba la informació. Aquest allau incontrolable de notícies, rumors i mentides que ho enverinen tot perquè no hi ha temps de pair-ho. La Rambla fa temps que la vaig abandonar, però Banyoles continua sent un petit paradís. En tot cas, sempre acabem buscant un raconet on es faci el silenci de tanta remor.

Júlia ha dit...

Miquel, misèries hay en todos lados, por desgràcia, con las de los nuestros somos más tolerantes...

A mi no me importaría eso de las pensiones, si me las recortaran para mejorar el contexto general del mundo, considerando como vivieron mis padres y abuelos muchas quejas de hoy me parecen absurdas, la verdad.

Recuerdo que el personaje de una novela cuyo título he olvidado decía que se conformaba con comer un poco, no pasar hambre ni frío, no hacer daño a nadie, intentar que no se lo hicieran a él y no quejarse, sobre todo, no quejarse, si no hay motivos realmente serios para ello, además quejarse no sirve para nada, para 'esbravar-se' y poco más.

Júlia ha dit...

Enric, jo no puc tornar a Banyoles sense recordar l'accident de la barca, era un indret molt estimat, també per raons familiars però ja no és ben bé el mateix i em sap greu.

Tot i que el llac ja em resultava inquietant de petita, en un llibre de rondalles en català en vaig llegir una en la qual una noieta s'escapava de casa per anar al ball, sense permís del pare, i el dimoni en forma de cavaller ben plantat l'ajudava a passar el llac de Banyoles i li posava la mà a l'esquena. De retorn a casa la noia moria en una terrible agonia i fins que no confessava el seu pecat de desobediència -no constava que hagués fet res més agosarat- tenia a l'esquena, com si fos tatuada, marcada la mà del diable, era terrorífica, la història, he, he.

Júlia ha dit...

Hi ha moltes Rambles, encara, per cert, al matí està molt tranquil·la, una imatge emblemàtica és la de Gades ballant a la Rambla a Los Tarantos, malgrat l'excés turístic el lloc té el seu què.

gloria abras pou ha dit...

No soc amant de les manifestacions però quan he anat participat en alguna ho he fet, com quasi tot el que faig, exclusivament per mi. M'és igual l'us que pugui fer la premsa, digui el què digui, no parlarà de mi i a mi m'haurà servir per retre un homenatge a qui sigui o com una declaració de principis. No necessàriament haig de pensar que no servirà de res si em serveix moralment a mi.
No assistiré a la d'avui -soc lluny de la ciutat-però n'estaré a l'aguait-.
Jo, que no he nascut lluny de Banyoles, no hi tinc tirada i és perquè, com bé dius, l'indret, silenciós amb l'estany impertèrrit, em sembla inquietant d'ençà que era una nena. Jo tampoc em sé acabar aquella tragèdia dels visitants francesos ni les dels càmpings, ni tantes altres. Els atemptats son de més mal evitar.

Júlia ha dit...

Glòria, en ocasions els rituals són una necessitat, sigui individual o col·lectiva, ho admeto. Però en la massificació del conjunt sovint he vist persones molt diverses i no sempre m'he sentit còmoda allà, per això darrerament les defujo, en general veure molta gent junta, des de fa algun temps, m'angunieja, sigui pel motiu que sigui, també és un criteri personal, és clar.

Els llacs i els rius ho són, d'inquietants, en molts indrets.

En el que volia incidir es en què les víctimes sembla que no es tracten sempre de la mateixa manera, segons el motiu que les ha fet ser víctimes. Algunes es manipulen i d'altres incomoden.

Gemma ha dit...

Suposo que deu ser com mirar-se en un mirall trecat. M,han agradat molt els teus pensaments he trobat raonaments que em tranquilitzen. En quant al mirall trencat dir-te que ningú mai et podrà treure els records de quant per tu estava sencer i cert que es una llàstima que ja no ho puguis veure igual però mentres molts que no saben res del mirall trencat s,hi miren i acumulen grans records. Jo també havia passat alguna tarda a Banyoles i si estava molt bé, em va saber molt de greu que hi morís gent i com molt be dius, d,una manera tan absurda que fa que la negligència sigui imperdonable..

Júlia ha dit...

Sí, tens raó, Gemma. Aquell accident el tinc molt present perquè era un lloc on havia anat molt i aleshores encara es vivia l'eufòria olímpica, que aquests dies ha tornat a surar, amb el cofoïsme de què aquí ho fem tot com cal en comparació amb com, per exemple, havia anat la Expo. Aquell accident tercermundista va posar les coses a lloc, per desgràcia. Sempre hi haurà imprudents cobdiciosos però se suposa que algú ha de vetllar per tal de què no es facin aquest tipus de xapusses.

Gemma ha dit...

Les olimpíades van ser al 92 i lo de Banyoles al 98... La oca es va ensfonsar per sobrecàrrega de passatgers el que no se, es si el casc estava malmès també perquè és va esfonsar en pocs minuts i si que recordo la impotència de veure com s,ofegaven en un llac que te uns cinc metres de profunditat i on la oca no tenia Prous flotadors ni armilles per tants passatgers.. Que te a veure això amb les olimpíades el cofoisme de les olimpíades i que la tenim més grossa que els de la expo?

Júlia ha dit...

Doncs que una cosa, Gemma, en certa manera, va ser causa de l'altra, Banyoles va augmentar, a partir del 92, el seu turisme de forma exponencial en els anys de després, cosa que va provocar que la barca es 'truqués' per poder admetre els molts visitants que a partir d'aleshores van passar per aquella ciutat, fer més viatges pel llac i més calaix.

Molts comentaris, fins i tot en diaris, exaltaven -i exalten- el bé que es van fer les coses de les Olimpiades a Catalunya, moltes errades i conseqüències negatives s'han obviat amb motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys. De fet, tot aquest turisme massiu que ara a Barcelona és motiu de discussió i fins i tot de rebuig també va començar amb aquell esdeveniment i amb allò de posar la ciutat al món.

A Girona els està passant una cosa així a partir de la gran promoció feta amb motiu de la festa de les flors, que ja fa anys que es va iniciar. Vull dir que les coses positives o aparentment positives poden tenir estranyes conseqüències i s'han de gestionar les coses de forma adient. Malauradament el negoci és el negoci.

Aquesta és, evidentment, una visió personal però això dels canvis en les barques a partir de l'increment del turisme a després de les olimpiades i d'haver entrat en el circuit de les ciutats on es feien proves es va comentar també a la premsa. I això de les comparacions amb la desorganització de l'Expo també ho havia llegit en algunes publicacions, els vint-i-cinc anys que hem celebrat enguany han estat molt poc crítics amb les conseqüències no esperades o amb la pèrdua destralera de paisatges urbans, per exemple.

Gemma ha dit...

Entenc el que vols dir tot i que l,excés de turisme no em sembla un atenuant dels fets ja que per tripular una embarcació necessites ser patró i un patró no mira el calaix tot i que el mateix patró pot ser l,empresari, primer és patró i després torna a ser patró i així en cada viatge perquè si deixes de ser professional és molt probable que t,ensfonsis.. Per tant tot i que els turistes probablement estaven allà perquè les olimpíades els van obrir les portes sis anys abans no es un atenuant ni justifica la manca de professionalitat del patró. Però entenc el que vols dir, abans de les olimpíades L,efecte colatareal dels fets o successos es deia el efecto mariposa.