UN CRIM I UNS QUANTS SOSPITOSOS

El Teatre del Raval, l'antiga sala parroquial de l'església del Carme ha programat aquesta tardor una obra d'Agatha Christie, dirigida per Pau Guix, La visita inesperada. A l'Apolo hi podem trobar una nova versió dels Deu negrets. Alguna cosa deu tenir aquesta dama incombustible perquè els seus arguments, nombrosos i diversos però units pel tema d'un misteri a descobrir, retornin a nosaltres com les ones, ja sigui al teatre, al cinema o a la televisió. No fa molt de temps al mateix teatre hi van representar, amb molt d'èxit, Testimoni de càrrec, mentre que a l'Apolo també van recuperar La Ratonera. 

Se'm fa estrany pensar que quan la vaig començar a llegir Agatha Christie encara era viva. L'havia vist retratada en algunes revistes, aleshores, em semblava ja una dama antiga i respectable, d'un altre temps, però quan ets jove de seguida trobes que la gent és molt gran. Malgrat l'èxit dels seus llibres existia un elitisme lector que els considerava de poca categoria. Recordo haver-ho sentit comentar a un meu oncle, això, el paradigma dels llibres de suspens havia de ser un autor europeu i el més valorat era Simenon. Aquest meu oncle em va regalar un llibre de Simenon per tal que comparés i m'hi vaig avorrir d'allò més.

Simenon, que escrivia a raig i aleshores encara era també viu, va ser un home complicat i va fer molts diners, com la Christie, però no m'ha acabat mai de fer el pes. Avui té el valor afegit de la recreació de tota una època, pel que fa a la sèrie de Maigret. Les seves novel·les no policíaques són força inquietants, tristes. Simenon utilitza un vocabulari molt reduït, hi ha estudis sobre el tema, no ho dic jo, i, per tant, contradiu la creença de què una literatura remarcable ha de comptar amb un camp semàntic d'una certa volada. En general la França patriòtica té una gran habilitat per promocionar les seves firmes, en el camp de la cultura i en molts altres.

Ja aleshores, durant un temps, una mica com ara, el gènere de misteri va proliferar. Les revistes de tafaneries acostumaven a incloure narracions breus i, molt sovint, se'n podien trobar d'aquest tipus. En una novel·la breu publicada en algun setmanari vaig llegir fa un munt d'anys una història que no recordo però en la qual el crim es realitzava, de forma premonitòria i actualitzada, amb el mateix mètode que el del frare de El nom de la rosa. Avui no tenim el costum, habitual en el temps dels meus avis, de xumar-nos el dit per passar les pàgines d'un llibre, així que ens haurien d'eliminar d'alguna altra manera. En algun telefilm televisiu he vist que el sistema tenia una altra variant, posar verí en un segell. Els segells també s'acostumaven a llepar per tal d'enganxar-los, avui això ha canviat, de fet ja gairebé no fem servir segells i crec que fins i tot són autoadhesius. 

En començar a publicar-se més llibres en català és va introduir el terme enjòlit per als llibres de misteri, m'agrada molt però avui s'utilitza poc. La novel·la negra s'ha diversificat, viu un bon moment, cosa que fa que hi hagi molta palla al mercat. És extraordinari el nombre de telefilms amb misteri que ens amollen per la tele, n'hi ha per a tots els gustos. Alguns beuen directament de la mestra Christie, com aquests que se situen en una illa paradisíaca de cultura francesa i en els quals, al final, en lloc de reunir la gent a la biblioteca se l'aplega en una terrassa agradable amb vistes al mar. La senyora Fletcher, inspirada sense complexos en la dama Marple, retorna cada temporada a les pantelletes, des de Maine, és clar.

Tot i que Agatha Christie té arguments diversificats, Testimoni de càrrec n'és un exemple, en els seus textos més coneguts compta amb un crim o amb més d'un, diferents sospitosos, un investigador i un final ben resolt. I tot plegat situat en moltes ocasions, en un elegant casalot britànic, la recreació dels poblets i de determinada classe social és un dels grans mèrits de l'autora, que també té ambientacions més exòtiques, fins i tot hi trobem les Illes Balears, en el conjunt. Deu negrets és dels més violents i existeixen dos finals, un de més apocalíptics i un altre més convencional. Una gran part de les víctimes dels llibres de Christie, tot i que hi ha excepcions, es buscaven el seu final i no eren bona gent, característica que han recollit molts dels telefilms de la senyora Fletcher. La violència acostuma a ser moderada i poc espectacular.

Una de les coses que agradava de Christie, a les senyores, pel que fa a la seva vida personal, era el fet de què després d'haver estat abandonada pel primer marit s'hagués aparellat feliçment, ja a la maduresa, amb un home molt més jove, bon jan, intel·ligent i treballador, un arqueòleg. Deia l'escriptora que un arqueòleg és l'home ideal, quan més vella et fas més s'interessa per tu. O una cosa així. 

La visita inesperada va néixer com obra de teatre i després Charles Osborne, escriptor australià, la va transformar en novel·la. Una nit de boira i tempesta, com cal, un home arriba a una casa aïllada i benestant on s'ensopega amb un cadàver i amb una dona que diu que ha comès el crim. A partir d'aquí anem coneixent la  gent de la casa i, és clar, arribarà la policia. Tothom sembla culpable i al final tenim sorpresa, com era d'esperar. 

Tot pot semblar molt previsible però la història té el seu encant una mica decadent i els actors del Raval són molt bons i ens ofereixen una dicció impecable, cosa que avui no és gens freqüent, per cert. M'agrada molt aquesta sala entranyable ja que jo, de joveneta, anava a veure sovint teatre a sales parroquials, teatre d'aficionats,  fet amb resultats diversos, recordo muntatges molt bons i obres d'entreteniment, sense pretensions, interpretades de forma maldestra i amb les quals ens hi fèiem un tip de riure, sobretot quan els intèrprets, coneguts i saludats, no se'n sortien. D'aquelles antigues sales se n'han perdut un munt, per això la del Raval em sembla un monument. L'han arranjat de forma clàssica, és molt acollidora i de mida humana, amb una bona acústica que tan sols es pot aconseguir amb l'estructura de teatre italià i l'escenari tradicional.

La sala del Raval ofereix d'altres espectacles, diversos i eclèctics. Avui tenim una bona oferta de teatre a la ciutat, n'hi ha per a tots els gustos. Trobo a faltar, però, els autors catalans clàssics que haurien de ser canònics, una llàstima. Un dels problemes de la programació teatral -passa també en el cinema- és que sovint les coses ens arriben de forma poc ordenada, a La Villarroel ha arribat la segona obra de la trilogia irlandesa de Martin McDonagh després de gairebé vint anys d'aquella extraordinària Reina de la bellesa de Leenane, que també es va estrenar a la Villarroel quan aquest teatre tenia l'escenari al seu lloc. L'actual estructura central no em fa el pes i perjudica l'audició, com explicava abans. A banda de què el món tancat d'aquesta Irlanda profunda jo crec que es reflecteix millor en l'espai d'un escenari dels de sempre, de sempre fins fa uns quants anys, quan la modernitat va imposar en moltes sales això de la centralitat alternativa. Però tot són gustos, ho admeto.

Les obres com aquesta de Christie han esdevingut fins i tot simbòliques, tots podem ser sospitosos, víctimes i criminals, segons com. Que es resolguin de forma tancada ens deixa tranquils, els crims reals no resolts provoquen un gran neguit i es presten a estranyes especulacions, com els de Jack l'Esbudellador, per exemple. Al Raval et donen un full amb retrats dels sospitosos, per tal que endevinis el culpable i puguis participar en un sorteig per a un sopar. Als qui ja hem llegit gairebé tots els llibres de l'autora això ens resulta relativament fàcil tot i que m'adono de què la memòria és estranya i mentre en alguns casos recordo bé el desenllaç, en d'altres n'he oblidat el final. 

Posar en escena, de forma digna i intel·ligent, una obra d'aquest tipus té l'èxit assegurat, si la promoció és bona. Es tracta d'un teatre per a tothom i que sol agradar tothom. El mateix passaria amb algunes obres de Sagarra si es muntessin amb grapa, però ara per ara els nostres clàssics són força intermitents, als escenaris professionals, de la mateixa manera que tants llibres interessants dels autors clàssics de narrativa costen de trobar. Tot va també a modes i a tongades, ep. I, a més a més, l'economia fa que trobar obres amb més de tres o quatre personatges a l'escenari sigui avui l'excepció feta llei. I tantes produccions amb tan poca gent acaben per fer-se una mica avorrides.