No sóc gens perepunyetes amb temes de l'idioma i potser en aquests dies convulsos tenim coses més serioses que fer que no pas comentar tendències idiomàtiques modernes, però hi ha paraules que em produeixen més urticària que no pas unes altres. Una d'aquestes és això de la làmpada. La veig escrita per tot arreu com a sinònim de llum. Una obra interessant i innovadora que fa un grup de jovent a la Flyhard porta la làmpada al títol, per exemple.
En els cursos de català de l'antigor i als manuals escolars amb exercicis reiteratius i inútils segons la meva experiència, en els quals, per exemple, ensenyàvem les criatures multiculturals a diferenciar entre provar, emprovar i tastar, també s'explicava sovint la diferència entre la llum i el llum. Això del tastar, tan bonic, ha passat a la història i cap cuiner d'aquests de la darrera volada tasta res de res, en general. Amb l'excepció dels menús de tast, tot i que cada dia hi ha més tirada a la degustació.
Resulta que molta gent deia la làmpara, i com que això no estava bé, segons els dogmàtics, es va recórrer a popularitzar làmpada, que no és ben bé el mateix però que ho acabarà sent ja que la llengua viva és atzarosa i té els seus capricis. El que passa és que per donar més audiència a això de la làmpada ja ens podíem haver quedat amb el castellanisme làmpara, o així m'ho sembla. Crec que la gent una mica grandeta no havíem escoltat mai això de la làmpada però, és clar, la memòria és enganyosa i potser en algun poblet tenien làmpades d'oli al costat de l'escó, qui sap.
Per a estudiosos del tema encuriosits, copio de la xarxa:
El mot llum pot ser femení i masculí: en femení anomena l'agent físic que fa visibles els objectes, mentre que en masculí identifica l'estri o l'aparell que serveix per a emetre llum, que és produïda per una làmpada que hi ha dins: pot ser una làmpada d'incandescència (o bombeta), una làmpada halògena, una làmpada de baix consum, etc.
Per tant, alerta quan vulgueu anomenar la lámpara del castellà: no és làmpada, sinó llum en masculí: un llum de peu, un llum de sostre, un llum d'oli... Igualment, cal dir encendre els llums, apagar els llums, etc., ja que encenem o apaguem l'aparell, no l'agent físic.
http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0083855
http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0080715
Ja vaig donar la tabarra fa anys amb això de l'encontre, que ha substituït partit i trobada. Hi ha una tendència a menysprear castellanismes populars i aleshores popularitzar mots estranys que s'assemblen al castellanisme condemnat però que són genuïns. Com enyoro la creativitat pretèrita, amb allò del sacatapus i coses semblants. Per a ortodoxos irreversibles, recomano un llibre que fa referència al castellà però l'esperit del qual es pot aplicar a qualsevol llengua i en el qual es posa al seu lloc tot això de la correcció i la perfecció i d'altres manies persecutòries relacionades amb el tema, com si la llengua anés de dalt a baix quan més aviat és ben bé a l'inrevés.
Ah, aquells temps del bloc, el blog, el dip, la bitàcola, l'apunt i la resta... Qui no té feina, el gat pentina. Dir làmpades a les bombetes, ni que sigui a les bombetes modernes, tampoc em sembla gaire raonable però cadascú que en digui com vulgui amb tal que ens entenguem, car la finalitat de llenguatge és, més que res, comunicativa, vaja. Mentre no ens quedem a les fosques...
11 comentaris:
Hauria d'estar prohibit escriure:
LÀMPADA
MELMELADA
I DUI.
Francesc, res de prohibir, tot pot conviure. Per cert, melmelada si que ho havia sentit a segons quins indrets i de fa anys. Sobre DUI, ja estic també molt saturada amb tants acrònims, però aquest serà un altre tema.
Jo recordo, de petita, haver vist carregar al tren caixes que portaven escrit: Lampadas eléctricas. Nop ho buscat però la "làmpada" deu venir d'aquí encara que sembli "lámpara" pronunciat per algú que fa "d" en lloc de "r". Un amic em deia Glòdia...
Melmelada és bonic però seria més aproximat a l'original "mermelada" perquè, segons tinc entès, ve de la confitura que preparaven per la petita Mary Steward quan vivia a França i emmalaltia: "Marie Malade". Ho vaig trobar ben curiós.
També recordo que la paraula utilitzada per denominar grups de cantants mexicans "mariachi" ve del francès "mariage" ja que aquests grups, al principi cantaven per núvies i casaments.
El llenguatge és apassionant. L'adaptació de molts mots al català me'ls fa sonar artificiosos però cada idioma fa incorporacions que em sonen incòmodes.
Glòria, era una paraula utilitzada a nivell més aviat tècnic,crec. És cert que la història del llenguatge és apassionant i veure d'on venen les coses i per on han passat dóna moltes pistes sobre el seu atzarós recorregut tot i que no sempre és pot afirmar si aquest camí és verificable o no. En català, a causa de la situació anòmala de l'idioma, crec que es viu un estrany procés de cercar la correcció a nivell de paraules i, si pot ser, triant les més allunyades del castellà, i una mena de trasllat al català d'expressions, frases i construccions que són castellanes, tot i que això del castellà també és una mena d'abstracció. De fet ningú no sap explicar que és i no és, ben bé, una llengua. L'autora del llibre que menciono explica que el castellà és un 'frankestein' fet de manlleus i còpies i aportacions diverses, crec que passa amb totes les llengües, per això avui els entesos oberts de mires defugen allò del correcte i incorrecte per passar a valorar si un mot o una expressió és adaptat o no al context. Els bons escriptors també contribueixen a donar valor a allò que potser no és normatiu ni 'correcte' i aporten novetats interessants al context. Ens ensenyen una mica d'història -mal explicada- però la història de les llengües, tan lligada a la política i als avatars històrics, està molt mal explicada i s'hi barregen un munt de prejudicis, aquí i a les antípodes. El que dius sobre la melmelada és una de les explicacions populars sobre l'origen del mot, jo m'inclino per coses més antigues, el grec o el llatí, però no sóc experta, aquí pots llegir opinions diversificades.
http://etimologias.dechile.net/?mermelada
També tenim, i és molt humà, a pensar que a tot arreu s'han dit les coses que nosaltres hem dit i que les paraules que no 'ens sonen' no s'han dit però això és absolutament relatiu perquè existeixen munts de formes dialectals que fins i tot varien de poble a poble o de barri a barri, avui, però, amb la tele i l'escola, tot s'unifica més de pressa i, potser, de forma més barroera.
Que la pantalla de peu o el sol de la República il·luminin llargament les teves sàvies paraules, Júlia.
Felicitats.
Moltes gràcies, Olga, temps difícils i excitants, aquests.
Gràcies, Júlia. Coneixia la pàgina que em dius.
Sempre he trobat normal que el català fes adaptacions de caire més anglosaxó o francès que castellà. Altrament parlaríem castellà i, quina obvietat, són llengües diferents.
A Riudellots el català rural del de vila mostra vocabulari i accents diferents i això imagino que deu passar arreu.
És cert que hi ha moltes formes barroeres de parla però el responsable sol ser-ne el parlant que no és conscient de com n'és d'important intentar parlar de manera clara i ajustada. Avui dia tothom està alfabetitzat però, malgrat això, hi ha gent que m'obliga a tapar-me les orelles.
Encara que no ens plagui hi ha molt castellà al català i també a l'inrevés. De vegades hi ha paraules que semblen castellanismes i són ben correctes, totes dues llengües són filles del llatí, també a molts indrets d'Espanya hi ha paraules que semblen catalanes i no ho són. Pot haver-hi formes de parlar que no ens plaguin però en el fons el més important és l'objectiu comunicatiu.El tema de la llengua és un pou sense fons.
Això seria un llarg debat perquè de filles del llatí ja sabem que n'hi ha diverses i també cal tenir en compte que una mateixa paraula, en una altra llengua, pot tenir un significat diferent. És inevitable que català i castellà prenguin formes l'una de l'altra però això no es el mateix que tenir una parla barroera.
Un apassionant pou sense fons en el que, de vegades, m'agrada pescar.
Un lingüista que vaig conèixer, molt bo, deia que voler explicar els temes lingüístics era com voler agafar aigua amb un cistell. En general la política i els estats s'han esforçat en marcar diferències més que no pas semblances, hi ha qui opina, i hi estic força d'acord, de què si el sud europeu hagués conformat un sol país les variants del llatí, avui, serien considerades formes dialectals, hi ha llengües en les quals la gent s'entén parlant i que han triat alfabets diferents per mantenir distàncies. El tema de la parla barroera o incorrecta també va lligada a consideracions classistes en molts casos, el caló barrejat amb la llengua ortodoxa era considerat barroer i ordinari però avui llegim a Vallmitjana i ens admira la frescor i la vitalitat d'aquelles expressions, tot depèn de com es miri i des d'on, és clar.
Publica un comentari a l'entrada