6.12.17

AVANTPASSATS I CONTEMPORANIS

Entre les moltes informacions, certes o no, que t'amollen aquests dies a través, en general, dels telèfons moderns, n'hi ha algunes que fan referència al pare de la candidata d'un partit que no és del nostre gust per raons òbvies. Aquestes biografies familiars esventades em desplauen d'allò més. A la gent se l'ha de jutjar per ells mateixos i pels seus fets en el camp professional en el qual es mouen. 

La gent se sent molt orgullosa dels avantpassats honorables i intenta, en general, maquillar o obviar els qui no ho són tant. En aquest tema, com en tants altres, la parcialitat i els prejudicis són habituals. Quan algú no ens cau bé, sigui en el camp polític, acadèmic o artístic, un pare o un avi conservador, franquista o el que sigui sembla que consolida les nostres opinions. El fet és que conec gent progressista i catalanista amb pares o avis policies de la secreta, periodistes fatxes, guàrdia civils i coses així. 

Hi ha qui et presumeix d'avantpassat heroic i tu has sabut, per via familiar, per exemple, que aquella persona era poc recomanable i que en va fer de tots colors, però, és clar, no et vols empipar amb ningú ni fer-li mal d'alguna manera. Fa algun temps la filla d'un exiliat anarquista, ja traspassat, va estar pels nostres verals i es va assabentar a desgrat de què el seu pare, per a molta gent, era considerat un torturador despietat. No s'ho volia acabar de creure, és clar. 

També se d'algú que em presumia d'un parent manaia al castell de Montjuïc durant la guerra, suposo que ignorava o volia ignorar que allà també es va torturar en aquella època, en ocasions de forma indiscriminada, per cert, i a gent molt jove. En general, fins i tot quan les actuacions condemnables són evidents i documentades, hi ha una tendència molt humana a cercar atenuants i justificacions pel que fa a la família i els amics. En general avui es perdonen més les males praxis d'esquerra però al capdavall per a les víctimes innocents la cosa és si fa no fa. En una història de la ciutat de L'Hospitalet que es va publicar durant la Transició tota la repressió republicana era inexistent.

Avui ningú no gosaria fer-ho però fa un temps una persona coneguda, bona persona, però amb el rerefons de prejudicis habituals en molta gent gran, em feia mofa del senyor Iceta al·ludint a la seva condició de gai. Li vaig dir, crec que amablement, que si volia em podia criticar la seva tasca política però que aquesta no tenia res a veure amb la seva opció personal. 

En general, pels nostres verals, els pecats dels nostres s'amaguen o es reinventen, tant a nivell personal com col·lectiu. Per exemple, vaig trigar molt a saber que el germà del poeta Espriu havia estat falangista amb responsabilitats i fins i tot a wikipedia s'oculta aquest tema. Ningú no nega que tenia bones idees pel que fa a la sanitat i que va fer coses bones, ep, ja que sembla que això d'un falangista fent coses bones avui tampoc no es pugui ni mencionar. Llegir determinades biografies a la xarxa i veure com es passa -o no- pel temps de la guerra civil dóna una idea aproximada de com es manipula la informació, al gust de cadascú o segons la conveniència política del moment.

Una curiositat sobre avantpassats és això de què sembla que l'única persona que va traficar amb esclaus va ser el Marquès de Comillas quan moltes fortunes i fortunetes catalanes són d'origen dubtós i, en canvi, ben bé que se celebren aquestes festes dels Indians. Tampoc és cert que tota la capitalització catalana és fes amb esclaus, una de les moltes coses que explica, a la seva manera i com li convé, el senyor Mendoza, per cert.

M'estranya que el llibret de Mendoza no hagi generat més polèmica quan de vegades amb menys n'hi ha prou per a muntar condemnes contundents a algú però en això, com en tot, hi ha qui cau més en gràcia que no pas un altre. Com ara el general Prim, amb una biografia amb moltes ombres i que va estossinar un munt d'esclaus en la repressió d'unes revoltes, però amb estàtues per tot arreu. Ep, no vull donar idees ni vull que les treguin d'on són, que s'hi quedin, però les coses són com són i no sempre s'expliquen en profunditat ni amb imparcialitat, més aviat a l'inrevés. 

Tampoc cal que ningú no se senti culpable de les opcions preses pels avantpassats, per aquells avantpassats dels quals en sabem alguna cosa. Un descendent d'un nazi famós es va menjar el coco durant anys pensant si ell podia haver fet el mateix que el seu pare, en les mateixes circumstàncies. Sembla que va arribar a la conclusió de què no hauria estat així, però una cosa és allò que voldríem pensar i, l'altra, la realitat. En tot cas, pensar en aquesta mena de coses des d'un context que no té res a veure amb el del passat, és fer política ficció. Val més que la història no ens posi a prova.

L'evangeli ja diu que per les seves obres els coneixereu, per les seves i no pas per les dels pares, les mares o els iaios.  Els quals, és clar, ens els podem estimar malgrat les seves relliscades, els seus pecats i la seva trajectòria personal lligada a molts aspectes, personals, socials i polítics, que no podem valorar des del present.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el problema no és el pare, sinó la filla.

Tot Barcelona ha dit...

Tampoco se habla en toda profundidad de mosén Cinto Verdaguer; de su vida como sacerdote de los barcos negreros de Comillas, o de su vida privada amancebado en Villa María, o de su excomunión por el papa por hacer exorcismos sin la bula pertinente... Entra dentro de una lógica que nadie quiera tirar por tierra lo que denominamos símbolos patrios.

Solemos mezclar lo privado con lo público y osamos descalificar a quien no nos agrada por sus tendencias. Así, si no tenemos otro argumento, decimos sin pudor que Iceta es maricón, que no gay, en sentido peyorativo, como si esa afirmación lo hiciera deleznable a la hora de de gobernar un país.

Recuerdo un señor de mi escalera que era muy culé, mucho, para decirte que murió de un infarto en el campo de fútbol. Este señor llevaba un llavero con un escudo del Barça grande como una moneda de aquellas de 50 pesetas, pero en el reverso también llevaba la foto de Franco. Hoy, ser del Barça lleva asimilado una cierta pátina, al menos exterior, de independentismo, pero sigo conociendo personas que son muy de derechas (sin llegar a estos extremos, cierto), y siguen con devoción las andaduras de su equipo.

Creo que no se debe mezclar lo "moral" (trascendente) con lo "legal" (ley), y que hay hoy en día mucha confusión porque los políticos lo estan haciendo con profusión. No se puede prometer dar la felicidad (trascendencia) a cambio de un voto (ley). Los intercambios han de ser de la misma categoría (Aristóteles); las promesas han de ser tangibles, ( mejores pensiones, mejor ley de dependencia...etc).

En fin...sobre Mendoza decir que tiene un libro extraordinario y un resto de libros bien elaborados.
Salut

Júlia ha dit...

Francesc, és així, el que no m'agrada és que per criticar la filla t'amollin la biografia del pare en lloc de centrar-se en l'activitat de la filla, a això em referia, ja que una cosa no justifica l'altra. No és la primera vegada que m'arriben aquest tipus d'informacions.

Júlia ha dit...

Miquel, de amancebado, el senyor Verdaguer, un hombre complicado y atormentado, res de res. Por suerte hay buenas biografías de Verdaguer, la mejor para mi gusto la de Sebastia Juan Arbó que ya tiene unos cuantos años.

La fortuna Comillas pasó a los Güell y con estos no se meten tanto, claro que en la familia hay de todo y en ese caso tendríamos que condenar a Gaudí que vivió de su mecenazgo.

A mi Mendoza no me gusta tampoco nada como escritor, todo es opinable, salvo el libro de Gurb porque es divertido.

En general todos tenemos nuestras lentes particulares, por poner un ejemplo reciente, las protestas sobre el despido de Morán no se corresponden con los silencios sobre tantos otros 'despidos improcedentes' y eso que Morán era muy parcial e incluso a menudo afirma cosas no comprobadas o que no son ciertas. Pero tenía muchos devotos, admito que escribía 'con grapa'.

En cambio si que valoro como escritor, a pesar de su deriva humana y política, a Vargas LLosa. Intento no mezclar pero a veces es imposible, todos somos humanos -y humanas-, a Pla le tuve manía durante años por su ideología pero hoy le valoro gran parte de su obra. Vázquez Montalbán siempre me pareció sobrevalorado literariamente por motivos políticos, por ejemplo.


En general creo que cuando se hacen afirmaciones hay que documentarlas, cosa que no ha hecho Mendoza y que muchas veces no hacía Morán, por ejemplo. Nos movemos mucho por el boca-orella, demasiado. Y ahora por el guasap y el feisbuc.

Júlia ha dit...

Per si és del vostre interès:

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-mendoza-negacionista_217794_102.html

Tot Barcelona ha dit...

Sin ánimo de polemizar porque la entrada no va de esto.
Puedo decirte que después de siete años en el Seminario Conciliar, en alguna ocasión, no pocas, escuché a sacerdotes muy, muy de la casa (capuchinos calzados), hablar sobre mosén Cinto. De su relación con una viuda con tres hijos, de su vida atormentada, de su excomulgación por este hecho y por hacer, sin orden ni bula papal, exorcismos, en una vivienda muy próxima a la iglesia del Mar (hoy venden abalorios para turistas).
Pero como te he comentado en un principio, el tema no va de mosén Cinto y es simplemente para decirte de donde saco la información, información que viviendo de donde venía doy por completo por fiable.
Un saludo.

Júlia ha dit...

Miquel, es cierto que vivió en la casa de la viuda con tres hijos, otra cosa es que tuviese relaciones íntimas con ella, es más, creo que incluso hubiese sido más saludable para él, un reprimido, que eso hubiese sucedido. La historia de Mossèn Cinto es bastante complicada, también se enfoca a veces como un enfrentamiento con el poder de los Comillas -a los Comillas siempre se les tiene manía- pero eso tampoco no es así exactamente. He leído bastantes biografías sobre Verdaguer y la suspensión de sacerdocio, no se si llegó a excomunión, creo que no, y el tema tiene muchos aspectos, sería largo explicarlo aquí. Los problemas más bien vinieron por el desacato y la desobediencia a la autoridad obispal que no por aspectos de sexo. Vaya, esta es mi opinión por lo que he podido leer y saber. Por cierto, quien tuvo que mediar para encontrar una solución de compromiso fue un fraile castellano, ya ves.Los exorcismos los hacía en el carrer Mirallers, tambien en el palacio Comillas, eso también fue objecto de rechazo pues en aquel entonces los niños de la familia Güell jugaban por allí y aquellas cosas raras no eran muy edificantes. Si tienes ocasión de leer la biografía de Juan Arbó te la recomiendo.

En el fondo el tema de Verdaguer tiene mucho a ver con la religiosidad rural, casi medieval en qué había crecido y el choque con una Barcelona en efervescencia, fue el caso más sonado pero muchos curas y monjas vivieron esos temas, por eso 'no entendían nada' en temas como el de la Semana Trágica. Mi padre era de esa Catalunya profunda, catolica, carlista y patriarcal y muchos aspectos de la guerra civil no se entienden sin conocer ese tema.

Júlia ha dit...

Los muchos aspectos de la triste historia de Mossèn Cinto han estado tergiversados por muchos lados y nos tendremos que quedar con su obra aunque hoy también esa levanta ampollas, como cuando alaba el descubrimiento de América, en L'Atlàntida, he, he. Cada cosa y cada persona se ha de situar en su contexto y el contexto se nos escapa como agua en un cesto.

Júlia ha dit...

Precisament l'any del centenari de Verdaguer vaig ser a una estada cultural a Montserrat i un monjo d'allà va amollar una conferència sobre el poeta que em va sembla absolutament parcial, lamentable i mal documentada -potser de forma intencionada, qui sap-.

La veritat és que Verdaguer em va tenir obsessionada durant una temporada, fa anys.

Tot Barcelona ha dit...

Ok.
Gracies.
Salut
Una abraçada...emb faré amb ella (la biografía)

gloria abras pou ha dit...

Estic d'acord amb tu. Un no és responsable de la casa on ha nascut i sol estimar la família. Quan es va dir -no s'ha comprovat- que havien mort a Bin Laden i llançat el seu cadàver al mar ho vaig trobar molt mal fet. Calia prendre'l i jutjar-lo. Ell també tenia gent que l'estimava.
Quan a Iceta mai em posaria amb els seus gustos sexuals però no diria que és una "opció" com no ho és la meva.
De Mossèn Cinto s'ha dit molt que es gastava els diners dels esclavistes Comillas afavorint als pobres. De la seva sexualitat s'ha arribat a sospitar, com passa amb Juan de la Cruz, que era homosexual reprimit.
Mendoza ha escrit llibres amb divertit talent però ni com a escriptor ni com a persona és sant de la meva devoció. Vázquez Montalbán, que vaig conèixer i m'animava a escriure, puc dir que és tan dotat pel llenguatge com fred en les seves asseveracions. Mai m'emocionaria. L'intel·lecte el pot.
Cal separar sempre el personatge de la seva obra. Pla té molt mala anomenada i Caravaggio era un assassí perdulari salvant distàncies entre ambdós. L'obra és el que ens queda.

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, una cosa és la persona i l'altra, l'obra, no coincideixen gairebé mai.

El tema de Verdaguer és complicat i se n'han dit moltes coses,jo més aviat crec que era un reprimit per motius obvis, va tenir una novieta de jovenet i Juan Arbó interpreta les seves deries amb la jove marquesa de Comillas com una mena d'enamorament no reconegut. De fet, aquests matisos no els podem esbrinar, hores d'ara, aquella gent no es podia permetre ni tan sols autoanalitzar-se.

De fet els Comillas donaven uns diners per almoines que ell repartia, i, segons sembla, era fàcil que l'entabanessin persones sense escrúpols, ja dic, tot és complex.

Això d'opció és una manera de parlar, és clar. De fet, més enllà de gustos personals, la trajectòria vital també ens fa anar per uns llocs o per uns altres.