3.12.17

MISTERIS LITERARIS I RECUPERACIONS IMPRESCINDIBLES: JOAN SANTAMARIA

NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES -SANTAMARIA I MONNÉ, JOAN-9788494692925

Amb dificultats i, en moltes ocasions, sense coherència, hem anat recuperant autors i autores importants del nostre context cultural que van publicar abans de la Guerra Civil. Està passant, afortunadament, una cosa semblant amb els pintors. Joan Santamaria és un d’aquests autors d'abans. El seu nom, com ha passat durant un temps amb el de Bertrana, ens ha estat més familiar a causa d'un premi literari que se li ha dedicat que no pas al coneixement de la seva obra, tot i algunes tímides reedicions parcials. Víctor Martínez-Gil ha aplegat en aquest llibre dotze de les seves narracions i obre el volum amb un extens i acurat pròleg sobre la trajectòria de l’escriptor.
Joan Santamaria va néixer a Lleida l’any 1884 i va morir a Barcelona el 1955, va ser advocat i jutge i va poder superar, amb dificultats, les depuracions del final de la guerra. Tot i que en aquella època grisa de la postguerra no va escriure al mateix ritme, va ser l’animador de la Penya que porta el seu nom i que en els primers anys es reunia a Can Parés, amb gent de la volada de Rafael Tasis o Ramon Aramon, en un intent de recuperar alguna cosa de la vitalitat cultural del passat. Els premis Joan Santamaria han donat a conèixer autors contemporanis importants. De tota manera ignoro si encara es convoquen, les darreres dades que he trobat per la xarxa són de 2008.

Resultat d'imatges de joan santamaria narracions
La seva obra literària s’ha titllat de  desigual però jo diria que aquesta desigualtat la podem trobar en gairebé tots els escriptors i escriptores, fins i tot amb els més reconeguts a nivell internacional. Això de desigual el mateix que prolífic són adjectius que s'amollen sovint amb un cert menyspreu subliminal. Avui ens sobta, considerant l’època, el pes de la imaginació que s’aplega en l'obra de Santamaria, la temàtica, que beu de moltes influències i lectures, la tendència a l’aspecte macabre de la vida, tenyit sovint d’un humor molt particular. I també sorprèn el llenguatge que fa servir, un entrebanc per als lingüistes i correctors, un llenguatge que no es deté a l’hora de passar per damunt d’ortodòxies, barroc i que avui, a segons qui, li pot semblar injustament passat de voltes.
S’ha comparat Santamaria amb Poe, aquí sembla que s'ha de comparar sempre tot amb alguna cosa, però no hi té res a veure, o potser una mica és clar. Tampoc no és un bolet en el context de la nostra literatura, a més a més dels ressons d’autors estrangers o hispànics trobem en les seves històries paral·lelismes amb gent com Víctor Català i amb autors com Rodoreda, Bertrana, Perucho o Calders. 
Alguns dels textos remeten així mateix a aspectes de les narracions de Bécquer, molt conegudes i llegides. La literatura catalana compta amb una mena de costat fosc i ombrívol que en algun moment han recuperat autors més convencionals i que han reeixit més en el gènere de la narració breu que no pas en la novel·la. En Santamaria aquest costat fosc s’immergeix, a més, en un món de fantasia i que frega la ciència-ficció en determinats moments, cosa que ens l’acosta a gent com Pedrolo o Munné-Jordà.
Joan Santamaria va ser força innovador en introduir aquest gènere, fantàstic però eclèctic, en la literatura catalana, a partir del ja llunyà 1915. A les seves narracions hi trobem fantasmes, desdoblaments impossibles de personalitat, dones irreals, incestos involuntaris, situacions inexplicables, passions desaforades. L’autor poua en un món rural i remot, en la rondallística, en els sentiments romàntics  i tot plegat conforma una mena de gènere inclassificable que Martínez-Gil defineix com a fantàstic-feréstecEn una part de la literatura catalana hi sura, com en els textos de Santamaria, un humor molt particular, que ni és negre ni subtilment irònic i que contribueix a desdramatitzar situacions hiperbòlicament terribles. 
Seria llarg d'argumentar, i és una opinió subjectiva, però crec que a casa nostra, amb poques excepcions, tant la violència com l'erotisme han comptat sovint amb una mena d'autocensura lligada al context cultural però potser també al tarannà col·lectiu de la societat. Per no carregar les tintes, ni en un camp ni en l'altre, es recorre en moltes ocasions a l'humor o al distanciament. Aquest fet, però, no té perquè perjudicar sempre la literatura, també l'excés agosarat la perjudica, no sé si m'explico.
Els lligams amb la tradició rural, ben perceptible en les Narracions, en algunes ocasions, deriven vers l’exotisme, els seus personatges van a córrer món quan toca i transiten per paisatges inesperats. Els seus moments de felicitat són breus, el destí sempre els trasbalsa. Un erotisme profund amara els enamoraments tot i que, de forma inevitable, considerant l’època, una certa moral convencional malmet les relacions amoroses poc convencionals. El vocabulari utilitzat per l’autor a mi em sembla, amb els seus neologismes, incorreccions i  excessos, extraordinari, lligat de forma profunda al fons de les narracions i em reconcilia amb l’escriptor innovador i agosarat, poc condicionat per les cotilles normatives, i recreador del llenguatge i objectiu sovint de la correcció i la normalització esterilitzadores i acadèmiques.
Resultat d'imatges de el carro dels morts lagerlof
Comentar cadascuna de les dotze narracions del volum i establir comparacions i influències amb els temes que hi trobem seria una tasca complexa. Pel rerefons de les narracions hi copsem un gran lector, capaç de recollir inspiracions i influències de molts indrets diferents. Així mateix resultaria gratuït manifestar predileccions. El conjunt es tanca amb El carro dels morts, precisament, no fa gaire, l’editorial Males Herbes va recuperar, en català, la narració El carreter, escrita per Selma Lagerlöf, el 1912, i que va propiciar fins i tot una pel·lícula muda amb el mateix nom.
És possible que, de la mateixa manera que el llenguatge de Santamaria pot irritar més d’un, aquestes narracions, on pot passar de tot en qualsevol moment, que juguen amb la inversemblança més absoluta i que no s’aturen a l’hora de fer els girs que calguin en les històries que ens expliquen, desconcertin. Però són ben capaces de fascinar els lectors encuriosits i que potser s’acosten per primera vegada a l’obra d’un autor poc divulgat encara. Aquestes Narracions extraordinàries (Més Llibres) són una bona ocasió per apropar-nos a l’escriptor i comprovar, un cop més, que la cultura catalana compta amb estranyes, diverses i inesperades ramificacions poc ortodoxes.
Deu ser casualitat -o no, qui sap- però precisament fa uns dies van passar per la segona cadena La novia ensangrentada, un malson sagnant amb fantasmes, cases misterioses, malediccions, vampires lesbianes, -la gran Maribel Martín i la intel·ligent Alexandra Bastedo, que ens va deixar el 2014-,   i amb el ben plantat i inquietant Simon Andreu, un dels meus ídols, patint d'allò més i acabant molt malament. La pel·lícula, una de les primeres de Vicente Aranda, està fonamentada en una història molt inspiradora per al cinema, Carmilla,  de Sheridan Le Fanu, vaig pensar que Santamaria la devia haver llegit, per cert. 
Resultat d'imatges de la novia ensangrentada

En el seu temps expliquen que la peli va aconseguir molt de públic però crec que també devia tenir un pes el tema del lesbianisme i la seva càrrega sexual, a més a més del destape incipient d'aquells anys, però per als afeccionats a patir està prou bé i té escenes extraordinàries molt relacionades amb les coses raretes d'aquella Escola de Barcelona amb la quan Aranda va estar vinculat, al principi de la seva carrera com a director.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Veus, jo no en sabia res d'aquest escriptor, i estic intentant recordar de que si em sona Selma Lagerlof sense acudir a Google.

Tot Barcelona ha dit...

Igual que el Francesc .

Júlia ha dit...

Francesc, al blog n'he parlat més d'una vegada, el mateix que de Benavente, que cites avui, he, he i amb qui té una coincidència molt important... Et deixo que esbrinis...

Júlia ha dit...

Ai, ai, ai, Miquel, us suspendré l'assignatura si no espabileu, he, he.

Júlia ha dit...

perdó: ESPAVILEU, ve baixa.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

He llegit poc de Santamaria, però bastant més de Selma L., començant pel viatge de Nils Holgersson a llom d'una oca, molt instructiu.
Agraeixo que ens comentis i recomanis les teves lectures i que, fins i tot, ens renyis si no fem els deures.
I és que a vegades llegim molt d'altres cantons d'Europa. Però Déu n'hi do les lectures que tinc a casa dels Quaderns Literaris que dirigia Josep Janés. I de la Biblioteca de la Rosa dels Vents, també dirigida per Janés. Piles. I llegides. Tenien també molt bones traduccions dels millors escriptors europeus. Aquests són els meus fonaments de país.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Bona nit, Olga,
Malauradament el problema és la difusió que es fa de la literatura, en el cas de Lagerlof no hi ha gaire cosa traduïda més enllà del Nils, per exemple. De Santamaria es trobava ben poca cosa, aquest llibre perquè és una edició recent i me l'han fet arribar per casualitat.

En tot això hem anat a menys, trobar els teus llibres, per exemple, no és fàcil, s'ha de tirar de biblioteca o d'espais de segona mà virtuals, quan han passat dos o tres anys molts llibres 'desapareixen'. A banda d'això també han desaparegut les bones antologies escolars, amb fragments de molts autors que et desvetllaven la curiositat. Repassar les llistes de lectures obligatòries escolars fa pensar sobre com van les coses i els molts 'oblits', interessats o no, amb els quals ens ensopeguem.

Crec que hi ha un cert intent una mica parcial, això sí, de recuperar autors una mica oblidats, passa si fa no fa amb els pintors, diria que fins i tot amb els músics. Són bones iniciatives però fa falta un context més global i generós, més enllà de dèries acadèmiques i modes diverses. O així m'ho sembla a mi.

NI tan sols els premis importants asseguren reedicions dels autors i autores, a banda de què també la política de traduccions és molt erràtica.

Iniciatives com les dels Quaderns Literaris que menciones i la Biblioteca de la Rosa dels Vents avui haurien de ser imprescindibles però les coses són com són i no pas com haurien de ser o com ens agradaria que fossin.

Júlia ha dit...

Parlo de literatura però passa amb molts sectors de la cultura. A La Pedrera hi ha una exposició sobre Joan Ponç que he comentat a l'altre blog, a finals dels setanta el van entrevistar en diferents ocasions per la televisió i va assolir una certa popularitat però avui molta gent jove, fins i tot del sector artístic, no té ni idea de qui és o en sap poca cosa, o el té per un 'oblidat'. Poso aquest exemple però en podria posar molts altres.

Júlia ha dit...

De fora també ens arriba poc i amb comptagotes. L'altre dia mirava en una llibreria gran què hi havia del darrer Nobel, doncs els dos llibres que s'han fet en cinema i el darrer que ha publicat i para de comptar. T'interesses per un autor o autora que desconeixies i t'adones de què té una obra extensa de la qual ens han arribat quatre coses.

Fins i tot passa amb el cinema, en algun moment estrenen una peli d'un director estranger interessant amb uns actors interessants i mires per la xarxa i veus que ha fet un munt de coses però aquí, si no el pots pescar algun dia per la Filmoteca i encara gràcies, res de res.