El Poliorama és, avui, una de les sales teatrals més còmodes que tenim a la ciutat. Mentre els cinemes, en general, tenen seients on pots estirar les cames i relativament amplis, molts dels teatres de la ciutat han optat per encabir molta gent en poc espai, renunciant als passadissos, més enllà del central. Això fa que per entrar o sortir tinguis feina, segons on et toqui seure. I això ho puc fer extensiu a sales de concert, moltes zones del Palau de la Música són absolutament lamentables pel que fa a la comfortabilitat.
La darrera vegada que vaig anar a La Villarroel, en sortir, algú comentava davant meu que en cas d'emergència la cosa resultaria problemàtica. La sala gran del Nacional és un desastre, adient per agafar mal de genolls, amb l'afegitó de problemes d'acústica, segons on seus. El Goya també és incòmode, el mateix que el Borràs, per això dels passadissos i el poc espai individual amb el qual comptes.
La darrera vegada que vaig anar a La Villarroel, en sortir, algú comentava davant meu que en cas d'emergència la cosa resultaria problemàtica. La sala gran del Nacional és un desastre, adient per agafar mal de genolls, amb l'afegitó de problemes d'acústica, segons on seus. El Goya també és incòmode, el mateix que el Borràs, per això dels passadissos i el poc espai individual amb el qual comptes.
Al Poliorama hi hem vist, al llarg dels anys, bon teatre i espectacles diversos. Per sort, continua en actiu. Fins a mitjans de febrer s'hi pot veure una obra amable, divertida, adient per aquests dies de festa. El gran mèrit de l'obra, que dirigeix Àngel Llàcer, són els actors. David Verdaguer i Mar Ulldemolins estan molt i molt bé, simpàtics i espontanis donen credibilitat a aquesta relació d'un munt d'anys entre una parella feliçment casada, cadascú per la seva banda. A més a més, un muntatge audiovisual distret i evocador ens mostra el pas del temps i el munt de coses que s'esdevenen amb el transcurs dels anys.
No és aquesta una obra contemporània. El seu autor, Bernard Slade (Ontario, 1930) va aconseguir amb ella un dels seus èxits més remarcables, èxit que el va sorprendre a ell mateix, l'any 1975. Encara el va sorprendre més que l'obra s'adaptés i representés en diferents països, Espanya inclosa. La van estrenar, a Madrid, el 1976, dirigida per Luis Escobar, amb Irene Gutiérrez Caba i Carlos Estrada, que més endavant va ser substituït per Pablo Sanz i a Barcelona es va estrenar al mateix Poliorama i va tenir una molt bona crítica, sobretot, com en aquest cas, a causa del bon treball dels actors i el director. El 1978 es va fer una digna versió en cinema, poc recordada, els protagonistes van ser Alan Alda i Ellen Burstyn.
L'autor va poder veure la versió hispànica i la d'altres països i el va sorprendre l'acceptació d'aquesta història d'adulteri una mica innocent, en indrets que suposava menys tolerants amb aquesta mena de francesilles matrimonials. Encara més, es veu que molta gent de molts llocs li explicava experiències semblants, relacions llargues i clandestines semblants a les dels protagonistes, quan ell havia pensat que la temàtica era, de fet, una fantasia eròtica recurrent però poc materialitzada en la realitat.
El tema fa pensar en una altra obra de teatre, Avanti!, del 1968. En aquest cas la versió en cinema, amb el gran Jack Lemmon i Juliet Mills, es va estrenar el 1972 i va ser molt més popular que la teatral, de Samuel Taylor. Éls actors eren excel·lents i la va dirigir Billy Wilder, que també va ser un dels autors del guió, poca broma.
En català és la primera vegada, que jo sàpiga, que es representa i malgrat els anys que fa de la seva estrena funciona prou bé. Hi sobra alguna pinzellada tràgica que no ve a tomb, o que no acaba d'encaixar del tot en el conjunt tal i com se'ns presenta, enmig d'un to general de comèdia divertida i sense un excés de pretensions dramàtiques. I s'han perdut, pel camí, algunes espurnes iròniques de crítica social que tenien l'original i les versions dels setanta. És clar que el món ha canviat a bastament i aquests vint-i-cinc anys de relació extramatrimonial, en aquell moment i ara, no poden ser el mateix, els fets històrics són diferents i el context social i polític, també.
És aquesta un tipus d'obra d'aquelles de tota la vida, una comèdia romàntica dirigida a un públic divers i eclèctic. Insisteixo, però, en la grapa dels dos actors en escena, que són la sal i el pebre de la versió que podem veure aquests dies al Poliorama. Tant Verdaguer com Ulldemolins són actors de categoria, peces claus del molt bon planter de gent relativament jove que pot fer de tot i fer-ho tot bé, preparats i amb un sòlid rodatge al darrere. Llàcer, polivalent home de teatre tot terreny, es va consolidant així mateix com a molt bon director d'actors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada