He anat a veure Loving Vincent més aviat per curiositat malsana que per tendència natural. No m'ha fet el pes, cosa que ja m'esperava, malgrat algunes crítiques hiperbòliques que he llegit aquí i allà. També n'he llegit algunes que matisen el producte, és clar. M'ha semblat trobar-me davant d'una d'aquestes obres d'artesania a les quals reconeixes la feina i les hores esmerçades en la seva realització però que no et diuen res. Per tal de donar un fil conductor a l'invent s'han tret de la màniga un argument al qual, ai, fins i tot en alguns comentaris titllen de thriller.
Qui sàpiga poca cosa o res sobre la vida del pintor i la seva obra, més enllà d'haver vist reproduccions dels quadres més coneguts i emblemàtics, cosa difícil d'evitar ja que es poden veure a tot arreu, es quedarà una mica igual. És impossible oblidar aquell boig del cabell vermell, amb Kirk Douglas, i dirigida per Minnelli, pel meu gust el millor Van Gogh del cinema, o fins i tot la minisèrie d'Altman sobre els dos germans.
Més enllà del fet, matisable en la realitat, de què el papa i la mama no se l'estimaven, poca cosa esbrinem de la vida del pintor. No negaré grapa a les reproduccions de les obres però no entenc tantes pampallugues, acaben per fer mal de cap.
Fins i tot vaig pensar, abans d'anar-hi, que les cartes al germà tindrien un protagonisme més gran, però també del germà en sabrem poca cosa, al capdavall. Hi ha molta mitologia inexacta sobre la història d'un artista les obres del qual arriben, avui, a preus d'esgarrifança. Però vaja, a la història gairebé tot és mitologia, també a la història de l'art.
Conec més gent que s'ha avorrit amb la pel·lícula, tot i que sembla que costa d'admetre-ho, ja que ve amanida amb un embolcall que li suposa qualitat indefugible. Es fa llarga, i això que dura poc, una horeta i mitja escassa. És possible, diuen avui, que el pintor patís una bipolaritat, no ho podem saber però sí intuir. Com a thriller, era de preveure, resulta una cosa absolutament aigualida.
Pel que fa als milers de quadres pintats per un munt de pintors, no n'hi ha prou amb pinzellades de colors vius per imitar Van Gogh, al capdavall potser s'ha acabat fent, en el cinema, allò que a la pel·lícula critiquen a aquest metge amb aspiracions que copiava els quadres admirats amb una mena de fal·lera entranyable i qui, de ser viu, hauria col·laborat de gust en la pel·lícula, com a pintor col·laborador. Potser amb una història més consistent i seriosa i menys pampallugues l'invent, absolutament admirable des del punt de vista tècnic, hauria reeixit, no ho sé.
Repassant avui les entrades a la xarxa i considerant que tan sols a l'entorn del famós tall a l'orella existeixen milers d'entrades amb tot tipus de versions, em temo que tenim tema per anys i segles.
Repassant avui les entrades a la xarxa i considerant que tan sols a l'entorn del famós tall a l'orella existeixen milers d'entrades amb tot tipus de versions, em temo que tenim tema per anys i segles.
6 comentaris:
"aquell boig del cabell vermell", creo fue uno de los mejores intentos de plasmar la vida del pintor.
De él, como artista, decir que no me gusta todo, y que hay alguna pintura que no la tendría en casa.
De su hermano, según Manolo Reguera, el mejor profesor que tuve de Historia del Arte, decía que fue el que le compraba todo, desde los pinceles hasta las pinturas, incluso algún cuadro a escondidas, para que se creyera que los vendía y así pudiera proseguir con su carrera.
No iré a verla. Los dibujos animados son eso, dibujos animados, y no personas que interpretan.
Gracies .
Salut
Miquel, por curiosidad se puede ver y como experiencia es interesante, depende de lo que se espere, no todo son dibujos, salen actores que interpretan, aunque mezclados con la pintura, no me convencio pero 'tot són gustos'. No le niego originalidad.
Los datos biográficos se pueden encontrar fácilmente por internet en la actualidad, y muchos detalles sobre su vida, la del hermano, e incluso la del nieto, todo un personaje asesinado por un islamista, por cierto.
Van Gogh era Kirk Douglas. Quan a aquesta pel·lícula, la crítica no la deixa massa bé. Aquests biopics d'artistes són difícils de resoldre amb honestedad i rigor, sempre és cau en la autocomplaená vers l'artista.
No creguis, he llegit crítiques molt hiperbòliques, de fet no és un biopic, encara no sé ben bé què és, els factòtums es veu que volen fer una cosa així amb Goya i amb més pintors.
Kirk Douglas, per a mi, sempre serà Van Gogh i Ulises, en aquest ordre.
Tinc V.G. present des de la meva infantesa, aquella que ja saps, quan jo, de petita, repassava làmines de pintors sota la taula del menjador dels avis. Quantes bondats ens aporten els avis...
Després n'he llegit moltes coses, i l'he compadit sempre. La pobresa i les incomprensions malmeten els homes.
Un cop morts aquests homes, algú posa valor a les seves obres i s'aprofita econòmicament del sofriment del'artista.
Una abraçada, Júlia.
Olga, avui s'ha evidenciat que algun tipus de problema mental tenia, si avui ja costen de tractar aquestes malalties en aquella època no cal ni pensar-ho, per sort el germà el va mantenir i li va donar suport. L'especulació amb l'obra d'aquests pintors fa molta angunia, recordo la pel·lícula sobre Modigliani, l'antiga, Els amants de Montparnasse, i com el marxant està esperant, com un voltor, que el pintor mori per recollir els quadres i poder fer negoci.
La literatura no mou tant de negoci, de moment. Ni tant de turisme com l'arquitectura modernista, per exemple.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada