Potser algun dia s'endegarà un debat seriós sobre què és o no és art i a l'entorn dels motius per què tantes coses, entre les quals la valoració d'autors i tendències, pugen i baixen, com la borsa, segons l'època històrica i, sobretot, segons allò que ens prediquen els mandarinatges culturals, lligats en moltes ocasions a temes polítics i econòmics.
Avui Vincent Van Gogh és un valor indiscutible, com, per exemple, el nostre Gaudí i tants altres. Els valors indiscutibles em resultarien més fiables si no hi hagués al darrer tants calerons, la veritat. En tot cas, som fills del nostre imaginari i de la nostra herència cultural i no ens en podem escapar. I, ens agradi o no, sembla que si alguna cosa, avui, es paga molt bé, encara que l'autor, en alguns casos -no pas tots- no hagués bufat cullera quan era viu, doncs deu ser que té molt de mèrit allò que va fer. Amb el tema del cinema també s'esdevé, de tant en tant, el mateix i produccions que van passar per alt o amb males crítiques després son de culte.
El pintor ha generat un munt de documentals i pel·lícules diverses. Potser per l'edat, però crec que hi convergeixen més motius, jo encara em quedo amb la pel·lícula de Minnelli, (Lust for life), de 1956 i no he trobat caps Gauguin i Van Gogh més convincents que el Quinn i el Douglas d'aquella època. L'he vista moltes vegades i crec que guanya amb el pas del temps, tot i que he de dir que aquestes històries les valoro des del punt de vista cinèfil i no pas des del punt de vista estrictament biogràfic o històric. Cada cosa al seu lloc i cal ser-ne conscient. Aquí, amb aquesta dèria en canviar els títols originals, ens la van titular com El loco de pelo rojo. En aquesta recent pel·lícula s'han limitat a indicar-nos el nom del pintor, no fos cas que no ens n'adonéssim, davant de l'original, At Eternity's Gate.
Em va deixar força freda, tot i que no vull treure mèrit a l'esforç realitzat, allò del Loving Vincent, amb tantes pampallugues i virtuosisme pretensiós. I m'ha passat una mica el mateix, des d'un altre punt de vista, amb aquesta mena d'assaig contemporani, amb pinzellades filosòfiques a l'entorn dels darrers anys de vida del pintor. La pel·lícula l'ha dirigit Julian Schnabel i compta amb repartiment eclèctic i de categoria, al davant del qual hi ha Defoe, que fa molt bé de pintor turmentat, guillat, patidor i la resta. Però amb tot plegat no n'hi ha prou per convèncer, la veritat. Tot queda esbossat, des de la biografia fins a la mateixa pintura de l'artista. Un intent centrat en la relació amb el germà també estava carregat de bones intencions però, pel meu gust, no va acabar de reeixir del tot.
Hi ha moltes pel·lícules, avui, de les quals la gent que no està iniciada en sortirà sense saber gran cosa sobre els personatges. Passa, per exemple, amb la recent visió de Maria Estuard, i passa amb aquest Van Gogh a les portes de l'eternitat. Una eternitat molt ben gestionada per la seva cunyada, que tot i no avenir-se gaire amb ell, va quedar vídua aviat i va demostrar tenir una grapa immensa per al negoci artístic.
De pintors famosos i valorats n'hi ha hagut de moltes menes però, com en el cas dels escriptors, els esperits turmentats donen més joc que no pas els esperits plàcids amb vides convencionals. Si, a més a més, recordem el que es paga avui per qualsevol cosa del pintor, no és estrany que la mitologia del present torni a tenir ganes d'evocar aspectes de la seva vida lligats, a més a més, amb misteris per resoldre. Es va tallar ell mateix l'orella? Es va suïcidar, o no va ser així? Tenia sífilis, com el seu germà, i això hauria contribuït als seus problemes mentals? Hi ha respostes i valoracions diferents, segons autors. I això que Van Gogh és força conegut a causa de les moltes cartes que va escriure, al seu germà, més que res, però també a d'altres persones del seu entorn.
Les biografies de ficció sovint han passat per alt la seva infantesa, la seva joventut, pel que fa a Van Gogh. De fet va aprendre a pintar tard. Per animar-nos, una professora de pintura molt bona que he tingut a l'Escola de la Dona, ens mostrava coses que feia el pintor en els seus anys, una mica tardans, d'aprenentatge, dibuixos maldestres i amb molt poca gràcia. Darrere de tot hi ha d'haver pràctica, encara que es tingui aptitud, però com que avui la cultura de l'esforç ha anat una mica de baixa sembla que tot vingui donat per inspiració divina. Sobretot en coses com ara l'art, la literatura, la música...
Avui sembla de mal gust dir que no t'agrada tot el romànic, que Miro i Tàpies no et diuen res, en general, o que algunes coses de Gaudí et fan angúnia, com admetia la gent del temps de la meva àvia, els contemporanis de l'arquitecte, vaja. En canvi, coses que abans agradaven avui són absolutament menystingudes fins que algú no les redescobreix. Sovint es critica l'adoctrinament educatiu infantil però en les visites escolars que he realitzat amb criatures petites, a museus i exposicions, he escoltat molts adoctrinaments estètics, la veritat. No ens en podem escapar. Estaria molt bé poder accedir a un gran museu imaginari i tenir l'habilitat de poder fer-ho de forma virginal, sense saber res de cap artista i, en el qual, ens barregessin estils i tendències i també dibuixos d'artistes populars, d'il·lustradors bandejats pels experts. Però això és impossible, en això i en tantes altres coses.
Disfressar-se, ara que hem passat el Carnaval, de Van Gogh, resultaria gairebé, avui, tan senzill, com disfressar-se de Pippi Langstrum. Per cert, arriba aviat una pel·lícula sobre Astrid Lindgren, ahir en vaig veure el tràiler. Veurem què tal i què ens expliquen.
