TRADICIONS, CELEBRACIONS I MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Font de la fotografia: http://yummytaller.blogspot.com.es/2014/02/pastis-de-sant-valenti.html

Font de la fotografia: http://comacasa-res.blogspot.com.es/2015/02/bunyols-de-quaresma.html

Ahir van coincidir en el temps el Dimecres de Cendra i el Dia de Sant Valentí. Contemplant i endrapant els bunyols d'una de les poques bones pastisseries del barri que resisteixen, pensava que aquesta menja tradicional, amb el foradet al mig, es pot considerar, fins i tot, que té un cert aspecte eròtic.

Hi ha persones que sumen i que celebren tota mena de tradicions. Ahir devien xalar, entre el pastís en forma de cor i els primers bunyols de la temporada, tot i que això del Dimecres de Cendra més aviat hauria de portar-nos a meditar sobre la brevetat de la vida i en allò de què som cendra i a la cendra tornarem.

Amb el fred que feia no sé si gaire gent va anar a enterrar la sardina, aquesta sí que és una tradició amb consistència, però crec que va de baixa, tot i que en alguns mercats han recuperat aquelles boniques arengades amb faldilles o col·locades de forma ordenada en un barril gros. A mi, de petita, l'arengada penjada de la canya em feia angúnia i pena.

Hi ha qui té una veritable mania a Sant Valentí però poques tradicions, àdhuc les més nostrades, resisteixen un estudi seriós i aprofundit. Hi ha qui diu que el nostre Dia dels Enamorats ha de ser Sant Jordi però dir que aquell dia és el dels enamorats és una tendència relativament moderna, ja que regalar una rosa a la xicota no identifica tot el dia amb això de l'amor. 

El tema del llibre jordià va ser un invent comercial dels llibreters, encara més, es va relacionar amb la mort de Cervantes, qui alguns voldrien català, tot i que és molt improbable que ho fos, ni tan sols que passés per la nostra ciutat, on ensenyen on va fer una estada també ben improbable.

La tradició s'inventa, algunes es mantenen, d'altres s'esvaeixen i  un gran nombre es refan i s'adapten als temps que corren. És clar que hi ha negoci en tot plegat. La meva mare sempre deia que això de la rosa de Sant Jordi, quan ella era joveneta, ho practicaven més que res la gent de la ceba. Avui  ser de la ceba és una virtut en alça, és clar.

Quan jo era petita molts sectors del país abominaven de l'arbre de Nadal i del Pare Noel. Calders té un conte molt divertit sobre el tema dels Reis versus el Pare Noel, que es va incloure a l'espectacle Antaviana. Quan jo era petita el Tió, que era un tronc i no aquest horrible ninot amb barretina, no estava generalitzat. Es feia en alguns llocs de pagès, no pas a tots. 

És clar que el pobre Sant Valentí, popularitzat gràcies a la pel·lícula i la cançoneta, no té cap culpa de què es venguin coses horribles, com aquests pastissos en forma de cor. El cor canònic és un motiu decoratiu recurrent i lleig però ha fet fortuna. Un professor de ciències dels meus anys d'estudiant ens deia que el cor real no era gaire bonic, sinó que més aviat semblava una patata de sangre (sic).

Em cau bé la gent que ho celebra tot a fons, aquells que sumen en lloc de restar o dogmatitzar. Jo no celebro gaires coses, la veritat, més enllà dels Reis, per tradició familiar i els aniversaris, i encara. Ara han recuperat això de la Laia, la vida de la pobra Santa  Eulàlia no té res de divertit ni d'infantil però han aconseguit que ho semblés. Encara més, hi ha moltes probabilitats de que la  santa sigui un calc tardà de la de Mèrida i fins i tot és possible que cap de totes dues existís. En tot cas la seva és la història d'una noieta adolescent i suïcida,  fanatitzada i imprudent, tot i que coratjosa. 

A Sant Jordi l'han democratitzat arranjant la llegenda. És un altre sant improbable, en algunes versions antigues salvava la princesa després que el drac s'hagués cruspit unes quantes xicotes del poble, cosa molt injusta. Tot s'aguanta amb agulles d'estendre i, per això, bescantar el pobre Sant Valentí i criticar els enamorats que gaudeixen regalant-se galindaines i menjant pastissets en forma de cor és absurd i cruel.

Tots som fills del nostre temps, allò que hem fet sempre creiem que s'ha fet sempre, però res de res. Les celebracions, com deia una bona amiga meva, fan que un dia sigui diferent d'un altre, trenquen la monotonia i la rutina, el mateix que el Carnaval, festa que odio però que en ocasions també he celebrat, a l'escola, amb amics. No té sentit celebrar carnavals quan tot l'any és carnaval i no hi ha més Quaresma que aquestes pobres àvies amb set potes que s'han recuperat a algunes escoles i que tampoc no és que fossin a tot arreu, en èpoques passades.

Amb això de la recuperació de les festes populars a les escoles ens vam passar d'allò més. Però, per exemple, les penitències quaresmals no s'han recuperat i a ningú no se li acut, a l'escola, representar la Passió, tot i que els pobles on fa anys que es representa continuen amb el tema i fins i tot s'han fet assaigs moderns sobre un tema tan inquietant. 

Explicaven que Amades s'havia inventat algunes coses per tal d'arrodonir el seu Costumari però a mi m'encanta aquest conjunt de llibres on s'expliquen tantes coses sobre sants i tradicions. Me'l vaig comprar a terminis i amb esforç, quan els llibres eren cars i valorats. Ja sabem que els sants no són el que ens explicaven i potser millor, ja que ens amollaven moltes barbaritats sobre la seva vida, miracles, patiments i facècies. 

Tot és un cuento, em deien a casa, amb aquella saviesa ancestral que costa d'assolir. En això de ser un cuento, -paraula que crec que s'hauria d'incorporar al dogmatisme semàntic ja que cuento no és  el mateix que conte, té un altre matís-  s'hi poden incloure moltes coses que semblen serioses i un noranta nou coma nou per cent de la història suposadament comprovada. Verás que todo es mentira, cantava Gardel.

Amb els anys, com escrivia un poeta, acaba que et saps tots els contes i cuentos i te'n creus molt pocs, tot i que sempre caus en el parany de creure que un conte nou, explicat per algú que et mereix confiança o en qui tens fe, està comprovat i certificat davant del notari. La por dels homes -i les dones- ha inventat molts contes, entre els quals, i és una opinió personal, les religions, tan bescantades i a les quals es culpa de molts mals, quan són, com moltes teories polítiques que en corrompre's han creat inferns absoluts, creacions absolutament humanes com les pàtries, vaja.

En un context tan galdós, menjar bunyols i pastissos en forma de cor amorós, és, al menys, un consol fugisser.

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.

León Felipe