26.4.18

EL SETÈ MANAMENT I LES SEVES DERIVACIONS POLÍTIQUES

Un dels problemes de la nostra societat és el fet de què la corrupció funciona de dalt a baix però també de baix a dalt i que, en certa manera, està acceptada per una gran majoria de la població, que sovint ni tan sols pensa que determinades actituds i pràctiques són poc ètiques i condemnables.

Encara més, hi ha qui no amaga aquestes pràctiques sinó que se'n vanta, com si fossin una prova de bones relacions amb gent d'upa o d'intel·ligència pràctica. En una ocasió, a l'escola, recordo que un grup de l'escola, de la segona etapa d'aleshores, va mangar postals i d'altres petits objectes de la botigueta d'una dona, en una sortida. La dona se'n va adonar, ens va avisar i vam aconseguir que retornessin una part del botí. Aquesta mena de coses van passar en més d'una ocasió. 

Els pares i mares avisats, en general, davant de nosaltres van fer el paperot però com que els nens són nens vaig anar sabent que més d'una família lloava aquella mena de robatoris com a mostra gairebé d'esquerranisme, com que les postals eren allà més cares que a la papereria hi havia un cert dret a robar-les i, al capdavall, eren coses de criatures.

A la biografia de Maria Aurèlia Capmany, Pons ens explica una anècdota que els va passar per les Espanyes,  quan Ricard Salvat, aleshores parella més o menys de la Capmany, es va empipar amb el grup de teatre amb el qual feien una gira, quan en una ciutat castellana els van haver de cridar l'atenció per haver robat llibres en un establiment. Pons explica que aquella era una mena de pràctica justificada des d'una posició d'esquerra, malgrat que els jovenets, en general, no eren pas fills de cases excessivament modestes. Amb aquest raonament d'esquerra una mestra jove, tirant a pija, em justificava fa temps la seva pirateria musical pel fet de què els discos eren cars, en una època en la qual encara es compraven discos.

Fa anys havia passat vergonya comprovant com gent coneguda i apreciada arramblava amb cendrers i d'altres estris dels restaurants en sortides informals i presumia d'haver-ho fet. La meva filla s'havia espantat en alguna ocasió, quan amiguetes de les quals mai ho hauríem dit, sense cap necessitat, acostumaven a robar als magatzems i les botigues de xuxes, tenien aleshores tretze, catorze anys. Però el pitjor era comprovar com, a les seves cases, no donaven cap mena d'importància a aquells fets sempre que no les enxampessin. 

Podria explicar un munt de coses així, el robatori a petita escala ha estat justificat per molts motius, fins i tot el robatori de coses inútils i, moltes vegades, des d'una visió progre des de la qual, a més a més, també he sentit justificar d'altres actituds, com ara la de colar-se als transports públics o a qualsevol lloc sense pagar. Els regals en diferents modalitats a gent com ara els metges, per part de les grans empreses, va arribar a ser gairebé escandalós i els pobres doctors que rebutjaven els privilegis eren -no sé si encara ho són- mal vistos per la resta. Vull pensar que la cosa ha canviat una mica. Uns coneguts que tenien un parent metge presumien de com els passaven pel davant de les llistes d'espera, gràcies a la seva relació amb el familiar. Una coneguda se'm va vantar, fa alguns anys, de què el seu fill havia pogut entrar a l'escola pública que ella volia, gràcies a coneixences i relacions.

Crec que algunes coses s'han intentat controlar i que avui, amb la informàtica, potser es fa més difícil aconseguir aquesta mena d'endolls i de suborns però no ho puc assegurar. Escric sobre casos que he conegut en directe. Ahir em van enviar un munt de brometes visuals sobre això de les cremes de la senyora Cifuentes, cosa que em produeix certa angúnia ja que tot plegat es veu ben bé que és una pràctica caïnita entre gent del mateix partit. Sobre el màster, és molt més greu, però voldria afegir que la política dels màsters i els seus preus, la seva necessitat i la seva promoció, i el seu preu abusiu, s'hauria de revisar a fons, més enllà del cas de la dama en qüestió. Els màsters, molts, són un papadinero, que deien abans. 

La pèrdua de prestigi de les carreres i potser fins i tot dels doctorats tradicionals, així que el seu assoliment s'ha massificat,  ha fet que haguessin de proliferar aquesta mena d'estudis complementaris, més destinats a fer currículum funcionarial que no pas a millorar la societat, vaja. Els pares i mares, si poden, es rasquen la butxaca per tal que els seus plançons tinguin aquests titolets, pensant que seran indispensables per al seu futur, sobretot econòmic. Si, a més a més del màster, es pot comptar amb coneguts, molt millor, encara escolto sovint allò de qui no té padrins, no va a bateig.

La corrupció, en general, escandalitza quan es fa pública i evident, però mentre es coneix i es tolera diria que gairebé desvetlla, en molta gent, admiració. Tots ho faríem, si poguéssim, et diuen, quan expliques algun cas que t'angunieja i que saps que és cert, sobre polítics i polítiques o gent coneguda a la qual se la suposa honesta. Un exemple es el de les Olimpíades, sobre l'especulació i les corrupteles de l'època s'ha estès una mena de pacte consensuat que no incideix en el tema, tot va ser bonic, Barcelona va quedar la mar de ben arregladeta, tenim platges gratuïtes i, encara que representés una culminació del tan criticat porciolisme, moltes coses lletges es van obviar i oblidar. Agustí Colomines ha recuperat la qüestió en un article recent, el podeu trobar aquí.  Encara em pregunto perquè és aquest un tema sobre el qual s'ha escrit tan poc, el mateix que sobre els origens de la proliferació de la droga dura en els vuitanta, quan tanta gent feia calaix de forma misteriosa.

Moltes coses surten quan convé o quan no es poden amagar més. Som molt tolerants amb els nostres i molt contundents en les condemnes dels altres. Quan hi ha divisions en els partits, de dreta o d'esquerra, comencen a sortir a la intempèrie casos diversos, amb proves i documents, en el fons tothom s'espia, recordeu allò de La Camargue, per exemple. A la tele, en èpoques socialistes, va ser evident la trampa parada a la Pilar Miró, a la tele.

Fa anys, a través d'una mestra que tenia el marit treballant en una empresa de construcció, vaig saber els tripijocs que havien de fer per aconseguir unes obres, calia passar pel tub de la influència dels negocis relacionats amb plançons de Can Pujol. Aleshores molta gent idolatrava aquest senyor, al qual no li trec mèrit polític, encara més contemplant el galdós present, i si els deies alguna cosa en contra no et creien o t'ho justificaven amb allò de gairebé tothom ho fa o ho faria, que potser és cert, per desgràcia. Algunes d'aquestes mateixes persones avui ni et toquen el tema o tiren més pedres a la teulada o et recorden que ja es veia venir. Els més fidels al personatge es consolen en veure com, en comparació amb d'altres casos hispànics molt més destralers i substanciosos, allò va ser poca cosa. Poca cosa de la qual no en sabem de la missa la meitat, és clar. 

Els furts de poca volada encara es justifiquen amb allò de què hi ha gent que les passa magres i no pot menjar, un tòpic recurrent i absurd, que no s'aguanta gaire, la veritat, tot i que no dubto de què hi hagi avui gent que les passa magres tot i que he conegut persones que les han passat molt magres i mai no han robat res ni pidolat res ni cercat enxufes. Quan ens roben la cartera al metro bé que ens emprenyem, tot i que potser ens l'ha robada un pobre necessitat de calerons que ha de pagar un màster a la nena. El món és estrany i l'espècie humana crec que encara es troba en construcció. Qui roba un ou, roba un bou, et deien, a casa, els grans suposadament incorruptibles del passat.


6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"...Tots ho faríem, si poguéssim, et diuen..."

Creo que no, JÚLIA. Tengo el placer de conocer ( y ya ves que no hablo por mi), un par de personas que han tenido oportunidad de hacerlo, y se han negado.

No puedo hablar por mi, porque yo si he sisado, no creo que hubiera ninguna frutería del barrio, en mi niñez, que no hubiera sido visitada sin pasar por el cajón.

Y tres, Lucas 16/10: Quien es fiel en lo poco, es fiel en lo mucho. Este evangelista mayor, ya viene avalado por el Eclesiastés de Salomón en una frase parecida.

Una abraçada molt forta.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no dic que no hi hagi gent honesta, tot i que crec que n'hi ha poca i que poca gent és honesta 'sempre i en tot moment', al capdavall la corrupció té un component humà i en ocasions és imprescindible per poder sobreviure, sinó que és una frase que escolto sovint de forma inesperada per part de gent diversa, no és una afirmació que jo subscrigui, no sé si m'explico.

Jo també conec gent honrada, jo mateixa he defugit coses d'aquest tipus però he d'admetre que potser per afavorir els meus fills, per exemple, faria coses d'ètica dubtosa en algun moment, no ho puc saber si no m'hi trobo.

Els dogmàtics de l'ètica també m'espanten i en ocasions fan més por que els corruptes, amb els quals pots negociar, aquest seria tot un altre tema. Robespierre, en certa manera, era un incorruptible, però avui m'estaria molt més tenir a prop l'humanament entranyable -i corruptible- Danton que no pas Robespierre.

Entenc que quan ets petit o jove facis coses poc recomanables, el risc té el seu atractiu en aquestes etapes vitals, una altra tema és que la família els rigui les gràcies, en d'altres temps aquestes coses s'amagaven a la família i als coneguts, el que m'angunieja és que, a més de colar-te a les llistes del seguro et facis el xulo davant de gent que no pot fer el mateix, vol dir que ni tan sols es pensa que sigui aquesta una pràctica dubtosa, vaja. Els pecats que provoquen rebuig es fan d'amagat, com cal.

Tot Barcelona ha dit...

Portes raó en el teu argument. I t'entenc.
Potser, si jo tingués algun càrrec en l'administració faría tracte de favor, no lo se, però realment el que estem veient i tan contínuament resulta denigrant i molt mancat de moral.

Salut

Júlia ha dit...

Evidentment, Miquel, però no és res diferent del que s'ha esdevingut sempre, l'única diferència és que en l'actualitat moltes coses són més difícils d'amagar, malauradament la història humana és lamentable tot i que, paradoxalment, en alguns moments sembla que avancem en molts aspectes, per això els grans del meu temps repetien allò de 'pecat amagat és mig perdonat', ens agrada creure que els fets i la gent són millors del que són però les biografies realistes mostren les nostres mancances de forma evident. La mateixa persona pot ser admirable en un moment determinat i, en un altre, fer coses molt lletges. Bones persones es poden convertir en torturadors en determinades circumstàncies, i a l'inrevés, una persona perversa pot fins i tot fer coses bones en un altre moment vital, la suposada grandesa de, per exemple, la religió catòlica, que va fer que determinats personatges s'hi passessin crec que ve donada perquè ofereix la possibilitat de regeneració moral a través de pràctiques penitencials. Tot és complex i poc senzill i el tema donaria per a escriure enciclopèdies, em temo. De moltes coses te n'adones amb el pas del temps i quan saps una mica, et mors, per això tot sembla nou,fins i tot la corrupcio, i potser millor que sigui així, he, he.

Júlia ha dit...

Per això admiro Camus quan deia allò de què entre la justicia i la seva mare triava la seva mare, de fet expressa la tendència a protegir la nostra gent en detriment de la resta, si fa falta. És humà i afavoreix la supervivència de l'espècie.

F. Puigcarbó ha dit...

el robatori no deixa de ser una anécdota, ja veus, dos potets de crema, ara, l'acarnissament que ha patit la Cifuentes gairebè fa que la compadeixis, i deu n'hi do el que es va guardar el vídeo durant 7 anys. A l'article de Colomines parla d'una persona que detesto cordialment, que no la suporto, Vidal-Folch, surt de tertulià a 8 TV, i es d'un comportament execrable i miserable.

Salut