LORCA, MÉS ENLLÀ DEL MITE

He llegit fa poc aquest llibre tot i que no puc dir que l'hagi acabat, ja que és aquesta un tipus de lectura que no s'acaba mai. Es té a casa, es rellegeix de tant en tant, s'hi fan cerques diverses -compta amb un molt bon índex onomàstic- i ens situa en un temps i en un país que mai vam arribar a fer. Per la referència de la coberta pot semblar que García Lorca en sigui l'autor però, de fet, ell és el protagonista. 

El cas de Lorca és singular, no crec que cap escriptor del seu temps hagi fet tantes revifalles al llarg dels anys passats després de la seva tràgica, cruel, absurda i injusta mort. El llibre, de gruix, recull un munt d'entrevistes fetes al poeta, alguns articles i, en una darrera part, escrits pòstums, com els de Rivas Cheriff, en els quals, gairebé per primera vegada, s'entra una mica a fons en el tema de l'homosexualitat del poeta.

No hi ha temporada teatral del segle XXI que no compti amb un muntatge sobre textos de Lorca, la reestrena d'alguna de les seves obres de teatre emblemàtiques o un recital en el qual algú posa música als seus poemes o el reinventa. Machado va tenir el seu moment però sembla haver anat de baixa, el mateix pel que fa a Miguel Hernàndez. Grans poetes de la seva generació, com ara Vicente Aleixandre, que van sobreviure a la desfeta, són objecte d'algunes devocions però també de molts oblits i moltes ignoràncies.

Ja quan jo estudiava, de joveneta, algun professor jove i poc sospitós de fatxisme, més aviat el contrari, admetia i advertia, en la intimitat, que la mort del poeta havia contribuït a la seva mitificació. Fins i tot les fotografies seves que s'han anat reproduint són aquelles que més l'afavoreixen físicament. Lorca és molt i poc conegut a la vegada. Ell mateix defugia etiquetes, cosa difícil quan, ben aviat, va comptar amb el reconeixement popular.

Aquestes entrevistes ens acosten a la seva figura, més enllà del mite, tot i que García Lorca és molt discret pel que fa a la seva vida personal i parla més aviat de la seva obra. Sembla que no li agradaven les entrevistes però s'adonava de què no les podia defugir. Home de teatre, actua en ocasions, quan respon al que li pregunten o rep a l'entrevistador en pijama i rentant-se les dents, com si fos una escena de El convidat.

Parla poc de política, en algun moment es declara fins i tot apolític i, com és sabut, tenia amics i admiradors falangistes, falangistes dels sectors intel·lectuals, alguns dels quals van plànyer a fons el seu assassinat. És clar que en algun moment parla de justícia social i devia tenir una certa fe en l'educació del poble quan va endegar allò de La Barraca. És  clar que al llarg dels anys en els quals es fan aquestes entrevistes, de 1922 a 1936, el poeta es fa gran, madura, evoluciona i es torna una mica pessimista i profètic.

Algun periodista de l'època ironitza sobre el repertori d'aquell grup teatral itinerant, d'estudiants arrauxats, li sembla massa clàssic, poc lligat a la realitat d'aquell present, poc modern i realista, vaja. Les entrevistes al poeta ens acosten a un temps molt concret, amarat d'entusiasmes i una mica o molt curt de vista pel que fa al context real en el qual es movien tantes iniciatives.

García Lorca no podia deixar de ser elitista, era intel·ligent, dibuixava, tocava el piano, defugia la vida provinciana i es relacionava amb el bo i millor de la intel·lectualitat del moment. Ahir mateix escoltava un programa de ràdio molt divertit, d'història desacomplexada, que porta per títol Cualquier tiempo pasado fue anterior. Parlaven de Frankestein i de la colla que envoltava la seva autora, una colla tan mitificada i elitista com la de la Residencia de Estudiantes, vaja. O com aquells de Bloomsbury. La responsable del programa va evocar un refrany castellà molt gràfic, fent referència a les possibilitats econòmiques i culturals de Byron i el seu seguici: con mucho aceite en la sartén, todo el mundo fríe bien. 

Quan algú ha mort de forma injusta hi ha moltes reticències a l'hora de parlar-ne a fons, sembla que evocar-ne aspectes poc adients al mite sigui faltar-li al respecte. Passa amb Companys, amb Ferrer i Guardia, amb molts altres. Però hauríem de madurar i entomar la realitat o allò que puguem copsar de la realitat, sense prejudicis. Al capdavall això humanitza els personatges encara que esberli els mites. Lorca, per exemple, va ser poc amable amb Hernández, gairebé el tractava de paleto, per exemple. 

Les entrevistes incloses en aquest admirable volum procedeixen de diaris i revistes diversos, escrits en anglès, francès i, també, en català. En això del català i la cultura catalana cada vegada m'adono més de què tota aquella generació mitificada del vint-i-set suspèn sense pal·liatius. En algun moment Lorca admet que se sent més a casa a l'Uruguay que no pas a Barcelona i quan li demanen la seva opinió sobre escriptors catalans en menciona mitja dotzena de passada i encara gràcies. Machado va escriure coses molt lletges sobre el catalanisme i encara pitjors van ser algunes opinions d'Alberti, tot plegat s'ha mig amagat, no toca.

Lorca va venir per Catalunya sovint, tenia amics catalans, com Dalí o la Xirgu. Catalans amb tirada a la universalitat, però. Sobre la Xirgu també pesa el mite, es va passar al castellà amb allò del teatre de Lorca, cosa que, evidentment, va contribuir a donar-li una projecció internacional i fa que avui sapiguem moltes més coses seves que no pas de Maria Vila, per exemple. Triomfar a fora sempre pesa més que treballar com una formigueta a casa, en temps difícils.

Federico García Lorca intenta no quedar malament amb ningú però en ocasions no se'n pot estar i critica Valle Inclán, que arriba a comparar amb els Quintero, pel seu costumisme gallec. O Alberti, que va tornar de Rússia comunistitzat fins a la medul·la, cosa que va perjudicar a fons la frescor de la seva primera poesia, d'aquesta servitud no se'n va poder desfer mai més. 

Lorca no s'escapava dels tòpics quan vivia. Els seus poemes sobre gitanos van fer que se l'etiquetés com a defensor d'aquest grup ètnic i, en general, encara són aquests uns dels poemes més coneguts per la majoria. Durant anys, en el temps de la guerra i després, es recitava sovint allò de La casada infiel, tan agosarat. Fins i tot recordo que va generar paròdies: y yo que la llevé al río/ pensando que era mozuela/ y resultó ser un tío/ que por poco me la cuela. Quan una obra literaria genera parodies divertides vol dir que ja es patrimoni del sectors més populars. La meva mare tenia un llibret amb poemes de Lorca, casadeta infidel inclosa, i l'amagava per tal que no llegís coses tan pujades de to, però jo el trobava amb facilitat, al fons de l'armari de la roba.

Lorca va fer poesia diferent, més moderna i críptica i no volia que l'identifiquessin ni amb gitanos ni amb musulmans ni amb una mena de xicot inalterable i campetxano, un muchachote,  situat en l'eterna joventut, a causa del seu aspecte, ja que semblava més jove del que era. El seu teatre, al menys una bona part, crec que ha perdut pistonada, la Bernarda Alba em sembla avui hiperbòlica i passada de voltes. 

El professor Tuson, que vaig tenir la sort de què aterrés a la Normal, per casualitat, ironitzava en una ocasió amb allò de carbón ardiente en el sitio de su pecado i, així mateix, amb algunes rimes fàcils de Machado. El Lorca recuperat, en general, crec que tendeix a recuperar, també, els tòpics, com ara la pel·lícula recent sobre Bodas de sangre que em va semblar interessant i agosarada però amb un excés de pretensions simbòliques a banda de què l'objecte del desig de la núvia insatisfeta era força sonso. 

Aquest llibre ens mostra un Lorca normalitzat, humà, viu, creïble, actual i preocupat per l'art i la literatura, amb una certa vanitat personal a l'hora de parlar del què fa, de les estrenes del seu teatre i de la valoració que rep, del públic i la critica. No podem defugir l'angúnia en pensar com va acabar la seva vida. Especular sobre la seva trajectòria, si hagués sobreviscut al desastre és fer ficció. No sabem què pensaria de tot el que s'ha escrit sobre ell després ni què li semblarien tants muntatges teatrals i recitals diversos. 

Malgrat la llibertat republicana el tema del sexe, tot i que ell li dóna un gran pes en la seva literatura, era tabú en molts aspectes, encara més pel que fa a la homosexualitat, que no trobem en els seus textos, més enllà del simbolisme interpretatiu. No valorem prou el que representa, avui, poder viure immergits en una certa llibertat de pensament i la pau interior que genera el poder ser fill il·legítim, homosexual o ateu sense que et piconin més del compte. De tota manera, homosexuals, bisexuals o heterosexuals, aquells poetes i artistes de l'època es movien en un món mascle, on les dones potser eren actrius i feien bonic però rebien poca atenció seriosa per part dels cavallers, com es palesa en publicacions i reportatges com ara Las sin sombrero.

El llibre inclou algunes fotografies, pel meu gust de poca qualitat, sembla que no està de moda que el material gràfic s'imprimeixi en un paper de millor qualitat que la resta. Caldria, potser, així mateix, tot i que el llibre ja es prou gruixut i compta amb un pròleg extens, incidir en les característiques, fins i tot ideològiques, de les publicacions de les quals, fent un esforç admirable, s'han extret els documents. Però, més o menys, això es pot copsar i, en tot cas, sempre ens quedarà la xarxa i la viquipèdia.