1.5.18

DIVAGACIONS ESTETICISTES RELATIVISTES

Resultat d'imatges de ensomni brull

Avui en Francesc Puigcarbó esmenta un cas de falsificació de quadres. En aquest cas el pintor es podria dir que és més aviat local, al menys no és un dels grans, però es tracta d'un artista amb un cert reconeixement al seu país, Esteve Terrús.  Al seu país de França, tot i que el senyor era d'Elna i a molts llocs l'esmenten com a nord-català. No sé com es devia definir ell mateix, vaja. És curiós com consideren determinats personatges, pel que fa al seu origen, segons si consultes la viqui o la wiki.

En tot cas el tema em fa venir al cap un aspecte de l'art sobre el que no podem fer res més que reflexionar, encara més quan l'art dóna calerons turístics. S'esmercen un munt d'esforços per tal de demostrar que un quadre antic té marca. Un cas recent ha estat el Caravaggio de Montserrat. Però, de fet, un quadre hauria de ser bo o dolent, més enllà de l'autoria. O és que el pobre Sant Jeroni era un altre quan no s'estava segur de què l'havia pintat aquell senyor? Per cert, fa poc vaig escoltar a un opinador de tertúlia assegurar que els grans artistes són sempre bones persones i de seguida em va venir al cap Caravaggio, he, he. Es fan unes afirmacions surrealistes, a les tertúlies del nostre temps.

El mateix passa amb d'altres coses, com ara els llibres, el teatre, el cinema. Costa que algú t'admeti que un llibre d'un autor de culte li ha semblat un rotllo. Ara bé, si l'autor no és conegut, doncs ens podem expressar amb més llibertat. Sempre, això sí, que ens hi acostem en un cert estat virginal, o sigui, sense haver llegit ni escoltat opinions.

Crec que molts llibres de culte clàssic avui no els publicaria ningú o costarien molt de tenir sortida. Hi ha també autors promocionats per sectors determinats generacionals de població, això sempre ha existit, jo en dic els llibres dels autors de la Calders, ja que són de l'estil dels que s'exposen i promocionen en aquest tipus de llibreries modernetes. No hi trobaves mai llibres de la Meteora, per exemple, però ara han fet una excepció amb la biografia de la Capmany, tot té un límit.

El mateix penso pel que fa a la pintura, a l'arquitectura. Hi ha marques que venen i si per casualitat trobéssim que a l'església de Santa Madrona del meu barri Gaudí va intervenir en la construcció de determinat element, com allò del mosaic de Sant Pacià, ben segur que algú ens voldria finançar la restauració integral del conjunt monumental..

He acompanyat sovint alumnes de l'escola a visites culturals i es pot dir que, com en tantes coses, encara que no ho vulguem admetre, als infants també se'ls adoctrina estèticament. No se'ls deixa triar, per exemple, entre un dibuix de la Bayés o de Joan Ferrándiz i un quadre d'en Miró o d'en Tàpies però crec que de forma lliure i sense prejudicis tirarien pel dibuixet. Sentir parvulets repetir com lloros que allò que feia el senyor Miró és molt difícil em fa angúnia, què voleu que us digui.

En alguna ocasió he comprovat com una obra d'art encantava algun alumne, sense què en sabés pràcticament res. Aquesta mena de descobertes encara m'emocionen. Recordo com una nena de sisè, fa anys, encara en l'antic Museu d'Art Modern de la Ciutadella, va patir un enamorament estètic davant de l'Ensomni de Brull. 

Pel que fa als llibres i la resta, els nostres gustos canvien i en el fons sempre ens deixem portar per la fe en determinada crítica que valorem, mai no som del tot lliures.A escola, a l'institut, a la universitat, ja ens diuen el que és canònic. Fa algun temps un blogaire em va comentar una pel·lícula que li havia agradat però va admetre que si hagués llegit les critiques que li havia fet no sé qui al diari no hi hauria anat.

N'ignoro el motiu però hi ha moltes reticències estranyes sobre el relativisme. Fa poc, en una mena de debat escrit amb gent de les tertúlies d'història es va debatre el tema de l'existència o no de Jesús. Hi ha moltes coses que no podem saber però voldríem pensar que sí que es poden saber. Algú em va titllar de relativista, com si això fos dolent o poc recomanable. 

La història és una ciència molt fràgil i la vida i l'experiència ens mostren que tot ho és, de relatiu. Si no sabem del cert ni tan sols el que es cou en la política del present crec que assegurar fets del passat remot em sembla una excés de vanitat humana. Fins i tot els records personals ens enganyen. 

En tot cas la literatura, l'art, el cinema o el que sigui no tenen un valor sòlid. Són com la borsa, vaja. Ni tan sols es clàssics són incorruptibles. Anna Karènina sempre m'havia semblat una novel·la extraordinària però la vaig rellegir fa un parell d'anys i li vaig trobar trampes i defectes. Podria posar molts exemples. Txèkhov va rebre males crítiques però moltes devocions i manifestava que tan sols podia dir si una cosa li agradava o no li agradava, que no hi havia cap altre manera de valorar el que fos. 

I, encara més, allò que ens agrada avui potser no ens agradarà demà i a l'inrevés. Acabo de llegir un llibre que s'ha venut molt per Sant Jordi i no m'ha agradat gens però alguna cosa deu tenir, a més a més de la necessària promoció. Com aquell crític d'art de Bola de neu, de Soldevila, al capdavall et preguntes sobre els teus propis gustos i creences.

Tot això, al capdavall, per dir que si un quadre és bonic i ens agrada, hauria de ser irrellevant que fos d'un imitador, de vegades aquests imitadors fins i tot milloren els originals, ves. Un altre tema, ai, és el preu. Però ja sabem que en aquest món de mones tot va per audiències i cobra més un bon futbolista que no pas un bon mestre, al menys ara i aquí. A més a més, com es pot saber, això de què un és un bon mestre? La grapa futbolística és molt més fàcil de comprovar. 

En aquests temes cada època té els seus mandarinatges, com ara el del senyor Molas en la seva bona època. Quan ets jove ets molt influenciable i, a més a més, pot ser que tinguis aspiracions d'acabar donant classe a les altes esferes, així que aquests dogmàtics de la cultura tenen sempre seguidors incondicionals, seguidors pilotes i admiradors fins i tot de bona fe. 

Sagarra, per exemple, va ser molt bescantant per diferents sectors de la cultureta que no li arribaven ni a la sola de la sabata i un exemple actual seria la reticència a premiar Olga Xirinacs amb alguna cosa seriosa i de gruix com ara el Premi d'Honor. Tan sols pel pes de l'obra poètica, superior a la de moltes patums masculines, ja s'ho mereixeria. Demanar que la promocionessin per al Nobel ja semblaria, a molta gent, un excés de pretensions per part meva, em temo. Pel que fa a la pintura, la veneració interessada per Tàpies, per posar un altre exemple, ha fet que passessin a secundaris pintors que, pel meu gust, el superen a fons. Però tot són gustos i jo no mano ni manaré. 

Sobre el relativisme recordo una anècdota, potser apòcrifa, sobre Einstein. Expliquen que en una festeta del sector del glamour cinematogràfic el van convidar i estava una mica ensopit, assegut en un racó. Fernando Lamas, aleshores guapo i ben plantat, però força ignorant, culturalment parlant, va agafar conversa amb ell i sembla que el savi li va dir què tenia sort, a causa del seu bon aspecte i l'admiració que desvetllava en les senyores.
-Tot és relatiu -va admetre, resignat, Lamas, que, com va entendre el savi, no tenia ni idea de qui era Einstein ni a què es dedicava.
-No ho sap bé, això, vostè, ja s'ho pot ben creure... -va replicar Einstein.

6 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

l'anécdota d'Einstein i Lamas, l'explicava José luís de Villalonga, que havia fet alguna peli a HOLLYWOOD i de fet Einstein va anar al sopar per veure a Marilyn Monroe.
I Caravaggio era un execrable total, un autèntic figlio de putana, com altres artistes...

Júlia ha dit...

Sí, tens raó, Francesc, m'ha vingut per diferents fonts però crec que l'origen pertany a Villalonga. Caravaggio no estava bé del cap però li va agafar per fer dolenteries de gruix, per això em fa riure això d'identificar bondat amb grapa artística. O literària.

Tot Barcelona ha dit...

Me gustan los prerafaelistas ¡¡¡
Rosetti es uno de mis preferidos; cuadro de la portada creo que es obra suya.
salut

Júlia ha dit...

Miquel, és un quadre de Joan Brull, pintor català que va viure al Poble-sec, 'Ensomni', un pintor que m'agrada molt, fa poc vam fer una xerrada al barri sobre ell gràcies a que una noia relativament jove li ha dedicat un doctorat.

Tot Barcelona ha dit...

Toda la tirada de los prerafaelistas ¡¡¡¡ de Dante Gabriel, tengo que averiguar más del pintor de tu barrio.
Miraré lo del doctorado de la chica, algunos se suelen colgar en la red.

Gracias.

Júlia ha dit...

Miquel, m'he confós, el doctorat el va fer sobre el Pintor Pichot, va ser la comissaria de l'exposició recent sobre aquest artista que van fer al MNAC.

Sobre Brull ha investigat, amb una companya, van fer un catàleg virtual gràcies a aportacions voluntàries Verkami, així vaig contactar amb ella ja que aquest pintor va ser deixeble de Simó Gómez Polo i va tenir molta relació amb el Poble-sec. Se l'adscriu al simbolisme però va fer coses diverses.

T'anoto enllaços, per si t'interessa:

web del projecte Brull

http://joanbrull.com/ca/sobre-el-projecte.php

Isabel Fabregat
http://www.ub.edu/gracmon/equip/isabel-fabregat-marin/

En els blogs he escrit sovint sobre aquest pintor, vam dedicar-li una xerrada i van venir les autores de la web, volien fer un catàleg en paper però de moment sembla que no hi ha finaciació, com sol passar. Aquí sabem més dels anglesos tipus Rosetti que no pas dels de casa. Sembla que durant molt de temps els estudiants d'art s'han interessat poc per aquests pintors de casa nostra, realistes i simbolistes, ara crec que està canviant una mica la tendència, tant de bo.