MOSSÈNS QUE ESBRINEN MISTERIS

Els calendaris de sobretaula acostumaven a incloure frases brillants fora de context. Recordo que quan jo era joveneta un gran nombre d'aquelles frases de calendari anaven firmades per Chesterton. Abans de saber qui era aquest escriptor i periodista el seu cognom em sonava per això dels calendaris però, ara mateix, no sabria citar de memòria cap frase seva tot i que potser recordo frases que no sé de qui són i li pertanyen, és clar.

Chesterton va inventar un heroi de ficció molt simpàtic, el Pare Brown, que ara ens ofereixen, en una sèrie més o menys actual, durant les sobretaules. Ha passat el temps i això dels capellans detectius ja es veu una mica tronat però per passar l'estona tot va bé. La sèrie està molt ben ambientada i tot compta. 

Un hereu del Pare Brown va ser un capellà italià, interpretat per Terence Hill, crec que encara en filmen capítols. Tot i estar situat en l'època actual el mossèn italià anava amb sotana i en bicicleta, com l'anglès. Una altre semblança és que, en general, els assassins són uns desgraciats que s'acabaven penedint del que han fet. Per sort, un capellà i l'altre, recordaven als dolentots, de forma evangèlica, que Déu ho perdona tot, tot, tot.

Ni un capellà ni l'altre no semblen tenir mai temptacions luxurioses. I això que a al Matteo italià li posen al davant tot un munt de xicotes de bon veure, d'aquestes que tan sols trobes a les sèries italianes, cabellera esponjosa, llarga i fosca, pitrera en alça i un tipàs de maggiorata moderna, ço és, una mica més prima en conjunt que aquelles que les precediren en el temps de Sofia Loren.

Diferents actors van ser, en el passat, el Pare Brown. Un dels més reeixits va ser Alec Guinness i expliquen que a causa del pes del personatge ell i la seva dona es van convertir al catolicisme. Aquestes conversions, molt del gust de l'època, pel que fa als poders hispànics del moment, costen d'entendre. Però n'hi ha unes quantes, avui potser les enfocaríem des d'un punt de vista més psicològic que teològic, no ho sé. El mateix Chesterton va ser un convers, va passar per diferents creences fins aterrar en la catòlica. Tenia molts amics capellans i es va inspirar en un d'ells per crear el seu personatge.

El protagonista de la sèrie actual sobre el mossèn anglès i catòlic és l'actor Mark Williams, els actors d'aquell país són tots de gruix i fan de forma excel·lent tots els papers de l'auca. Els guions no segueixen de forma fidel els arguments primigenis i s'han inventat casos nous, sol passar amb aquest tipus de literatura filmada i refeta. Es toquen temes relativament actuals, sectes, robatori de nens a les mares, una cosa que es veu que passava a tot arreu, fa uns anys. Hi surten monges vestides de monges, és clar. Monges perverses i monges amb ànima de càntir que també en el món professional que es troba sota el patronatge diví hi ha de tot.

Fa anys passaven una sèrie amb una noia jove i maca, vestida de monja moderna, que descobria els culpables de crims diversos. La monja, però, no donava nom a la sèrie, portava el del capellà amb el qual col·laborava, el Pare Dowling.   El seu protagonista era el comissari del poble de la Jèssica Fletcher, per cert. 

Si la televisió catalana o castellana muntés una sèrie per capítols amb un capellà o una monja descobrint crims per la Catalunya profunda o pels barris de les zones urbanes xalaríem d'allò més. Si estigués ambientada en els anys quaranta o cinquanta seria més creïble, és clar. No sé si mai s'ha fet res semblant a l'espanyola. 

Un personatge simpàtic i autòcton -autòcton espanyol- va ser Plinio, inventat per l'escriptor García Pavón, qui col·laborava sovint amb la revista Destino. Alguna cosa es va dur al cinema i a la tele, però amb poca grapa. Plinio no era capellà, era policia local de Tomelloso, el poble de l'escriptor.  En aquesta temàtica sembla que tot està inventat però sempre es pot innovar, difícil però possible. O imitar temes clàssics fent petites variants, al capdavall la Fletcher és com una Marple actualitzada, si fa no fa. 

A les teles catalanes, fa anys, van oferir un parell de sèries amb detectiu de casa, una era Les claus de vidre, escrita per Jaume Fuster, interpretada per Jaume Comas i l'acompanyava l'Anna Briansó. L'altra era Qui, endegada uns anys després, amb el Barceló i la Rosa Renom. Totes dues estaven molt bé malgrat ser fetes amb pocs mitjans. Tant en un cas com en l'altre van dir que en farien uns quants capítols més però res d'això, encara pitjor, crec que no les han passat mai més i que tampoc no es poden trobar online. Durant la meva infantesa va crear escola el gran Taxi Key i, amb menys fama, l'Inspector Nícols. Però de capellans i monges dedicats a trobar assassins no en recordo cap de català.

Els capellans de culte -de culte literari i televisiu- han d'anar amb sotana, portar barret o boina i paraigües i viatjar en bicicleta. Una mica, -excepció feta de la bicicleta ja que viatjaven a dalt d'un ruc- com aquells mossèns, anacrònics i entranyables, que posàvem als pessebres antics, vaja.