SANT JORDI, 2018, LLIBRES, ROSES, LITERATURA I MERCADILLO

Font de la fotografia: https://www.rosessantjordi.com/es/sant-jordi-2018/

Ja ha passat el dia de la disbauxa literària i del llibre, un dia que lloem molt i que té llums i ombres. Va ser un dia tranquil i de convivència, sense aldarulls, malgrat els apocalíptics i la situació política, un dia més sense govern propi, cosa que vol dir que sense govern potser les coses també funcionen. Fins i tot en un passat ja remot, en alguna ocasió, al final de la festa hi havia soroll i alguna patacada però som gent pacífica i, si bé ens agrada cridar, amb moderació, de moment, i que duri, la cosa no passa d'aquí.

Fa anys em feia molta il·lusió la celebració de Sant Jordi, avui m'aclapara. Pel matí, feia alguns anys que no hi anava, vaig anar una estoneta a la parada dels Relataires, on vaig xerrar amb vells amics, escriptors no mediàtics però excel·lents, la Montse Assens, ànima de l'associació, la Sílvia Romero, incasable, que ha publicat i està promocionant una novel·la, L'esborrany, la Glòria Calafell, que també ha publicat un llibre de poemes premiat, Esferes disperses i tants altres, com ara l'Antoni Casals, gran poeta, de qui vaig compra l'únic llibre del dia, Els caus del cuc.

Jo no tinc novetats, unes antigues companyes d'escola em van venir a veure, em van comprar quatre volums de Les fràgils paraules, tot un èxit. Feia uns dies, no perquè arribés Sant Jordi, sinó perquè me'n compro de tant en tant, m'havia arribat per correu La pluja sobre els palaus, poemes d'Olga Xirinacs, comprat online, altrament és difícil de trobar. També em vaig comprar una biografia recent de Camus, de Virgil Tanase. Bé, no tant recent, ja s'havia publicat en francès. 

Camus té d'altres biografies interessants i molts llibres sobre la seva persona, desvetlla devocions, tot i que tenia les seves ombres, com ara l'exagerada tendència a les senyores, cosa que abans veia com un mèrit i ara veig d'una altra manera. Li passa, salvant les distàncies, com a Lorca, que el personatge acaba per ser més atractiu que l'obra i que la seva fama no para d'augmentar. Sobre Lorca estic llegint, a petites dosis, un molt interessant llibre que recull totes les entrevistes i articles de diari que li van dedicar en la seva vida breu i de tràgic final, Palabra de Lorca.

Tinc flaca per les biografies, malgrat que pots trobar de tot. Aquests dies s'ha venut el llibre d'un dels nostres mediàtics, Gironell, sobre Jean Leon, com si aquest personatge fos un desconegut, però sobre Leon hi ha també, des de fa anys, una molt bona biografia, Jean Leon. El rey de Beverly Hills (2003). Ara estic llegint un altre llibre documental, sobre Petrosino, un policia d'origen italià que va aconseguir controlar una organització que duia per nom La Mano negra, que és també el títol del llibre, en el violent Nova York de principis de segle. Moltes associacions violentes han dut aquest nom, la primera va ser andalusa i anarquista. També és el nom d'un llibre juvenil molt divertit, que a escola havíem utilitzat força. 

L'autor és Stephan Talty, un periodista, sembla que la terrible història del policia lluitador, assassinat al capdavall, es portarà aviat al cinema. Ha publicat el llibre Edicions B, en una col·lecció dedicada a aquests volums dedicats a explicar la realitat com si fos una novel·la. Més enllà de Petrosino resulta interessant incidir en aquella situació violenta i injusta, veure quin pa es donava als immigrants italians per part dels que havien arribat abans, com ara els irlandesos, o com els seus mateixos compatriotes, embolicats a les màfies, se n'aprofitaven, els assassinaven i els extorsionaven.

Per la tarda del dia de Sant Jordi vaig ser pel barri i vaig comprar un parell de roses grogues, d'aquestes l'import de les quals va destinat a la causa. Em tinc per poc patriota però ara tot plegat ja és qüestió de dignitat personal transversal, la veritat. Durant el dia i al vespre la tele ens va piconar amb el nombre de roses venudes, els llibres amb més sortida i en mostrar imatges de iaios fent-se petonets i gent fent-se selfis amb els autors i les autores més coneguts. Escoltar les parrafades que amollen alguns del gremi de la ploma sobre els seus llibres fa una mica d'angúnia, la veritat. Però tot plegat és un gran mercat, una festa, i el que cal no és fomentar la lectura sinó fer calaix.

Llegir, ja ho he dit en moltes ocasions, és una activitat com una altra i tot va a gustos. Llegir no és bo ni dolent, depèn del que llegeixis, en tot cas. Però el llibre, sobretot en paper, continua sacralitzat o volem que ho sembli. Em vaig ensopegar amb un munt de parades de segona mà on podies trobar llibres a preus tirats que fa quatre dies valien deu vegades més, quan eren novetat. Ja es fan llibres per Sant Jordi com es fan vestits mal cosits per a les rebaixes i vendre llibres és el mateix que vendre mones o panellets o roses, és clar. La tradició és la tradició, però. Que duri la festa, al capdavall el món seria molt avorrit si un dia fos igual a un altre i no tinguéssim aquestes diades emblemàtiques per a esbandir les cabòries.

A més a més dels llibres i les roses vaig escoltar, repetides, les consideracions pedagògiques sobre el masclisme vigent i relacionat sui generis amb la llegenda. Ja fa molts anys d'aquells contes tan divertits políticament correctes, de Finn Garner.  Però tenim una tendència pesadeta a redescobrir la sopa d'all, en alguns esplais i escoles fan que la princesa es defensi soleta, que sigui ella qui salvi al príncep o que el drac sigui bo i el que li passa és que se sent marginat. Les llegendes són llegendes, però sembla que això costa d'entendre, vaja. Un any del passat vaig dibuixar els personatges a l'escola i una mestra feminista em va renyar pel fet que la princesa feia cara de fleuma, segons la seva percepció. També es passa de puntetes per damunt de la castedat del sant, que no té cap mena de relació íntima amb la dama salvada, com ha de ser.

La llegenda ja fa anys que ha estat una mica arranjada, en una versió antiga el drac s'anava cruspint noietes del poble fins que li tocava el torn a la de sang reial i el sant no intervenia fins aleshores. De fet, en el llibre que comento sobre la Mano Negra també s'explica que les desaparicions i segrestos de criaturetes s'investigaven si eren fills de casa bona. Si eren de la mainada dels pobres immigrants explotats, res de res, ja t'apanyaràs. Ara fem si fa no fa, però a nivell globalitzat.

Un tema que m'aclapara, els dies abans de Sant Jordi, són les recomanacions. Sisplau, que no em recomanin res, com és que la gent que surt a la tele es creu amb dret a recomanar el que sigui? La competència promocional entre escriptors que surten o han sortit a la tele i la resta, com ara els que publiquen els Relataires, és absolutament injusta i abusiva. Potser alguns d'aquests llibres promocionats siguin bons o passadors però a mi em provoca rebuig comprovar com els fan la gara-gara o com ells mateixos es tiren floretes. Suposo que la promoció aquesta funciona, si em deixo guiar per l'èxit de les vendes, sempre relatiu i atzarós, malgrat tot. Però el mercat està en crisis i les editorials, més enllà de la Planeta, que potser també, no viuen els seus millors moments, el mateix que la premsa escrita. 

La vida va per d'altres verals i cal recordar que les notícies falses han existit sempre, no són culpa d'internet. O que Proust ja es va autoeditar, perquè tenia possibles. L'autoedició és avui un recurs habitual, utilitzat per molta gent que no  troba sortida a un llibre interessant o que a ell li sembla que ho és. El llibre de poemes que vaig comprar és autoeditat, per exemple. Els editors convencional ho critiquen, com si el que es publica de forma convencional fos tot una meravella. Però bé, tothom defensa el seu espai, en temps complexos, és molt humà.