15.6.18

LA VIDA ÉS TEATRE. I LA MORT, POTSER TAMBÉ.

Resultat d'imatges de INCONSOLABLE ROMEA

Durant molt pocs dies es pot veure al Teatre Romea un monòleg interpretat per l'actor Fernando Cayo sobre un text del filòsof Javier Gomá. La direcció és d'Ernesto Caballero. Cayo és un actor amb una llarga trajectòria, tot i que a casa nostra sigui conegut, més aviat, a través d'algunes sèries de televisió, com ara la incombustible Amar es para siempre on fa de dolent dolentíssim i es menja totes les escenes on apareix. Quan l'actor ens explica en un moment de l'obra que el seu pare li recordava un patrici romà sembla descriure's a ell mateix ja que Cayo, a més a més d'un cognom amb ressons romans, té un cert aspecte de senador clàssic.

El monòleg és un gènere difícil, arriscat, sobretot si es tracta, com en aquest cas, d'un monòleg seriós sobre un tema tan espinós com la mort. Sense estridències, bé, amb algunes que no venen massa a tomb però que potser intenten acolorir la sobrietat de l'obra, el text ens enfronta amb un fet que hem acceptat com gairebé natural: la mort del pare o de la mare, quan ja hem complert cinquanta anys i aquesta desaparició arriba a una edat en la qual el fet es considera acceptable.

Però la mort sempre és un trasbals, per pietosa i esperada que sigui. La mort dels pares ens situa en primera línia i ens fa evident que per més que sabem que ens toca a tots, sempre trasbalsa. Gomá ha escrit un text ple de referències literàries i filosòfiques, amb referents autobiogràfics i sobre un tema universal. El sentit de la vida continua sent un misteri. O potser no és cap misteri i la vida no té cap sentit, vet-ho aquí, som un espai entre dues dates i aquells que ens donen el condol també moriran. L'obra intentar incidir en una certa esperança, tan sols poden tenir la feble i inútil pretensió de deixar un bon record a aquells que venen després de nosaltres. 

El text ens retorna al gaudi de la paraula per la paraula. Recuperem a Inconsolable el castellà brillant, correcte, la bona fonètica, el vocabulari culte però planer. El teatre d'avui, en català i en castellà, malmet molts textos a base de vulgaritats i grolleries amb l'absurd objectiu de què així semblin més versemblants. És aquest un espectacle al qual potser li sobre un quart d'hora però que s'escola de forma agradable i plàcida malgrat el rerefons temàtic. No recorre a explicar-nos detalls massa íntims de la relació entre aquest pare difunt i el seu fill, intuïm que hi va haver crisis, problemes, malentesos. Però no es cau en la vulgaritat d'esventar secrets de família per fer la cosa més entretinguda. Fem el que fem, quan algú estimat mor, sempre queden afers pendents o converses ajornades sense límit.

Hi ha monòlegs molt diferents però avui sembla que la paraula monòleg va lligada a l'humor, a l'acudit fàcil. Alguns monologuistes han fet bitlles amb textos que després s'han difós per molts mitjans o que han aconseguit omplir teatres i fer riure la gent i han generat un tipus característic d'actor individualista, del qual parlaré demà, amb motiu d'un llibre que acabo de llegir. No és, en absolut, el cas de Fernando Cayo, és clar.