Ahir acabava l'entrada amb una evocació del monòleg humorístic. Un dels qui van reeixir en aquest gènere va ser l'actor Pepe Rubianes. Gairebé per atzar fa pocs dies vaig llegir aquest llibre, escrit pel seu amic Bozzo, uns apunts biogràfics molt personals i, aparentment, sense excessives pretensions literàries. Vaig acostar-me al text amb certa prevenció i una bona dosi de tafaneria, no vaig ser admiradora de Rubianes ni vaig
connectar mai amb el seu humor i crec que ha estat un personatge teatral excessivament
mitificat, cosa que la seva mort relativament prematura ha potenciat.
Rubianes no va ser mai qüestionat a causa de parlar, gairebé sempre, en castellà, aquest tema es critica a uns i s'entén en uns altres, depèn de com caus a la gent. I Rubianes queia bé, fes el que fes. Hi ha persones que se m'han gairebé enutjat quan els he dit que no m'ha agradat mai Llach i persones que han fet el mateix quan els he manifestat que Rubianes no em feia gràcia. I és que, en general, hi ha una tendència a etiquetar-nos a tots segons suposades tendències vitals i polítiques quan el món real té una gran complexitat.
Rubianes no va ser mai qüestionat a causa de parlar, gairebé sempre, en castellà, aquest tema es critica a uns i s'entén en uns altres, depèn de com caus a la gent. I Rubianes queia bé, fes el que fes. Hi ha persones que se m'han gairebé enutjat quan els he dit que no m'ha agradat mai Llach i persones que han fet el mateix quan els he manifestat que Rubianes no em feia gràcia. I és que, en general, hi ha una tendència a etiquetar-nos a tots segons suposades tendències vitals i polítiques quan el món real té una gran complexitat.
El contingut del llibre, però, m’ha interessat molt més del que n’esperava i això, és clar, és obra de
l’autor, un Bozzo que intenta ser sincer i ponderat a l’hora de recordar l’amic
de tota la vida. El llibre és així
mateix un passeig per una gran part de la història del teatre i de la societat
de les darreres dècades, al menys d’una determinada manera de fer teatre. I una
introspecció acurada i crítica a l’entorn de les relacions professionals i
d’amistat.
Possiblement Rubianes o Bozzo
no compartirien la meva opinió però, en alguns aspectes, Rubianes va ser un
personatge amb paral·lelismes amb algú tan diferent com Joan Capri. Tots
dos evidenciaven una personalitat inclassificable, una gran capacitat de
connectar amb el públic, fessin el que fessin. Tenien dificultats a l’hora
d’integrar-se en una companyia disciplinada i posseïen la grapa de fer que s’identifiquessin amb ells molts espectadors, la
gent del carrer, en definitiva. El públic, tant en el cas de Capri com en el de
Rubianes, ja reia en veure’ls. I tots dos tenien una vida privada i un tarannà
íntim molt diferent del que es mostrava en públic i als escenaris, amb una part
depressiva i ombrívola.
Les amistats que es fan en
l’adolescència i la primera joventut acostumen a perdurar, s’estableixen uns
llaços que superen diferències i que poden tenir alts i baixos però que compten
amb una complicitat difícil de bandejar. Bozzo i Rubianes es van conèixer amb
setze anys, van treballar i fer gresca junts i la seva relació es va mantenir
al llarg del temps. Alguns dels amics i amigues de Rubianes han muntat una mena
de penya, es reuneixen sovint i han aconseguit que es posés el seu nom a un
carrer important de la Barceloneta, després de menystenir la possibilitat de
què se li dediqués una placeta nova al Paral·lel.
La substitució va afavorir l'espectacle, donar el seu nom a un espai que no en tenia no hauria estat el mateix de cara a la galeria mediàtica. No és veritat, com es comenta en algun moment
del llibre, que abans no hi hagués carrers dedicats a gent del teatre, el que
passa és que molts d’aquells actors avui no formen part del nostre imaginari,
com ara Teodor Bonaplata o Lleó Fontova. Alguns actors tenen fins i tot monuments
dedicats, com Iscle Soler.
El llibre ens enfronta amb un
Rubianes humà i contradictori, irritant i fins i tot incoherent en molts
aspectes. És un mèrit de Bozzo mostrar, amb discreció crítica, aquesta part
ombrívola de l’actor desaparegut. Rubianes, ja a escola era un típic mal
estudiant, burleta i ocurrent. Bozzo ens explica els viatges compartits amb Rubianes, alguns dels seus amors, sense entrar en
detalls massa personals, i la seva relació amb els països africans que van conèixer.
Les contradiccions personals s’evidencien en el contacte amb la
gent del tercer món, una relació incòmoda i impotent davant de situacions de
misèria generalitzada. Rubianes se’ns mostra com un personatge fascinant en
molts aspectes, al qual se li perdonen estirabots i plantades, sembla inspirar
una devoció gairebé incondicional malgrat que l’actor es mostrés molt reticent
a l’hora de compartir l’esfera privada dels seus amics. Bozzo no entra a fons en el tema però compara en algun moment Rubianes amb Flavià, una comparació interessant i que es prestaria a moltes interpretacions.
L'autor creu que Rubianes podia
haver estat un bon escriptor, tot i que la mandra el superava, una mica com allò de què si anessis al gimnàs podries ser atleta, però jo crec que l’escriptor en potència és, en realitat, l’autor
del llibre, aquest Bozzo narrador que
sura en els apunts biogràfics sobre l’amic perdut i que si hagués plantejat el
llibre d’una forma més ambiciosa i sense la immediatesa que es percep, hauria
endegat un notable estudi sobre l’amistat i els seus límits i condicionaments.
I és que el llibre, més enllà de Rubianes, ens acostat al sentit i la necessitat
de l’amistat, a la vida, en definitiva.
En ocasions hi ha un excessiu interès
de Bozzo per justificar, però això és el que fem amb els amics, intentar
comprendre, explicar, treure aspectes positius de les seves contradiccions i
petites traïdories. La part del llibre que ens descriu l’època de l’aïllament i
la malaltia de Rubianes ens és molt propera, la reacció de l’actor davant de la
mort no és gens estranya, l’hem pogut percebre gairebé tothom amb gent que hem apreciat
i estimat. Això de no voler veure ningú, d’aïllar-se amb poca gent, de defugir
qualsevol tipus de comunicació, quan l'evidència de la mort anunciada és a tocar, ho he viscut en els darrers anys més d'una vegada amb persones conegudes i apreciades.
Que Rubianes exercia una
atracció especial sobre molta gent, tant en els escenaris com en la seva vida
quotidiana, sembla evident, tot i que jo no he acabat d'entendre mai. Era un comunicador d’origen, aquesta gràcia es té o
no es té, i, en el món del teatre, el cinema o la televisió és on es fa més evident
aquesta virtut tot i que crec que en totes les professions hi ha persones que
posseeixen un do especial per desvetllar devocions, enamoraments o admiracions,
no sempre justificables de forma objectiva. Sobre Bozzo, ja sabem què és un
home de teatre important, amb una llarga
trajectòria. Aquí es mostra com un bon escriptor i si no cau en el parany de la
mandra, com el seu amic Rubianes, amb la seva llarga experiència en el món del
teatre i els molts records i anècdotes que deu haver anat aplegant, ens pot
donar moltes alegries literàries.
2 comentaris:
Estimada Júlia, m'interessen molt aquests estudis que fas sobre personaltats que, almenys jo, només coneixem de nom i poca cosa més. Parlar de l'amistat costa, és difícil no caure en exageracions o en anècdotes. I en una amistat constant i profunda, és retratar un altre "jo". Gràcies pel que escrius. Una abraçada.
Gràcies pel comentari, Olga, la veritat és que no tenia gran interès en cap d'aquests dos personatges però el llibre, com comento, m'ha agradat més del que n'esperava per motius que tenen poc a veure amb el teatre o l'espectacle.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada