Els ventalls o vanos són uns objectes molt bonics, romàntics, antics i evocadors. Han resistit el pas del temps i, si jo hagués nascut amb un caràcter col·leccionista crec que m'abelliria tenir-ne uns quants. Quan arribava l'estiu i jo era petita, a una papereria que hi havia sota casa venien vanos senzillets, de paper. En un dels models hi havia una roda de la fortuna, amb els ulls tancats havies de fer girar el dit, assenyalar un número i mirar el que t'havia tocat. M'encantava. Avui dia trobes de tot per la xarxa i n'he recuperat alguns models.
Una altra modalitat ventiladora popular era el pai pai, de vegades te'n donaven de senzills, de propaganda, a l'antiga Fira de Mostres. Ventar-se amb aquests estris sol ser una activitat, encara, tirant a femenina. Als basars xinesos actuals i a les parades de top manta pots trobar vanos molt bonics, creatius i fins i tot d'una qualitat remarcable, considerant el preu. Quan jo era petita la gent del meu entorn deia vano a l'estri elegant de ventilació individual i ventall al que servia per atiar el foc de la cuina, com el de la Ventafocs. Però suposo que això devia variar segons el lloc i la tendència.
El vano ha inspirat pintors i poetes. Hi havia escrits antics amb el llenguatge dels vanos, quan les relacions amoroses eren discretes i misterioses. També existia, per exemple, el llenguatge de l'ombrel·la. Les ombrel·les han revifat una mica, fins i tot en la seva modalitat de paraigües multiusos, quan ens hem començat a prendre seriosament el tema dels perills del sol excessiu.
He de dir, però, que hi ha moments en els quals odio els ventalls. Al teatre, a les conferències o als concerts t'avisen de què apaguis el mòbil i tot això però no acostumen a dir a la gent que no utilitzi el ventall. Malgrat que sovint hi ha refrigeració a tot arreu, moltes vegades excessiva i agressiva, hi ha qui no en té prou i recorre al ventall. Mentre que el públic es queixa si t'agafa la tosseta, sembla que ningú no gosa dir res a la gent que fa anar el ventall amb contundència, generant un nyic-nyic molt pesadet i, encara pitjor, fent que t'arribi un doll d'aire corrent que no has sol·licitat.
He de dir que no he gosat dir mai a ningú que tanqués el ventall, sé que generaria mal rotllo. No he gosat fer-ho ni tan sols amb amigues o coneguts. Espero, amb paciència, que l'agressió acabi de manera natural. Fer anar el vano cansa una mica.
Ahir mateix, al teatre, tenia al costat una noia jove que va obrir un vano de dimensions convencionals i durant una bona estona em va regalar sorollet i ventilació. El vano s'ha d'utilitzar de forma íntima i personal però no sembla que la gent s'adoni de què pot molestar, més aviat el contrari. Hi ha un cert orgull en el maneig de l'estri, és un artefacte històric, una petita obra d'art, un sistema de refrigeració ancestral, històric, inigualable.
Hi ha d'altres molèsties no desitjades, als espais públics que demanen silenci, per exemple, desembolicar i mastegar caramels, o, sobretot en el cinema, l'agressió provocada per l'olor i el soroll que es fa en menjar crispetes. Hi ha pelis que exigeixen les crispetes, ho admeto, però també es consumeixen davant de films seriosos i de pensar. La meva néta va tenir una certa decepció en comprovar que a la Filmoteca, on fan sessions molt interessants per a les criatures, no es venien ni menjaven crispetes. No sé si hi voldrà tornar.
Una antiga cançó del temps de la picor, d'aquelles de festa major del passat, feia: abaníqueme usted por favor/ ay que mareo que tengo yo/ abaíqueme usted por favor/ que calor, que calor, que calor... El ventall ha estat una font d'inspiració literària i pictòrica, però, malgrat les seves moltes virtuts jo crec que s'hauria de limitar el seu us per tal que no afectin gent soferta i pacient, que en cap moment no ens ha demanat que la ventéssim. Per cert, una variant d'aquell dita popular que feia ves, que et bombin, era una cosa així com ara ves que et ventin o bé que et venti ta mare.
Eventail de Madame Mallarmé
Stephane Mallarmé (1842-1898)
Avec comme pour langage
Rien qu'un battement aux cieux
Le futur vers se dégage
Du logis très précieux
Aile tout bas la courrière
Cet éventail si c'est lui
Le même par qui derrière
Toi quelque miroir a lui
Limpide (où va redescendre
Pourchassée en chaque grain
Un peu d'invisible cendre
Seule à me rendre chagrin)
Toujours tel il apparaisse
Entre tes mains sans paresse.
4 comentaris:
A mi m'agraden, a vegades si en tens algun al costat va bé per refrescar-se. A Casa la Nuri en té una vintena. A banda que els vanos tambè poden donar missatges....
A mi també m'agraden i en tinc i els utilitzo, però em molesta que em ventilin quan no ho demano ni ho vull, Francesc.
Tinc un pay pay de Jaume Sisa.
Està la seva foto de "trentaañer" en la carátula principal, i en el revers la manera d'utilització de l'aparell.
És un prodigi.
Salut
Miquel, se n'han fet de tota mena, propagandístics, commemoratius... Jo en conservo un parell d'una meva besàvia, no són res extraordinari però els tinc molt de carinyo i fa poc els vaig fer restaurar.
Publica un comentari a l'entrada