VERBENES AMB XAMPANY I D'ALTRES FACÈCIES

De forma inevitable i, com sol passar a tothom si va fent anys, les dates del calendari comporten records diversos i caiem en el parany de creure que el passat va ser millor, en general, cosa ben absurda si analitzem els fets amb una certa objectivitat. La memòria és traïdora però els manuals d'història també ho són.

A principis dels setanta vivíem en un cert estat d'eufòria esperançada, però avui atribueixo aquell sentiment als paranys que ens para la joventut. Tan sols cal fer un volt per la xarxa per constatar que el món era tant o més perillós que no pas ara. Atemptats, guerres... de fet, el relatiu optimisme dels seixanta ja anava deixant un cert pòsit de decepció.

Els espectacles teatrals duraven més que no pas ara, a les cartelleres. A la flamant Sala Ars, de durada relativament breu, s'hi representava, des de la primavera, el Bestiari de Pere Quart i la Trinca. Joan Oliver era un poeta que certes elits consideraven menor, cosa absurda i injusta. El món literari fa com la borsa, uns pugen i uns altres baixen. Aleshores tot s'ho menjava Espriu, en el camp poètic, i avui sembla que passa si fa no fa el mateix amb Joan Margarit, a qui fa poc temps vaig llegir comentaris poc amables amb Martí i Pol, qui ha passat a ser considerat de poca volada per determinats entesos.

Joan Oliver va fer unes lletres divertidíssimes, seguint amb una certa tradició catalana i, potser, universal, de col·laboració entre el teatre divertit i la literatura de prestigi. Per això fa falta una grapa especial. Una part d'aquells textos del Bestiari-espectacle romanen en la memòria popular. Oliver, a través de l'espectacle, criticava de forma hilarant tant el català del carrer, d'aleshores, esquitxat de castellanismes pintorescos, com la tendència arcaica d'un cert sector jocfloralesc. Vegis:

DIALEG DELS JOCS FLORALS


-A l'Ensanche, saps?, m'hi ofego!.
Pues hi fa un calor que, vaya!.
Per això he vingut a la playa
-Des de luego, des de luego...
-Aquí et banyes i festeges, i gozas en tots terrenos!
-Però, tu quan temps veranetges?
-Hasta el quinze, por lo menos!
-Ja sou nóvios amb la Pili?
-Encara no en som, de nóvios!.
A casa hi ha molts agobios
i jo tinc de fer la mili.
Donem cada passejada!,
aixòs és lo més barato.
-I què, vas al bulto?
-Nada, l'asunto és passar bé el rato.
La Pili vol que m'hi casi quan hagi fet el servici.
-I ho faràs?
-Pues, casi, casi...
-Ella no té desperdici, i li veig prou desparpajo
per dur-t'ho tot en bandeja.
No et rajis!
-No, si no em rajo...
- Fareu molt bona pareja. 

No et vaig veure a la verbena!
Hi havia un lleno que bueno. 

Un lleno de por, quin lleno!.
Hasta la lluna era llena.
-Pepe Paco, és maco el xisto!
-Pues és dels pitjors que gasto!.
Jo faig xistos a tot pasto.
-O bé et dones massa pisto!. Vens als banys?
-Com que no nado, amb poques oles m'ofego.
-Quin frescales!
-Jo mai bado.
-Hasta despues!
-Hasta luego!

Avui aquella manera de parlar, ja perduda, perills de la normalització escolar, té, per a mi, valors afegits. La considero una forma dialectal més, menystinguda, i injustament relacionada amb la gent de Barcelona, quan a pobles de Girona havia escoltat jo castellanismes interessantíssims, de petita. De criticar el pagessot es va passar, i encara dura, a criticar el de Can Fanga. Aquelles incorreccions no provenien pas del tot del temps de la postguerra, a molta gent gran, de comarques, els havia escoltat coses com ara frescales, donar-se pisto, xisto o desparpajo. La  llengua, quan es belluga de forma lliure, tendeix al sincretisme poc acadèmic i fins i tot compta amb aspectes creatius meravellosos, com allò del sacatapus. 

En el mateix espectacle Oliver criticava la suposada puresa idiomàtica dels iniciats, amb allò dels Jocs Florals de la Plaça de la Llana, tot i que la bonica i emblemàtica Plaça de la Llana no hi tenia res a veure.

A la Plaça de la Llana fan cada any uns Jocs Florals
on concorren els poetes més florits d'aquests ravals.
Escolteu sinó l'estrofa d'un poeta molt influent
i que el tou del secretari subratllava justament:

“Mal dia que amb manta cura
van curulls llurs ulls ferrenys
dalt d'un cassí nogensmenys
hi ha quelcom que em don fretura”.

Per  la televisió i la ràdio escolto disbarats diversos o que a mi m'ho semblen. A cadascú ens sembla que la forma adient de parlar i escriure és la nostra i que hi ha coses correctes i incorrectes, segons la nostra experiència, estudis i subjectivitat. Sovint, però, els disbarats que escolto no treuen nas a res, ni venen del castellà, ni de l'anglès, ni del català popular. Són intents estranys de la gent dels mitjans quan no troben l'expressió adient i volen quedar bé amb poc gasto. O que han llegit poquet, cosa evident.

La difícil relació amb l'estat espanyol, avui en estat d'emergència mediterrània, ha fet que sovint es rebutgés qualsevol cosa que fes ferum de castellanisme quan, en ocasions, tot plegat provenia d'una herència comuna, la llatina malmesa i esberlada, vaja. I, al capdavall, el llatí va ser una llengua imposada, elitista, colonial i centralista. Vaig tenir una companya d'escola del Bierzo, allà es conserven paraules de castellà ancestral, properes al català, i quan les amollava, per les espanyes, la gent li deia que parlava català i segons qui la mirava de cua d'ull i la corregia. A tot arreu hi ha savis. I sàvies.

Ningú no sap explicar ben bé què és, una llengua. Ni un dialecte. Mireu diccionaris i enciclopèdies i a veure si en traieu l'aigua clara. Jo crec que una llengua (oficial) és allò que els mandarinatges acadèmics i polítics diuen que és la llengua oficial i que es reflecteix als diccionaris del moment. Passa com amb la cultura o l'art, tothom en parla i ningú no et sap explicar què és. La llengua és un bon invent per tal que la gent es comuniqui i s'entengui i no hi ha bo ni dolent ni correcte ni incorrecte sinó adient o no al context en el qual la fem servir. 

Avui tothom admet que cal saber anglès, idioma lligat a les relacions internacionals i la globalització, de moment, ja que tot és temporal i relatiu. Fa alguns anys es refusava l'anglès, de forma visceral, per part dels progres, a causa de ser la llengua dels odiats americans colonialistes i algunes escoles mentalitzades encara mantenien el francès com a segon idioma als estudis obligatoris. 

També havia escoltat i llegit penjaments sobre la duresa de l'alemany, idioma que té poetes, músics, filòsofs, escriptors i cantants extraordinaris. Les llengües no tenen la culpa de les nostres dèries ni misèries, el pobre francès centralitzat avui ha passat a secundari, passa com amb els poetes, i arribem a l'absurd d'entendre'ns en anglès amb gent, per exemple, italiana o portuguesa, quan, parlant a poc a poc i amb bona voluntat potser no caldria.

Al Bestiari de la Sala Ars hi sortia una actriu molt maca i brillant, la Núria Duran. Nou o deu anys després d'aquell divertit Bestiari va intentar suïcidar-se i no sé què haurà estat d'ella. El temps passa i s'emporta persones, somnis, obres de teatre, poemes, poetes, revetlles, moments alegres i moments tristos, què  hi farem. I també s'emporta formes dialectals i fins i tot llengües oficials...