JA HEM PASSAT DIRECTAMENT A L'ANGLÈS

He sentit explicar en diferents ocasions una anècdota atribuïda a Carles Riba i Unamuno, tot i que hi ha qui la posa en boca d'altres intel·lectuals del nostre passat recent. Sembla que Don Miguel va comentar al savi nostrat que això del català era una mica absurd, quan amb el pas del temps tothom faria servir l'anglès. Riba va respondre: doncs passarem directament a l'anglès.

Ja hem arribat, gairebé, a aquesta fita. Molta gent jove, del país profund i mític, no pas de Can Fanga, ep, canta directament en anglès. La meva filla, quan era molt joveneta, va tenir un noviet que cantava heavy, amb un grup, en anglès. Deia que ho feien per tenir més projecció internacional però no van passar d'actuar al carrer, sovint havien compartit un racó de la Plaça de Catalunya amb uns indis dels Andes del Perú que van ser força populars. Avui segurament tindrien més problemes per actuar de forma lliure i no programada pel nostre paisatge urbà. Aquells amors adolescents no van durar i el xicot es va dedicar a d'altres tasques professionals en fer-se adult.

Quan ens va dir això de la projecció internacional, ho confesso, els adults de la família més aviat vam fer conya, coses del jovent molt jove, beneiteries innocents. Durant molt de temps cantar i escriure en català era gairebé obligatori si volies fer pàtria. La pobra Núria Feliu va gosar cantar alguna cosa en castellà, en temps remots, i els militants purs l'anaven a xiular, som un país de desagraïts i mesquins. De fet, a la Feliu li devem la divulgació d'un munt de versions en català de cançons de tota mena. Pel que fa als llibres actuals, molts surten en català i castellà de forma simultània i costa de saber quina és la versió original, la veritat. En general, en això, com en tot, no som gens objectius, a uns els xiulem i a d'altres els lloem. 

Les coses han canviat molt. Grups com les inefables i extraordinàries Filomenes són tot un goig. Però en ocasions, per la tele, et presenten una cantautora d'allò més pubilla catalana i quan agafa la guitarra comença a refilar en anglès. Al meu barri hi ha una coral que ho canta gairebé tot en anglès, fins i tot el nom és en anglès. En ocasions els he comentat que podien cantar alguna cosa en català i he semblat l'àvia Bola, que era un personatge mític de la meva infantesa, una dona que sempre rondinava de tot, vaja. He de dir que ara fan un espectacle amb una part dedicada al mar i allà hi ha alguna coseta en català, Déu els do glòria.

De vegades veig una tele local en la qual mostren actuacions de gent jove en un local emblemàtic de la ciutat de L'Hospitalet. La gran majoria canten en anglès, és que ni tan sols en castellà, vaja. Ja allò del licor de crema catalana que es deia Melody ens havia de posar en alerta. Per altra banda, a finals dels setanta vam malmetre el que quedava de la Nova Cançó i vam potenciar els grups d'havaneres, que ara han quedat obsolets i carrinclons, el gènere no ha trobat renovadors a l'estil del que va fer Carlos Cano amb l'havanera andalusa. 

Reconvertir un cant colonial del senyor Ortega Monasterio gairebé en himne patriòtic ha estat quelcom contradictori, surrealista i estrany, però el fet és que les cantades encara acaben amb allò de l'avi que va anar a Cuba i els americans dolentots i ens quedem tan cofois, per no parlar de la Lola i els mocadorets. Es podria fer una versió en anglès de la nostra havanera més famosa, per cert. My grandfather went to Cuba... 

Ja sé que també hi ha gent que canta en català, jove i esforçada, tot i que a la majoria els faria falta un curs intensiu de redacció poètica, sovint sembla que es vagin inventant les cançons mentre les van cantant. En això, però, tot són gustos, ho admeto. I també admeto que desconec tot el que es refila aquí i allà, no és tan sols culpa meva, els bons programes musicals de la tele ja fa temps que han quedat en res. Llevat d'això dels Trumfos, és clar. Per sort no han recuperat allò del Casal Rock. Encara bo.