ÀNIMES MORTES A LA CIUTAT HOSTIL

Un dels llibres proposats al Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, fa algun temps, va ser Los otros, un dels més importants de l'escriptor Luis Romero, un títol no tan conegut com La Noria. Per motius familiars fa temps que no puc  participar en aquest grup però vaig aprofitar el suggeriment per llegir aquesta novel·la, d'un autor que em sembla molt més important del que la posteritat literària canònica ens pot donar a entendre. Al col·loqui posterior a la lectura hi participava, per cert, el fill de l'escriptor, Javier Romero. Crec que per a un creador, del camp que sigui, és important comptar amb fills, néts o nebots que reivindiquin la seva obra. Molts oblits inexplicables van lligats a aquesta manca de suport familiar pòstum i de descendència devota.

En llegir aquest llibre em va resultar inevitable pensar en aquelles paraules de la cançó de Raimon, sobre l’any quaranta, quan ell va néixer, que tots, tots havien perdut. I és que la sensació vital d’una gran majoria de supervivents, en l’època en la qual es va publicar la novel·la, haguessin estat en qualsevol dels dos bàndols, amb poques excepcions, era la de fracàs col·lectiu. La novel·la em va fer recuperar l'atmosfera de la meva infantesa, una atmosfera recollida per algú que la va viure i patir en directe. Deuen ser coses de l'edat, però els llibres ambientats a Barcelona, en els anys cinquanta o seixanta, escrits en el present, sempre em grinyolen. Percebo anacronismes absurds i una mena de manca de comprensió sobre la mentalitat real de la gent humil d'aleshores.

Luis Romero (Barcelona, 1916-2009) va ser un escriptor de talla, al nivell de qualsevol nom estranger més conegut i valorat. L’oblit o el menyspreu són massa habituals en el camp literari, en el qual funcionen capelletes i interessos de tota mena, com en tots els àmbits de l'activitat humana, és clar.  La seva obra es diversa, hi trobem poesia, assaig històric, llibres de viatges, i alguns volums dedicats a l’obra de Salvador Dalí, a qui va conèixer força bé i que pagaria la pena reivindicar ara que al MNAC dediquen una exposició temporal a Gala. 

Luis Romero va rebre molts premis i tot i que el gruix de la seva producció va ser en castellà té algunes novel·les en català, una de les quals, Castell de cartes, va guanyar el Ramon Llull l’any 1991. El 2016 l’editorial Calambur, amb motiu del centenari del naixement de l'autor, va recuperar les dues novel·les més emblemàtiques de l’autor, La Noria i Los otros. Per a la reedició de La Noria fins i tot va comptar amb dotze autors que van escriure relats paral·lels al text original. Los otros, publicada l’any 1956, té alguns punts de contacte amb La Noria, i, com fa l’autor en diferents llibres seus, ens ensopeguem amb algun personatge anterior de la mateixa manera que, més endavant, en retrobarem d'altres a llibres com El Cacique. 

Aquesta novel·la forma part del gruix d’una narrativa excel·lent, amb una colla d'escriptors i escriptores molt important, la dels anys cinquanta i primers seixanta, inserida en això que es va dir realisme social. Reflecteix la situació de misèria física i moral que es va viure durant la llarga postguerra, fins que la millora econòmica dels seixanta no va deixar respirar una mica la gent, ni que fos amb grans esforços i amb comptagotes. 

Los otros és una novel·la coral, com la majoria de les de Romero, tot i que l’acció gira a l’entorn del fallit atracament que realitza un jove fuster desesperat i ressentit, de qui no n'arribarem a saber el nom. Els fets s’esdevenen en un dia i en una ciutat que és Barcelona, tot i que el de menys, en aquest cas, sigui l’escenari concret. De fet aquesta ciutat literària esdevé l’arquetipus d’un món urbà despietat i mesquí. Malgrat que el món rural que alguns dels personatges evoquen tampoc no és gens amable, més aviat el contrari. 

La novel·la podia haver tingut la seva correspondència en una d’aquelles pel·lícules de cinema negre barceloní de l’època, però va molt més enllà del fet delictiu. L’autor va viure la guerra civil, va estar presoner a Montjuïc i, més endavant, va participar en la División Azul. Era molt jove i amb un esperit inquiet i aventurer. Com que avui moltes coses s’expliquen sense matisos no es vol entendre que molts joves de l’època van estar al bàndol guanyador per circumstàncies lligades a aspectes complexos, en ocasions, tan sols, perquè havien viscut de prop les violències dels altres o perquè a casa seva eren gent religiosa, que havia entomat injustícies i violències indiscriminades. 

Romero ben aviat es va adonar de què el final d’aquella guerra no havia dut pau ni prosperitat, un dels personatges que surten al llibre, un policia, comenta que tan dolents eren els uns com els altres. De fet, era aquest un comentari que havíem escoltat sovint els qui vam viure, de petits, aquells anys cinquanta, i per part de gent que havia pensat i actuat de forma molt diferent. I és que crec que aquest llibre, com tants altres de l’època, no pot ser el mateix per a gent de diferents generacions. Una cosa és que una ideologia ens sembli més positiva i igualitària i, l'altra, que la imposició de la justícia es realitzi amb violència indiscriminada.

Los otros ensenya més sobre l’ambient, els costums, la situació social i política i la manca d’esperança d’aquells anys que qualsevol manual d’història pretensiós. Al capdavall sempre reben els mateixos però tampoc els triomfadors són feliços i s’enfonsen en les seves servituds, les seves trampes i la seva manca d’humanitat, lligada a l’afany de guany i triomf a qualsevol preu, una malaltia que hem continuat patint en formes diverses, adaptades al món del present. 

En aquest llibre no hi ha bons ni dolents i aquí rau una de les claus de la grapa literària de Romero. Hi trobem una gran dosi de solitud, d’incomunicació, d’incomprensió i una mena de tendència a l’egoisme vital, absolutament humana. No hi manca una certa dosi de tendresa, de resignació positiva malgrat que intuïm, des del principi, que l’atracament, en el qual hi juga un paper important l’atzar, no pot acabar bé. El final és relativament obert i deixa una petita espitllera a l’esperança. Luis Romero és un dels grans escriptors a reivindicar sense prejudicis, també pel que fa als seus llibres d’assaig històric, com l’imprescindible Tres días de julio. 

El llibre compta amb una introducció molt interessant de Santos Sanz-Villanueva, qui també recull, al final el volum, les intervencions de la censura en la publicació de la novel·la així com la referència a correccions que va fer el mateix autor. I es clou amb un emotiu article del fill de l’autor, Javier Romero. Sorprèn comprovar com les intervencions dels censors, tot i que ja sabem que eren erràtics i imprevisibles, no van mutilar més a fons un text amb una gran càrrega crítica sobre l’època. És possible que les referències sobre el passat de Romero tinguessin alguna cosa a veure o bé no van entendre el missatge de moltes de les situacions i comentaris que trobem al llarg de la novel·la. 

Los otros és un llibre d’un gruix literari evident, una gran novel·la, però és també un mirall imprescindible d’una època en la qual hi havia grans dificultats per sobreviure amb una certa dignitat. Coses com ara la situació de la dona. la manca de perspectives o la restricció dels estudis superiors a les elits, i encara, aclaparaven una població que tenia molt present la violència patida de forma directa i vigent encara per a una gran part dels seus habitants. 

Un país pobre, malmès, amb un govern dictatorial, gent morta, a l’exili i a la presó i unes normes morals lligades a un catolicisme ranci, hipòcrita i omnipresent. Un país que havia quedat aïllat, de forma injusta i oportunista, per part de les grans potències, en acabar la guerra a Europa. Sense entrar a fons en les causes ni en el tema polític, sense ingenuïtat i sense discursos inútils, Romero aconsegueix reflectir aquell món amb la precisió d’un lúcid, arriscat i crític contemporani de l’època.