JARDINS A LA BUTXACA I LA RÀDIO SOTA EL COIXI

Elegía XI (fragment)

Cuando derrite el cielo el sol de julio
buscan los bueyes las espesas sombras;
los segadores de color cobrizo,
las frescas jarras y los pozos húmedos,
las cabras, los retoños del olivo,
y yo -lento y errante por el día-
la terrestre dulzura de tu cuerpo. 

Ricardo Molina (1916-1968)

Moltes coses que sé i recordo les he après gràcies a la ràdio. Escoltar la ràdio des del llit, a les fosques, en aquelles èpoques llunyanes de la meva infantesa, tenia un valor afegit, una mena de misteri lligat a l'escassedat de possibilitats de l'època. Tan sols posseíem, aleshores, un aparell, una voluminosa Telefunken comprada de segona mà, que calia traslladar en cada ocasió, des del menjador fins a l'habitació dels meus pares. Com que el pare treballava de nit jo acostumava a dormir amb la mama i gaudíem d'allò més amb programes de tot tipus, sobretot amb el teatre. Fins i tot havíem escoltat pel·lícules retransmeses des del cinema, en directe. Després va arribar la tele i jo em vaig fer gran.

La ràdio no va morir, com no va morir el teatre a causa del cinema, tot i que sempre hi ha prediccions apocalíptiques que ens anuncien finals perversos i ens avisen dels perills de les novetats. Com que sovint em desperto molt aviat acostumo a engegar un petit aparell amb auriculars, per no destorbar ningú, i gràcies a aquesta circumstància m'he ensopegat amb programes molt interessants, sovint emesos en directe i, en d'altres ocasions, repetits. Quan ja t'has afeccionat a un programa no cal esperar l'horari pertinent, avui tot es pot trobar a la carta, a l'emissora corresponent.

Entre els meus programes de capçalera, literalment parlant, n'hi ha uns quants que em tenen el cor robat. Un d'ells és Jardines en el bolsillo. Ara mateix acabo d'escoltar el darrer, ja que el seu horari és el dels dilluns, de cinc a sis del matí. És un programa sobre llibres que m'ha donat a  conèixer autors i autores que desconeixia o me n'ha fet recuperar d'altres oblidats. Molts programes suposadament literaris, avui, son una mica rancis, es limiten a parlar sobre novetats o esdeveniments puntuals. O a entrevistar de forma apressada autors actuals i els trobo d'allò més avorrits. A un gran nombre se'ls veu massa la intenció de vendre novetats, sigui com sigui.

El títol del programa ve d'un proverbi àrab que assegura que un llibre és com un jardí a la butxaca. El dirigeix Pilar Martín, el realitza César Díez-Azcárate i es divideix en quatre seccions: literatura juvenil (Ana Rossetti), teatre (Fernando Loygorri), poesia (Elena Medel) i llibres rarets (Ángel Rodríguez Abad). Aquesta divisió oficial és molt interpretable. Durant el programa llegeixen, molt bé per cert, cosa que cal agrair car avui no és gaire freqüent això de llegir bé en veu alta, ni tan sols entre els periodistes radiofònics, fragments literaris de tota mena. En ocasions passen fragments de gravacions d'origen divers. Expliquen trets biogràfics dels autors i autores, però res és excessiu, tot et deixa amb les ganes de saber-ne més i en cap moment t'amollen els desenllaços argumentals dels textos narratius o teatrals triats.

M'agradaria que, en català, hi hagués algun programa semblant. Potser existeix i jo no el conec, tot s'ha de dir. No sempre em desperto tan aviat com per poder gaudir de l'emissió d'aquests jardins des del llit, mentre encara és fosc i la setmana tot just s'estrena, però crec que gaudir-lo en directe, de nou en nou, i a la seva hora té un valor afegit. També sé de gent que per militància restrictiva no sol posar mai RNE ni les  seves sucursals, al món hi ha de tot malgrat que sumar sempre és millor que restar, em sembla.

Avui el programa ha acabat evocant la figura del poeta cordovès Ricardo Molina, del grup Cántico, un de tants que evidencia com els anys cinquanta no van ser, en absolut, l'erm cultural que molta gent jove pot pensar. I han recordat a Vladimir Holan, i a Cervantes, a través d'una de les seves obres considerades menors, Los  tratos de Árgel.